La caixa de música

Doble concert dels The Musical Box al teatre Olympia de Paris els dies 24 i 25 de març de 2007
Publicat originalment a whowmow el 16/4/2007



Jo no puc dir "jo hi vaig ser" en parlar dels concerts de Genesis dels anys setanta, era Peter Gabriel. O potser sí? Després d'haver vist ja tres concerts dels The Musical Box un té el dubte de si ha vist una còpia o ha vist l'original després d'un viatge en el temps.

Només queda clar que no és un viatge en el temps perquè la majoria dels assistents tenen un perfil d'edat considerable, la qual cosa no era així en els 70. O bé ens hem posat d'acord tots per viatjar al mateix temps... Però no, no ens enganyem; això no és més que una reproducció, una còpia (que no un plagi). Però també un exemplar del Quixot és una còpia de l'original.

El primer cop que vaig veure els The Musical Box va ser a Barcelona en la seva escenificació del concert de 1974 on es presentava el disc The lamb lies down on Broadway. Ara s'anunciava la gira definitiva del grup on presentarien per darrer cop els concerts dels Genesis dels setanta. Però malauradament Barcelona ha quedat fora d'aquesta gira. I varem decidir anar a Paris.

I per què Paris i no Donosti? Doncs perquè allà, com per exemple a Lisboa, hi actuaven dues nits seguides amb dos shows diferents. La primera nit el concert de 1972 de la gira del Foxtrot i a la nit següent el concert de 1973 de la gira del Selling England by the pound. Els dos concerts en un lloc emblemàtic, on els mateixos Genesis hi van actuar, com és l'Olympia.

Foxtrot
En aquell moment Genesis només tenia tres discos al mercat, però en directe ja només quedava una cançó del primer disc. Visualment aquest concert és més auster que el següent que comentaré, però potser per ser el primer les sensacions van ser més fortes. Tenint en compte que en l'aspecte instrumental The Musical Box sona exactament igual que Genesis, i que malgrat que la veu té matisacions que evidencien la imitació, una visió des del segon pis enganya al cervell d'una manera convincent.

Les emocions comencen amb el solo introductori del Watcher of the skies. Impagable també l'inici del tema The musical box, amb totes les guitarres acústiques i amb el joc dels plats de la bateria fins a que no entra de ple. Del disc Nursery Cryme també toquen les cançons menys intimistes del disc, és a dir el The return of the giant Hogweed i The fountain of Salmacis. El disc Foxtrot és interpretat al complert excepte Horizons. Can-utility and the coastliners, la cançó que per mi resumeix en menys temps tot el que són els Genesis de Peter Gabriel, serveix per tancar els bisos del concert. Abans, però, l'altre bis habitual en aquella època, The knife, o Le couteau. I evidentment Supper's ready, la peça clau en la història Genesis. Vibrant, més que al disc si és possible, l'explossiu final.

Selling England by the pound
La gira de 1973 guanya en teatralitat responent al creixement de Peter Gabriel. La disposició a l'escenari és similar però passa a utilitzar-se la projecció de diapositives i augmenta l'ús de màscares. Quasi cada cançó té la seva posada en escena quant a vestuari: The musical box ara amb la disfressa de vell, la flor de Supper's ready, el "romà" de Selling England, el jardiner de I know what I like o les disfresses poc definibles de The battle of Epping Forest.

Musicalment es perd la major part del segon disc. Es perd també part del Foxtrot del qual només queden Watcher of the skies (també de intro) i Supper's ready; es recuperà, però, el Horizons de Steve Hackett.

I el nou disc al complert, excepte la cançó final Aisle of plenty. Això ens permet veure com per exemple la part final del The cinema show és un trio premonitori (And then there were three...) de la mateixa manera que la cançó More fool me és també premonitòria de canvis importants.

Vist en el moment actual i amb la perspectiva que dóna el temps no s'entenen les acusacions rebudes pel rock progressiu o simfònic on se l'acusa d'haver mort ofegat per la seva pròpia grandiositat plena d'excessos. Potser alguns espectacles de Rick Wakeman o Pink Floyd sí siguin exagerats, però no ho són tant com els de U2, David Bowie o els Stones? Els concerts d'aquesta crítica són més aviat música en estat pur acompanyada d'una escenificació poc superior a la d'un Albert Pla.

