skip to main |
skip to sidebar
Un nou article de la sèrie "un lloc turístic en x dies"... En aquest cas: Lisboa
Publicat originalment a whowmow el 7/9/2005
Les peculiaritats orogràfiques de la ciutat de Lisboa em fan difícil organitzar aquesta visita en dies ben estructurats. Són ben conegudes les pujades i baixades del seu perfil i això castiga les cames, de manera que el que per un poden ser distàncies assolibles dins d'una mateixa jornada, per altres caldrà fer-ho en dos dies. El transport públic per això mateix és fonamental. Així doncs, plantejaré zones de la ciutat de forma que cadascuna d'elles es pugui tractar amb el temps que cadascú necessiti.
Per tot això començarem pel transport públic. En funció del nombre de dies de què un disposi hi ha diferents combinacions econòmicament interessants. Si l'estança és igual o superior a 3 dies és bo comprar una Lisboa Card de 72 hores (n'hi ha també de 24 i 48 però és més difícil rendibilitzar-la). Per 28 euros dóna dret a accés indefinit a metro, autobús (autocarro), tramvia (electrico) i ascensors; a més permet accés gratuït a alguns museus i llocs turístics (palau de Pena, palau de Sintra, museu de l'Azulejo, Jerónimos...) o en tot cas amb descompte (convent do Carmo...); també dóna accés gratuït a les línies de tren que porten a Sintra o a Cascais-Estoril. Si l'estada és més curta o no t'interessa visitar museus, l'opció és comprar una tarja 7 Colinas que val mig euro i es pot carregar: un dia de transport públic val 3 euros.
Informació d'aquest tipus es pot aconseguir a l'oficina d'Informació i Turisme al palacio Foz a la plaça Restauradores.
Una important zona hotelera és la que es troba als entorns de l'avenida Liberdade i plaça del Marques de Pombal. És una zona nova i tranquil.la, encara que amb no gaire serveis complementaris (restaurants). Molt ben comunicada ja que hi passen metros i autobusos que duen al centre.
Baixa
Baixant des de l'avenida Liberdade s'arriba al barri de la Baixa. És la zona cèntrica més plana, que arriba fins a les aigües del Tajo. Els nuclis bàsics són les places de Restauradores, de Rossio, de Figueira i do Comerço. Al mig hi queda un conjunt de carrers quadriculats, uns transitables com la rua Aurea o la do Prata i d'altres no, com la rua Augusta. Cal recórrer aquests i els altres carrers amunt i avall... I és inevitable pujar al remuntador de Santa Justa amb una excel.lent vista. Per aquesta zona ja s'establirà el primer contacte amb els tramvies que la creuen. Cal veure l'estació de Rossio i com no, la praça do Comerço. Aquí és una bona opció menjar al restaurant Martinho da Arcada, famós perquè era freqüentat per l'escriptor Pessoa: és un dels restaurants més cars de la zona, però perfectament suportable. Una altra bona zona per menjar es troba a la rua dos Correeiros, amb variada oferta de peixos i arroços. I a bons preus...
Chiado i Barrio Alto
A la dreta de la Baixa, mirant el mar, es troba una de les colines de la ciutat. S'hi pot pujar a peu per la rua Garrett. O bé per l'ascensor de Santa Justa (actualment, agost 2005, tancat l'accés). A la rua Garrett cal parar a prendre alguna cosa al cafè A Brasileira. Pels voltants cal veure la plaça Luis Camoes, el convento do Carmo i la plaça del davant, el cafè da Trindade. Una altra forma de pujar a aquest barri és per la zona de Cais do Sodre, més enllà del mercat municipal, mitjançant el remuntador de Bica, que funciona com un cremallera. És un dels carrers més impressionants quant a desnivell.
Alfama i Castelo
En el costat oposat del Chiado respecte a la Baixa, es troba el barri d'Alfama. També està a una colina, per tant s'hi pot arribar a peu o bé si les forces ja manquen, amb tramvia. Punt de parada obligat és la catedral, la Sé, d'estil bàsicament romànic, cosa poc habitual en catedrals. Una mica més amunt es troba el mirador de Santa Luzia amb una vista del barri d'Alfama als peus. I aquí comença una nova part de la visita. Els carrers són tan petits i enredats que gairebé no hi ha una ruta que es pugui dibuixar. No està gens malament, però, la que plantegen a la pàgina oficial de turisme de Lisboa, més que res per no donar voltes pels mateixos llocs. De totes maneres, cal anar amunt i avall per trobar-li el gust al barri. Carrers tranquils i molt familiars. Per acabar la visita de la zona, pujada al castell de Sao Jorge, on el més destacable són novament les vistes, ara des de l'altre costat.
Belém
Aquesta zona és d'accés obligat amb transport públic, per exemple tramvia. Amb aquest es passarà per sota del pont d'Alcantara. La zona de Belém té tres grans nuclis d'interès. El monestir dels Jerónimos, el Pradao dos Descubridores (amb bones vistes també des de la seva part superior) i la famossíssima torre de Belém. S'hi pot afegir el Centre de Cultura de Belém
Parque das Naçoes
En l'altre extrem, i d'accés recomenat amb metro, es troba l'escenari de l'exposició universal del 1998. El metro és l'estació Oriente, final de la línia, i s'hi pot veure l'estació de tren de l'arquitecte Calatrava. A l'escenari de la Expo avui s'hi pot trobar un centre comercial (Vasco de Gama), el museu del Coneixement (museu de la ciència), un pavelló de congressos, l'Oceanari (aquari) i la torre i el pont Vasco de Gama. Actualment no es pot pujar a la torre per tant només es podrà gaudir d'una vista "aèria" des dels telecadires, ideals per tornar al punt de partida. Amb sort l'avió, si es que hi viatgeu amb avió, us donarà una espectacular vista del pont sobre el Tajo.
Palacio de Fronteira
No és un punt habitual dels itineraris turístics; potser perquè no es troba al centre. Però és un petit però molt bufó palau. S'hi arriba amb el metro, parada Jardim Zoologico i caminant una mica. Hi ha una visita que només inclou els jardins i una altra que a més inclou els interiors. Quasi us diria que no us deixeu enganyar per les aparences i visiteu també els interiors. No es poden fer fotos. Les terrasses i jardins són d'una gran bellesa.
Sintra i Cascais
Aquests dos punts de visita són dos costants dels circuits turístics. Es troben a uns 30 quilòmetres de la ciutat, però allunyats entre ells, de manera que quasi és recomenable fer-ho en dies diferents, ja que les línies de tren que hi porten són diferents i surten de llocs diferents. Ambdós viatges estan coberts per la tarja Lisboa Card (es pot pujar directament al tren i mostrar la tarja quan passi el revisor).
Per anar a Sintra cal agafar el tren a Sete Rios (hi ha metro). Un cop a Sintra es pot agafar un autobús, el 434, que porta fins al palau de Pena. Són 3'7 euros, però convé agafar-lo ja que la pujada és considerable. A més és recomenable visitar primer el palau i després, si es vol, el castell. Per a accedir al palau amb la Lisboa Card cal portar un "brochure" inclòs amb la documentació que lliuren amb la tarja. No es poden fer fotos. El palau és realment xocant, grotesc, però els mobiliaris interiors són interessants, encara que només es poden veure des de les portes de les habitacions (per això cal anar d'hora). A Sintra és igualment recomenable fer una passejada pels seus carrerons i visitar el palacio Nacional de Sintra.
Per arribar a Cascais o Estoril el tren surt de Cais do Sodré. També és el final de la línia. Realment és un altre tipus de turisme: poble turístic de costa amb platges i a Estoril villes residencials. Està bé allunyar-se fins al Cabo do inferno i tot tornant, passar pel faro on s'hi pot dinar a un xiringuito.
Imprescindible també és visitar el Museo do Azulejo al costat de l'església de Madredeus.
Revisió poc cinematogràfica a la pel.lícula del director francès Alain Resnais
Publicat originalment a whowmow el 6/7/2005
Aquest any 2005 serà l'any dels viatges enrrera en el temps. No fa gaire em vaig desplaçar a l'any 1975, al moment del concert de Genesis de presentació del seu disc The Lamb gràcies als The musical box. Un moment que d'altra banda no havia pogut viure, per qüestions d'edat. Ara, i gràcies al DVD, he viatjat a l'any 1979 o 1980, a un moment més personal.