P.S: S'anuncia una nova gira (the final european tour) on sense passar per Espanya interpretaran el concert del Selling amb escenografia totalment negra, el Black Show, que els autèntics només van tocar a Amèrica.

The musical box

30 aniversari del disc The lamb del grup Genesis
El grup canadenc The musical box ha presentat a Barcelona la reproducció del concert que el grup Genesis feia l'any 1975 en la gira de presentació del disc The lamb lies down on Broadway
Publicat originalment a whowmow el 5/6/2005

30 anys han passat ja des del darrer disc dels Genesis de Peter Gabriel. El principi de la fi d'una era. Però com si el temps s'hagués aturat, o millor, hagués fet marxa enrrera, el 8 de maig de 2005 vam poder assistir al concert de Genesis presentant el seu nou disc The lamb lies down on Broadway. Bé, gairebé va ser així...

La diferència és que en realitat no eren els Genesis autèntics, ni tan sols els de Phil Collins. Es tractava dels seus clons The musical box, grup d'origen canadenc que es dediquen des de fa uns anys a reproduir el més fidelment possible els concerts dels primers Genesis. Així com en altres ocasions han re-interpretat els concerts de presentació dels discs Foxtrot o del Selling England by the pound, ara, coincidint amb el 30 aniversari del disc, li tocava al The lamb.

No es tracta d'imitar la veu de Peter Gabriel o de posar-se una màscara com molts altres han fet. Es tracta de copiar-ho tot fins al mínim detall. Des de la part visual a la part musical, passant pels diàlegs, els moviments, els gags. I la fidelitat en aquesta reconstrucció es deu en part a l'accés i utilització de les fonts originals. Els vestits originals, les diapositives originals, el so (amb totes les mancances de l'era pre-digital)... Un exemple: els teclats de la intro del Watcher of the skies avui en dia poden sonar molt millor, però és que aleshores sonaven així.

El segell de qualitat de la còpia el posen els mateixos músics dels Genesis que ho certifiquen i a més ho ratifiquen col.laborant-hi fins i tot en concerts en directe amb ells.

L'únic aspecte negatiu de tot això és que no hi ha espai per a la improvisació o la sorpresa, però la il.lusió pot més que això. Els acudits de Peter Gabriel són els que hem sentit a altres concerts pirates de l'època. Els moviments corporals imiten els originals: la rèplica de Phil Collins és idèntica. Una diferència inevitable: el baixista és esquerrà.

Per a alguns dels assistents segurament aquesta nit va ser un retrocés en el seu temps particular i van poder reviure el concert de 1975. Per d'altres, com jo, va ser viatjar a un temps que no vàrem conèixer. Com deia algú en un fòrum d'internet, què maco imaginar que avui estic veient Genesis, demà aniré a veure King Crimson i el cap de setmana els Pink Floyd. D'altra banda, què difícil es fa d'imaginar que algú pugui fer avui un concert d'aquestes característiques. No ens enganyem, però, la representació no és tan grandilocuent com ens havien venut. Hi ha concerts actuals que són més desmesurats i reben en canvi elogis on aleshores varen ser crítiques.

Així doncs, no vam assistir a una nit d'engany, de munyir la vaca del veí, sinó que va ser un homenatge respectuós. Ara només queda esperar que sigui veritat que el 2006 repetiran amb The lamb i el 2007 amb la gira del Selling England.

Hackett revisited

Concert de Steve Hackett a Barcelona
Publicat originalment a whowmow el 22/5/2005



19 d'abril de 2005. Segona visita de l'ex-guitarrista de Genesis, Steve Hackett, novament amb formació acústica. Aquest cop ha estat a la sala Luz de Gas acompanyat a les flautes pel seu germà John Hackett, sobri però exquisit, i als teclats per un mediocre Roger King.

Aquest és d'aquells concerts en què un l'espera amb molts recels. No com d'altres on aquest sentiment es deu a la por d'assistir a l'enterrament d'un artista o a la seva prostitució comercial. En aquest cas és més aviat la sensació del que ens hem perdut en no veure'l en formacions no acústiques, de tal manera que un tem que el concert es quedarà a mig camí de no res.

L'altre concert va ser això. Brevíssimes concessions al passat. Tant breus que quan te n'adonaves ja feies tard per aplaudir. En aquest cas no ha sigut així. Hi ha hagut lloc per tot. Jo esperava un concert més centrat en els darrers discos més acústics i menys populistes. Per contra ha sigut una més que complerta revisió a tota la carrera musical. Com no, vam poder escoltar la cançó introductòria de la segona cara del disc Foxtrot, Horizons (tal i com va dir el guitarrista, quan els discs tenien dues cares). Intercalat dins d'una altra cançó, fragments del The Lamb o Wind and wuthering. Però això no va ser tot. Més Genesis amb un inesperat After the ordeal o un altre tema del The lamb. I dels primers discs en solitari una bona revisió al Voyage of the Acolyte, Spectral mornings, Defector, Bay of Kings o fins i tot del disc GTR.

En resum, una nit on vam poder gaudir del benestar del propi guitarrista en un ambient que li era favorable.

Rock simfònic / progressiu

Una personal revisió històrica del gènere musical
Farem un repàs del que defineix aquest estil musical, anomenat rock simfònic o progressiu, nascut a finals dels anys 60's i que encara segueix estant viu. Parlarem breument de grups com Genesis, Pink Floyd, King Crimson, Yes, Marillion...
Publicat originalment a whowmow el 8/1/2004

Per començar cal dir que ja no està molt clara la nomenclatura de l'estil musical del qual parlarem, amb la qual cosa no comencem gaire bé. La denominació en anglès parla de 'progressive rock' és a dir, rock progressiu; malgrat això, durant molt de temps a Espanya se l'ha conegut com a rock simfònic (en referència a la música simfònica clàssica). En els darrers anys, però, el nom 'progressiu' ha guanyat pes i sembla preferir-se per a denominar l'estil en general, deixant la paraula simfònic per un sector més reduït que ja intentarem perfilar; és a dir, hi ha grups progressius que difícilment es poden considerar simfònics. Darrerament fins i tot observo que el mot progressiu es reserva per grups la música dels quals és més complexa, més minoritària. Així doncs, al llarg de l'article intentaré seguir aquesta nomenclatura que espero que quedi més clara al final.

Com que he dit que es tractava d'una revisió històrica, no hi ha res millor com començar pel principi... Doncs seguim sense tenir sort... perquè no està gaire clar on és el principi. A principis dels anys 70 ens trobem amb un estil musical que és l'evolució i fusió d'altres, per tant no hi ha una fita històrica concreta com pugui ser un disc o un artista que obre la via. Si s'observa el resultat final, la música que en resulta, i s'intenta retrocedir en el temps per tal de veure d'on pot provenir aquesta música un es troba amb moltes possibles influències, agreujat amb la gran varietat de sub-estils dins de l'estil general. Per exemple, trobem que hi ha grups amb influències clares de la música clàssica o ja més properament del blues o el rythm and blues. Però evidentment no parlarem de Beethoven o d'Elvis Presley... Per tant, quan podem parlar d'algun disc d'estil progressiu?

Doncs per molt estrany que pugui semblar, un dels discs que moltes vegades ha estat considerat com a precursor del rock simfònic és el 'Sargent Pepper's Lonely Hearts Club Band' dels Beatles de l'any 1968. I no estic gaire en desacord amb aquesta idea, és més, ideològicament algun altre disc dels Beatles es podria considerar progressiu. Potser no tant en l'estil musical concret però sí en la forma de fer música. I aquí introdueixo un factor molt important en aquest estil: no sols importa l'aspecte del que es fa, sinó el contingut. En aquella època, a finals dels anys 60, es comença a fer música (dins del que s'entén com a música popular) que va més enllà de les cançons curtes, destinades en general al ball. I el Sargent Pepper's és un exemple de conceptualització del disc: el vinil, amb els seus aproximadament 45 minuts dóna moltes més possibilitats que el disc de curta durada (el single), per tant es decideix explorar aquest terreny i buscar que el disc tingui una entitat com a tal per sobre de la cançó. Es tracta de desenvolupar una idea al llarg de les dues cares del disc encara que sigui amb cançons de tres minuts; més endavant ja s'ampliarà la durada d'aquestes cançons fins a arribar a fer una cançó de 45 minuts (o més).