Aquell any vaig veure una pel.lícula que em va marcar en molts aspectes: Mon oncle d'Amérique del director francès Alain Resnais. En primer lloc, va ser la meva primera pel.lícula en versió original subtitolada. I allò, amb 15-16 anys em va condicionar la forma de veure el cine des d'aleshores. De forma quasi directament relacionada, això va fer que conegués les aleshores encara anomenades sales d'art i assaig.
No m'atreviria a dir, encara que segurament va ser així, que aquella fos la meva primera pel.lícula francesa vista de forma escollida. El que sí és segur és que va ser la primera mostra de la Nouvelle Vague que vaig conèixer. Seria el mateix any en què vaig conèixer François Truffaut amb el seu enfant salvatge.
Ambdues pel.lícules, així com el 2001 de Stanley Kubrick potser no van caure a l'atzar en aquells moments, però sí van coincidir en un moment propici. Era l'època en què s'iniciava l'estudi de la filosofia al col.legi (el BUP d'aleshores) amb temes com l'aprenentatge o el condicionament social tant vàlids per a aquestes pel.lícules. Va ser el moment del descobriment dels gossos de Pavlov.
Amb tot això, Mon oncle d'Amérique havia quedat a la meva memòria amb una aura de mite. I com tots els mites (el mateix em va passar amb el Manhattan de Woody Allen) fa por tornar-se a trobar amb ells no fos cas que descobríssim que el seu moment ja ha passat. És per això que la sensació de no decepció és gratificant i reafirmant. El que sí queda clar, però, és que el temps passa; els anys setanta no són el segle XXI i avui dia es fa difícil trobar una pel.lícula d'aquest tipus en una sala comercial i amb un cert reconeixement. Potser només alguna aposta de Peter Greenaway podria considerar-se al mateix nivell (o tres pobles més enllà segons es miri): la mescla d'argument dramàtic i del fil conductor científic fan recordar al de Zed and two noughts ZOO. Caldrà esperar una nova Nouvelle Vague.
30 aniversari del disc The lamb del grup Genesis
El grup canadenc The musical box ha presentat a Barcelona la reproducció del concert que el grup Genesis feia l'any 1975 en la gira de presentació del disc The lamb lies down on Broadway
Publicat originalment a whowmow el 5/6/2005
30 anys han passat ja des del darrer disc dels Genesis de Peter Gabriel. El principi de la fi d'una era. Però com si el temps s'hagués aturat, o millor, hagués fet marxa enrrera, el 8 de maig de 2005 vam poder assistir al concert de Genesis presentant el seu nou disc The lamb lies down on Broadway. Bé, gairebé va ser així...
La diferència és que en realitat no eren els Genesis autèntics, ni tan sols els de Phil Collins. Es tractava dels seus clons The musical box, grup d'origen canadenc que es dediquen des de fa uns anys a reproduir el més fidelment possible els concerts dels primers Genesis. Així com en altres ocasions han re-interpretat els concerts de presentació dels discs Foxtrot o del Selling England by the pound, ara, coincidint amb el 30 aniversari del disc, li tocava al The lamb.
No es tracta d'imitar la veu de Peter Gabriel o de posar-se una màscara com molts altres han fet. Es tracta de copiar-ho tot fins al mínim detall. Des de la part visual a la part musical, passant pels diàlegs, els moviments, els gags. I la fidelitat en aquesta reconstrucció es deu en part a l'accés i utilització de les fonts originals. Els vestits originals, les diapositives originals, el so (amb totes les mancances de l'era pre-digital)... Un exemple: els teclats de la intro del Watcher of the skies avui en dia poden sonar molt millor, però és que aleshores sonaven així.
El segell de qualitat de la còpia el posen els mateixos músics dels Genesis que ho certifiquen i a més ho ratifiquen col.laborant-hi fins i tot en concerts en directe amb ells.
L'únic aspecte negatiu de tot això és que no hi ha espai per a la improvisació o la sorpresa, però la il.lusió pot més que això. Els acudits de Peter Gabriel són els que hem sentit a altres concerts pirates de l'època. Els moviments corporals imiten els originals: la rèplica de Phil Collins és idèntica. Una diferència inevitable: el baixista és esquerrà.