De totes maneres com podem veure per les dates dels discs, la majoria dels primers discs progressius són de l'any 1968 o 1969, per tant, molt coincidents en el temps. No deixa de ser interessant estudiar per què justament aquesta eclosió es produeix en aquestes dates d'un especial significat històric. Podem també veure que l'origen i explosió del moviment està centralitzat a Anglaterra, encara que l'Europa continental serà un bon altaveu en ocasions (Itàlia és un bon exemple).

Un altre dels grups que ha merescut el qualificatiu de pares del rock simfònic han sigut els Moody Blues amb discs com... L'any 1968-1969 ens trobem amb l'aparició de grups com Genesis i el seu 'From Genesis to Revelation', Jethro Tull amb 'This was', Pink Floyd amb 'The piper at gates of dawn', King Crimson i 'In the court of the Crimson King'... Alguns d'aquests discs estan lluny de l'estil que finalment caracteritzarà als seus autors, però ja deixen veure les tendències. King Crimson obre la via més experimental, Pink Floyd es decanta per la psicodèlia, Genesis marca un estil més influenciat pel pop de l'època. És l'època també dels grans concerts, (Woodstock, illa de Wight) amb debuts com el d'Emerson, Lake & Palmer.

L'època daurada del rock progressiu, la que en realitat és l'única genuïna, és el període que aproximadament va de l'any 1970 al 1975. En aquests anys es produeixen la major part de les obres cabdals de l'estil.
Genesis arriba a la seva màxima manifestació amb cinc discs on els excessos teatrals del seu líder Peter Gabriel arriben a extrems poc controlables pel grup. Però malgrat l'èxit de les seves representacions i dels propis discs l'èxit econòmic no arriba... Discs com 'Foxtrot', 'Selling England by the pound' o 'The lamb lies down on Broadway' marcaran un estil a imitar.

Pink Floyd es converteixen en un dels principals representants a nivell popular gràcies a un disc com 'The dark side of the moon', un disc per a la història. Un altre dels seus discs d'aquest període, 'Wish you were here', per a mi és el màxim que van arribar a aconseguir.

King Crimson també tindrà la seva pròpia ascensió i caiguda en aquest breu període de temps. Dirigits per Robert Fripp, els diferents projectes crimsonians es materialitzen en discs de molt divers estil guiats sempre per l'experimentació. Un disc no gaire valorat, 'Islands' és una perfecta expressió de conjunció del rock més experimental amb la música clàssica o el jazz; tot un repte. D'altra banda, 'Lark's tongues in aspic' és una mostra de tot el que Robert Fripp ens havia de portar en properes dècades. És un grup que probablement es caracteritza també per reunir el milloret pel que fa a selecció dels instrumentistes: Bill Bruford a la bateria, John Wetton al baix, Mel Collins als instruments de vent, Keith Tippet al piano...

Durant aquest lustre veurem néixer també altres grups o artistes. Yes, trobaran l'èxit amb 'Fragile' i sobre tot amb 'Close to the edge', un disc que servirà de referent per a molts d'altres. 'Relayer' o 'Tales from Topographic oceans' tancaran amb èxit aquesta època.

Emerson, Lake and Palmer, descoberts en el festival de l'illa de Wight, seran els representants més exitosos de la fusió entre rock i música clàssica, no només per l'adaptació de peces clàssiques sinó també per la introducció de patrons clàssics en les seves creacions. A destacar el seu disc 'Trilogy', sense oblidar 'ELP' ni 'Tarkus'. El període es tanca amb 'Brain Salad Surgery', ja en una línia més baixa.

Camel més propers a una línia simfònica tenen també influències del que s'anomenà rock de Canterbury (Hattfield and the North, National Health, Caravan...). Els discs més destacables d'aquesta època són 'The snow goose' o 'Moonmadness'.

Mike Oldfield revolucionarà la indústria discogràfica amb l'aparició l'any 1972 del seu disc 'Tubular bells', origen de la companyia Virgin. Posteriorment vindran altres obres mestres ('Hergest ridge', 'Ommadawn' o 'Incantations') abans de, també, la decadència.