Per a alguns dels assistents segurament aquesta nit va ser un retrocés en el seu temps particular i van poder reviure el concert de 1975. Per d'altres, com jo, va ser viatjar a un temps que no vàrem conèixer. Com deia algú en un fòrum d'internet, què maco imaginar que avui estic veient Genesis, demà aniré a veure King Crimson i el cap de setmana els Pink Floyd. D'altra banda, què difícil es fa d'imaginar que algú pugui fer avui un concert d'aquestes característiques. No ens enganyem, però, la representació no és tan grandilocuent com ens havien venut. Hi ha concerts actuals que són més desmesurats i reben en canvi elogis on aleshores varen ser crítiques.
Així doncs, no vam assistir a una nit d'engany, de munyir la vaca del veí, sinó que va ser un homenatge respectuós. Ara només queda esperar que sigui veritat que el 2006 repetiran amb The lamb i el 2007 amb la gira del Selling England.
Concert de Steve Hackett a Barcelona
Publicat originalment a whowmow el 22/5/2005
19 d'abril de 2005. Segona visita de l'ex-guitarrista de Genesis, Steve Hackett, novament amb formació acústica. Aquest cop ha estat a la sala Luz de Gas acompanyat a les flautes pel seu germà John Hackett, sobri però exquisit, i als teclats per un mediocre Roger King.
Aquest és d'aquells concerts en què un l'espera amb molts recels. No com d'altres on aquest sentiment es deu a la por d'assistir a l'enterrament d'un artista o a la seva prostitució comercial. En aquest cas és més aviat la sensació del que ens hem perdut en no veure'l en formacions no acústiques, de tal manera que un tem que el concert es quedarà a mig camí de no res.
L'altre concert va ser això. Brevíssimes concessions al passat. Tant breus que quan te n'adonaves ja feies tard per aplaudir. En aquest cas no ha sigut així. Hi ha hagut lloc per tot. Jo esperava un concert més centrat en els darrers discos més acústics i menys populistes. Per contra ha sigut una més que complerta revisió a tota la carrera musical. Com no, vam poder escoltar la cançó introductòria de la segona cara del disc Foxtrot, Horizons (tal i com va dir el guitarrista, quan els discs tenien dues cares). Intercalat dins d'una altra cançó, fragments del The Lamb o Wind and wuthering. Però això no va ser tot. Més Genesis amb un inesperat After the ordeal o un altre tema del The lamb. I dels primers discs en solitari una bona revisió al Voyage of the Acolyte, Spectral mornings, Defector, Bay of Kings o fins i tot del disc GTR.
En resum, una nit on vam poder gaudir del benestar del propi guitarrista en un ambient que li era favorable.
Després de la dramatització de les vides de polítics com Nixon o Kennedy, Oliver Stone ha triat ara el format documental per a apropar-nos a un polític encara actual: Fidel Castro.
Publicat originalment a whowmow el 22/2/2005
Poques vegades es té l'oportunitat de veure un personatge històric conversant "fora de protocol" sobre els temes més diversos, no estrictament relacionats amb la seva activitat. Això és el que ha pretès filmar el sempre compromès director nord-americà Oliver Stone durant tres dies de convivència amb el líder cubà.
Tal i com s'indica a l'inici de la pel.lícula (documental?, entrevista?) el resultat van ser 30 hores de filmacions sobre les quals Castro no va imposar cap restricció de tipus censora. I és fàcil d'entendre. El discurs és el medi natural on el Comandante es desenvol amb plena naturalitat. Com ell diu, li agrada convèncer als seus oients, envolcallar-los amb les seves paraules com si fos una sirena homèrica.
Per moments es nota una certa complicitat entre el director-entrevistador i el polític, però en algun moment és cert que apareix alguna tensió en l'ambient quan es parla de la possible participació de cubans al costat de les tropes vietnamites (pel que fa a actes de tortura) o a un cert condicionament de la llibertat d'actuació del poble. És evident que els tres dies conviscuts amb el líder, malgrat la seva facilitat de paraula, o potser per culpa d'això, no són suficients per aprofondir en tots els aspectes d'un personatge amb tants anys d'història (d'Història) al darrera. I l'hora i mitja del documental en què es resumeixen les 30 hores de filmació és un obstacle addicional. Malgrat això, sí que podem veure un repàs a moments històrics tan fonamentals com la pròpia revolució castrista, la figura del Che, la crisi dels míssils d'octubre, les relacions amb la Unió Soviètica. I fins i tot, gràcies a les escenes eliminades recuperades al DVD, sobre les relacions del règim amb els terroristes d'ETA.
L'entrevista, però, va canviant de to quan correspon fer un canvi de ritme, i en els intermitjos s'ens permet entreveure el Fidel home. Així, Stone es permetrà fer bromes amb Fidel respecte a l'ús del Viagra. Podrem sentir parlar Fidel de cine; bé, no gaire, perquè demostra no estar gaire al dia: Titanic li sona haver-la vist... Més impactant és la seva conversa respecte a dones, als seus amors, tema que encara que es planteja és evitat per Fidel, suposadament per intimitat.
En l'aspecte social es parla sobre l'homosexualitat, o de com un règim de supermachos baixats de la selva ha evolucionat fins a acceptar-la. I veurem una escola universitària de medecina oberta a gent de tot el món, i gratuïta!: una de les cares amables del règim.
En resum, no us espereu trobar una història novel.lada a l'estil de les de Nixon o JFK, ja que el que us trobareu és "només", una hora i mitja de discurs. Això sí, el ritme marcat pel muntatge de les imatges està en la línia Oliver Stone.
Homenatge a Cameron Duncan, jove director de cinema neozelandès
Publicat originalment a whowmow el 10/1/2005
Com cada any des de fa tres anys, per aquestes dates, s'ha posat a la venda l'edició extesa de la tercera part del Senyor dels Anells, El retorn del rei. Un d'aquells packs als quals ens estan acostumant les "majors" on apart de veure la pel.lícula pots gaudir d'aquells minuts que tant s'estimava el director però que les limitacions de la distribució li van fer retallar, o escoltar els comentaris veu en "off" del guionista, veure disset trailers de promoció, veure escenes dels castings, els ja famosos making-of, reportatges, fitxes, fotografies i fins i tot "ous de pàsqua" (sorpreses amagades en el DVD d'accés camuflat).
Tot això, com no!, hi és en el DVD que estem comentant, però escric aquest article per cridar l'atenció sobre un dels afegits que té poc a veure amb el cine. Bé, amb el cinc sí que hi té a veure, encara que no gaire amb la pel.lícula. Es tracta d'un documental que el director Peter Jackson dedica al director Cameron Duncan.
Cameron Duncan, igual que Peter Jackson va néixer a Nova Zelanda. Cameron Duncan volia ser director de cinema com Peter Jackson. Però Cameron Duncan va morir als disset anys. Cam no va obtenir la fama, però malgrat que pugui semblar impossible sí va arribar a ser director. Les seves dues grans passions van ser el cinema i el soft-ball, una mena de beisbol. Als catorze anys era membre d'un equip i va tenir una lesió en un genoll causada per un bultet. Parlem d'octubre del 2001. Després de cinc mesos de proves amb diagnosis i contradiagnosis, finalment, al febrer de 2002 els metges van diagnosticar que es tractava d'un càncer. Des d'aleshores fins a novembre de 2002 va ser sotmès a un tractament de quimioteràpia que va donar com a resultat que al desembre de 2002 es diagnostiqués la seva curació. Però aquesta situació va durar poc i al poc temps va presentar problemes en el pulmó. Tres mesos després, el març de 2003 els metges concluïen que no hi havia res a fer i el temps de vida estimat era de pocs mesos. En van ser buit. Finalment va morir el 12 de novembre de 2003.
Paral.lelament al desenvolupament d'aquesta malaltia, Cameron va poder deixar una breu carrera de director de cinema, iniciada en el món de la publicitat. Amb 13 anys va guanyar un festival de publicitat amb un anunci d'una companyia d'ambulàncies. El rodatge d'El senyor dels anells, l'origen neozelandès de Peter Jackson i la declaració de la malaltia van ser coincidències que van portar a que l'equip de rodatge de la pel.lícula conegués Cameron i que li fessin possible rodar un curmetratge en els moments finals de la malaltia. A Strike Zone combinava perfectament les seves dues grans passions, el softball i el cinema.