Jethro Tull representen l'aspecte més folclòric amb influències medievals, musicals i estètiques, encara que també amb la més clara influència del blues i el rock més potent. Obra mestra de l'època és 'Thick as a brick', malgrat que més conegut és 'Aqualung'. No s'ha d'oblidar un disc com 'A passion play'.

Evidentment tots aquests noms i discs són els gegants de l'estil, els més reconeguts, però hi ha molts d'altres que amb més o menys fortuna s'hi ha apropat. Així, per exemple, durant aquests anys apareixen grups repartits per Europa que intenten seguir l'estil: a destacar els exemples alemanys com 'Eloy', italians com 'Premiata Forneria Marconi' o fins i tot els catalans 'Iceberg' o 'Gòtic'.

Però el mateix èxit fulgurant de tots aquests grups es va convertir en la seva pròpia destrucció. El show business es va fagocitar i la gallina dels ous d'or es va morir i desprestigiar. D'una banda els propis artistes van modificar el seu estil oblidant tot el que hi havia d'experimentació o investigació (progressia) en la seva música i decantant-se cap a fórmules més simplistes, suposadament més comercials. D'altra banda, la crítica i fins i tot els seguidors els van acusar d'haver anat massa enllà en les seves pretensions, d'haver oblidat la música en favor de l'espectacle, i per tant trobant normal aquesta reconversió de l'estil. Músics que en els seus inicis plens d'èxits tenien 18 anys s'havien vist sobrepassats pel món discogràfic que els envoltava i fins i tot van renegar del que havien fet. No tots es van comportar així (Peter Gabriel o Robert Fripp, per exemple, van abandonar abans de "vendre's" al sistema).

Cap als voltants de 1975 molts grups desapareixen o obren una nova via musical més comercial i menys arriscada. Genesis es trenca amb l'abandonament de Peter Gabriel i l'aparició de Phil Collins; King Crimson desapareix; ELP es separen; altres grups com Camel, Yes, Jethro Tull... o bé graven composicions menors o bé triguen més en gravar. Molts dels músics d'aquests grups intenten aprofitar-se de l'èxit i composen els seus discs en solitari, amb major o menor fortuna: Peter Gabriel obre una nova via pràcticament creant un estil; Rick Wakeman, Chris Squire, Anthony Phillips, David Gilmour, Jon Anderson...

La decadència és progressiva i generalitzada malgrat que encara es segueix identificant a aquests grups com a membres del rock simfònic. Una etiqueta que d'una banda els dóna reconeixement (gràcies al seu passat) però que alhora els condemna: els seguidors fidels veuen amb mals ulls que els seus ídols puguin fer una música tan pobre; els possibles nous seguidors no veuen molt bé això del rock simfònic. Així doncs, la música d'aquest període es queda en un terreny intermig, no satisfà ni als seguidors de sempre ni atreu a un nou públic. És per tant una època musicalment frustrant. Estem parlant a més de l'època d'aparició d'estils com el punk o la new-wave, per tant es pot pensar que tot plegat és una resposta a quelcom més profund.

D'aquesta manera arribem a inicis dels anys 80, en què la tònica segueix sent la mateixa: esporàdiques aparicions de discs dels grups de sempre, alguna que altra reunió d'algun grup desaparegut (ELP, Yes...) i fins i tot alguna que altra bona mostra del gènere ('The wall' de Pink Floyd per exemple). Així s'aconsegueix que l'estil no es pugui considerar mort, encara que musicalment no respongui al que havia donat en els seus inicis.

Aproximadament a partir de 1982 es produeix un renaixement de l'estil protagonitzat bàsicament per l'aparició de nombroses noves bandes a Anglaterra que volen recuperar l'esprit de primers dels setanta. La recuperació es focalitza molt (excessivament) en una recreació d'alguns grups molt concrets, Genesis els qui més. Apareixen nombrosos imitadors de l'estètica Peter Gabriel i fins i tot de la seva veu (sembla que si no es canta com ell no es pot fer rock simfònic). El temps de vida d'aquests grups i el seu èxit en general no serà molt gran, però alguns d'ells van representar un alè de vida a l'estil. Suposo que els aficionats ho van exaltar més del que havia de ser per una resposta a una necessitat, calia algú que tornés a liderar l'estil. Així doncs, un grup com Marillion amb el seu líder Fish va esdevenir el grup més representatiu encara que no fos per molt de temps. Altres grups d'aquella època que s'han mantingut encara vius, però amb molt menys èxit mediàtic, han sigut IQ o Pendragon. Tots ells van fer que fos possible una renovació generacional, que no es trenqués la cadena. Ara bé, musicalment es produeixen poques innovacions ja que es repeteixen moltes estructures del passat. Pel que fa a discs cal destacar 'Script for a jester's tears' o 'Misplaced childhood' de Marillion o 'Tales from the lush attic' d'IQ.