Els seus tres curts estan recollits en el DVD i tal i com diu Peter Jackson en la presentació és convenient fer l'exercici d'oblidar-se de la situació personal de Cameron i veure-ho com el que és, com a cinema. És un exercici amb poques garanties d'èxit.
Quedi aquí a la xarxa aquest petit recordatori.
Enllaços interessants:
Dues exposicions que val la pena veure al Caixafòrum: l'esculptor Rodin i el fotògraf Li Zhensheng
Publicat originalment a whowmow el 16/12/2004
Fins al 27 de febrer de 2005 podeu gaudir d'aquesta exposició dedicada al famós esculptor Auguste Rodin. El contingut de l'exposició és d'un nivell excepcional, però això es veu recolzat per una bona distribució. La linialitat de l'espai que condueix a un seguiment cronològic ajuda a comprendre l'evolució de l'artista. Hi podem trobar un representatiu conjunt d'obres on evidentment no pot faltar el famós Pensador. Però l'important és que no tens una sensació d'ofegament o de fatiga per un excés d'obres. És millor l'opció presa de poques obres amb una bona explicació escrita en els panells de les sales. El video que es projecta reforça les mateixes idees d'aquests panells.
Tot això complementat amb altres obres d'artistes més o menys contemporanis (Giacometti, Maillol, Clarà, Picasso, Chillida...) i també d'artistes col.laboradors del seu taller, com la seva amant Camille Claudel o Antoine Bourdelle.
També fins al febrer de 2005, però només fins al dia 6, podeu veure-hi també una exposició dedicada al periodista i fotògraf xinès Li Zhensheng. Li va ser fotògraf durant la revolució cultural a la Xina de Mao Tse-Tung treballant per a diaris oficials. En les seves fotos recull els fets quotidians que de forma més o menys induïda es van anar produint durant aquells anys. Les seves imatges podrien semblar la visió oficial, la visió del règim, ja que aquestes imatges eren justament les que es publicaven ens els diaris de caire propagandístic. Però tretes d'aquest embolcall mediàtic i exposades en la seva totalitat (no una foto, sinó tota la sèrie de fotos que hi van al davant i al darrere en el temps) ajuden a entendre la cruesa de les realitats que s'hi amaguen. És justament la realització de sèries de fotos el que dóna una perspectiva cinematogràfica a la narració. El gruix de l'exposició es centra en el període 1964-1968 i potser les més destacables siguin les que mostren les humiliacions públiques (fins i tot es mostra un afusellament) dels "opositors" a la revolució cultural. Però com que les veritats són relatives en una situació com la que va viure Li, ell també va caure en desgràcia i va haver de passar per un reciclatge ideològic abans de que caigués el sistema i pugués dedicar-se de nou a la seva professió.
Pessebres, tradicions i polèmiques...
Publicat originalment a whowmow el 12/12/2004
En aquestes dates del mes de desembre és costum a moltes poblacions del nostre entorn cultural el muntatge de pessebres. En tenim de tota mena: des dels pessebres familiars amb peces de plàstic o fang, fins als pessebres vivents amb personatges de carn i ossos.
Podríem dir que és una tradició que a la seva vegada ha generat subtradicions. Una d'elles, pròpia de les nostres terres és la protagonitzada per la figura del "caganer". De la representació tradicional en forma de pagès amb barretina ajupit, hem passat a la representació de figures mediàtiques. Així, tenim Ronaldinhos, Letizias, Carods Rovira... segons el que marquin els esdeveniments socials de l'any. Una mica com les mones de Pasqua... La tria d'un personatge o altre en general no crea cap mena de polèmica i en tot cas, si ho fes seria en defensa del personatge, no del caganer.
Ara bé, la reproducció de l'escena bíblica del pessebre sí que acostuma a estar envoltada de crítiques. A Barcelona estem acostumats a que el pessebre de la Plaça Sant Jaume sigui objecte de controvèrsia any sí, any també. I aquest any, doncs també. El motiu: les figures triades per fer de pastors han sigut persones "normals", gent del barri, com dèia la sèrie de televisió. Ningú gosarà dir que els actors no donen la talla moral per fer el paper que els han otorgat, però sí que ha provocat rebuig pel trencament visual que suposa.
On sí que s'han passat dos pobles és a Londres, al museu de cera de Madame Tussaud. Allà han près una postura diametralment oposada a la de Barcelona. D'una banda han gosat canviar l'estètica dels protagonistes amb nom i cognom de l'escena, o sigui, el Sant Josep, la verge Maria i demés. D'altra banda, enlloc de triar personatges anònims, han triat personatges famosos. I no uns qualsevols...
La polèmica s'ha centrat en els models utilitzats per fer de pares del nen Jesús: el galàctic Beckham i la seva dona l'ex-spice Victoria Addams. La frivolitat que els envolta no els fa suposadament mereixedors per prestar la seva imatge. A l'església se'ls han posat els pels de punta.
On no hi ha hagut tant d'enrenou és amb la tria dels reis màgics d'Orient i això demostra un cop més què vol dir ser un personatge mediàtic. Que un dels triats sigui un membre de la família real potser s'explica per patriotisme britànic i al cap i a la fí tot queda entre reis... Que l'altre rei sigui el primer ministre Tony Blair ja fa un "tufillo" estrany... Però que l'altre rei (i on està el rei negre?) sigui el president dels Estats Units, George W.Bush, clama al cel, i mai millor dit. Que un butaner faci de pastoret em sembla una actitud artística encomiable; que un futbolista doni la seva cara a Josep em sembla ridícul pel futbolista i una mica "boutade", però com a tal, artísticament acceptable; que un dictador faci de rei mag, amb el que això pot influir en l'ànim dels nens petits que somiaran que el senyor W entri a casa seva la nit de reis, em sembla un crim infantil.
O com les paraules poden alterar els significats i fins i tot canviar realitats
Publicat originalment a whowmow el 29/11/2004
Debat lingüístic de moda: el català i el valencià són el mateix? De fet seria més correcte dir que el debat de moda ha estat més polític que lingüístic, però ja ens entenem. Simplifico molt, ja ho sé, dient que l'assumpte s'ha solucionat gràcies a les paraules. No, no gràcies al diàleg, sinó a una redefinició del problema on aplicant les paraules adequades desapareix la controvèrsia, o això almenys asseguren justament els qui han fet l'exercici lingüístic. L'enunciat suposadament concil.liador diu així: les dues llengües són una sola, el català, i el valencià és la denominació estatutària del català a l'estatut de la comunitat autònoma valenciana. Una mica més i sona a allò de la trilogia de formes, Déu és un però tres...
Així doncs, la creació d'un nou sinònim ha estalviat un problema al govern: català és un sinònim de valencià. En un altre gènere de coses, recentment algun representant de l'església catòlica ha establert un nou sinònim: església (la catòlica, és clar) és sinònim de democràcia. Segons aquest les accions del nou govern atempten contra principis bàsics de la fe catòlica, com pot ser la Família, i per tant contra la societat (extrapolació una mica egocentrista i fins i tot absolutista). I seguint el seu raonament, això vol dir, és sinònim de, que la democràcia està en perill. La democràcia existeix gràcies a l'església? No serà a l'inrevés? No vull ni pensar (de fet sí que ho vull) què passaria si s'implantés una llei com la francesa que prohibeix tot símbol religiós a les escoles. I he dit tot símbol religiós, no només els famosos vels.
De fet aquí ho fem a l'inrevés i inclourem l'ensenyament d'altres religions a l'escola. Potser aquesta és la diferència entre un estat làic i un estat aconfessional, semblant a les diferències entre una persona atea o agnòstica.
Un nou article de la sèrie "un lloc turístic en x dies"... En aquest cas: Lisboa
Les peculiaritats orogràfiques de la ciutat de Lisboa em fan difícil organitzar aquesta visita en dies ben estructurats. Són ben conegudes les pujades i baixades del seu perfil i això castiga les cames, de manera que el que per un poden ser distàncies assolibles dins d'una mateixa jornada, per altres caldrà fer-ho en dos dies. El transport públic per això mateix és fonamental. Així doncs, plantejaré zones de la ciutat de forma que cadascuna d'elles es pugui tractar amb el temps que cadascú necessiti.
Chiado i Barrio Alto
Palacio de Fronteira