Paral•lelament els vells dinosaures, els pares de l'estil, van seguint fent les seves composicions. King Crimson reapareixen durant un breu període de temps però tornen a desaparèixer després de fer el seu millor disc del període, "Three of a perfect pair". Peter Gabriel arriba al punt màxim de popularitat en la seva carrera, amb un disc com So, malgrat apropar-se a comercialismes perillosos. També és veritat que en aquest període fa el seu disc més fosc, el IV. Yes arriben a un punt comercial màxim amb un disc com 90125 i el seu single Owner of a lonely heart. Jethro Tull navega per camins poc definits.

Tot això ens porta als anys 90 i a l'actualitat. En aquest període es produeixen dues reaccions que és difícil concretar si són una conseqüència de l'altra (i viceversa). Els grups de sempre, o el que queda d'ells, retornen a camins musicals més propers als orígens; una nova generació de músics amb idees més originals que els immediats apareix acompanyats d'un grau d'èxit qualitatiu major.

Pel que fa als clàssics és destacable una desaparició: Genesis es trenquen definitivament (?¿) com a grup amb la marxa de Phil Collins. Mike Oldfield torna als seus orígens: d'una manera positiva composant una obra d'art com és Amarok però d'altra banda amb les successives revisions del Tubular Bells que li va donar la fama (revisions cada cop més prescindibles). Els Yes no acaben de trobar el to que els retorni a èpoques com les del Tales from Topographic Oceans, malgrat els seus intents, però en el fons segueixen fent música de sempre i fins i tot repesquen en Rick Wakeman. Camel es manté més que fidel al seu estil i Jethro Tull fa contínues revisions de la seva música fins i tot en format unplugged. King Crimson torna de nou amb més força i imaginació que mai amb un disc com Thrak. En resum, i potser excepte King Crimson, la resta responen clarament a un fet: per què no fem allò que sabem fer i que a la gent li agrada sentir? És així com ens trobem amb un concert de Yes on la força recau totalment en discs com Fragile o Close to the edge, de principis dels setanta.

Pel que fa a les noves incorporacions, el més destacable és l'escola nòrdica. D'una banda, un conjunt de grups que prenent com a referent els King Crimson investiguen en les línies més experimentals de l'estil i cosa curiosa, aconsegueixen relatius èxits. Parlem de grups com Anglagard, el més ben valorat malgrat la seva curta vida; Anekdoten, els més complexos i de línia més dura; Landberk, els més comercials dins del que cap; Par Lindh Project, amb influències molt clares d'ELP; White Willow, els menys coneguts, però potser amb més coses amagades. En una segona línia de treball cal destacar sobretot un grup com The Flower Kings, liderats pel guitarrista Roine Stolt (ex-Kaipa). Aquests han sabut recollir les influències de molt diversos orígens i crec que són els que millor responen a l'estructura d'un grup progressiu dels setanta. A més, han portat a terme projectes de gran interès musical, com són l'apropament a altres grups com Spock's Beard fins a donar lloc a un grup com Transatlantic.

Tots aquests nous aires, junt amb els vells aires més sincers que anys enrere, fan veure que l'estil no és mort, encara que potser li convindrien més noves idees. Menys repeticions i més experimentació. Ja sabem que està quasi tot fet, que poques coses ens sorprenen avui en dia, però segurament queden moltes coses per fusionar. Grups d'altres estils com Radiohead o Sonic Youth potser donen una idea del que aquest estil pot aportar. Que d'altra banda, si porta per nom progressiu d'alguna manera s'ha de demostrar.