El factor sorpresa

...o el mobbing a l'empresa
Una pel.lícula que en el seu moment va passar força oblidada per les pantalles malgrat la genial interpretació de Kevin Spacey





Probablement aquesta pel.lícula està plena d'enganys i és el que no sembla o sembla el que no és, com si es tractés d'un gran McGuffin. Segons com pot passar per una pel.lícula de sèrie negra... O com diu el seu protagonista fins i tot per una història d'amor (“o sigui que això va d'una nòia...”). També pot passar per una crítica al show business que és Hollywood, és a dir, al món del cinema. I segurament és tot això alhora, a més d'una crítica ferotge al món dels “trepes”, d'aquells qui ascendeixen en la seva trajectòria professional a base de posar el peu al damunt dels qui tenen per sota. Tot això amb una bona dosi d'esclavatge moral i humiliació (allò que ara en el món laboral s'en diu mobbing) i que arriba al punt de que la persona objecte de la humiliació ho assumeix com un fet necessari i fins i tot avantatjós per ella.
Crec recordar que aquesta pel·lícula va aparèixer a les pantalles poc després de l'èxit de “Suspitosos habituals” la qual cosa podia haver ajudat a que tingués més èxit aprofitant l'empenta de l'Oscar de Kevin Spacey. No va ser així, però reconec que vaig anar a veure-la justament per aquest fet. I sota el meu punt de vista aquesta és la millor interpretació de Kevin Spacey... potser ajudada per uns diàlegs punyents i un personatge que dóna molt de sí.

D'una banda tenim el personatge del noi jove (un membre de la “MTV-microwave generation”) que aspira a ascendir en el món de la producció cinematogràfica, començant des de zero i zero vol dir portant cafès. I en Kevin Spacey (Buddy Ackerman, el seu personatge...) encara li retreu el fet de que aquests joves “ho voleu tot ARA”.
Com a contraposició a aquest personatge ingenu ens trobem amb un ésser (Kevin Spacey) que malgrat que actua com a déu no deixa de ser el tercer en el rànking de la seva empresa... encara que tot el que fa va dirigit a passar per sobre del segon (i dels qui calgui...). Sota una màscara de companyerisme, d'actitud instructora envers el debutant (“no demanis mai perdó, és un signe de debilitat”) el que fa realment és u-t-i-l-i-t-z-a-r tot el que aquest li pot donar. Si aquest es trenca en el camí, no importa, n'hi ha molts esperant darrera ell; si aquest participa del joc potser li farà la feina ben feta (cosa que poques vegades es reconeixerà... es tracta de crear un punt d'inquietud, d'inseguretat continuada).

En boca del personatge d'en Kevin Spacey es posen algunes frases que no m'en puc estar de reproduir:
“Abans de mi tu no eres res”
“Tens 25 anys. Ets un noi jove. No saps una merda. Jo també vaig ser jove. Pensava com tu. Odiava l'autoritat, odiava tots els meus caps, pensava que tots ells eren una merda. Mira, és el que diuen: si no ets rebeld als 20 anys no tens cor; si no t'has establert definitivament als 30 no tens cap. Perquè no hi ha històries romàntiques; no hi ha finals de conte de fades. Per tant, abans de que surtis a aquest món per tal de canviar-lo, pregunta't a tu mateix: què és el que realment vols?”
I la frase definitiva:
“La vida no és una pel·lícula. Tothom menteix. Els nois bons perden. I l'amor no ho conquereix tot.”

P.S: La pel·lícula es va estrenar aquí com “El factor sorpresa”. En original té diversos títols: “The Buddy factor” i “Swimming with sharks” (l'original) entre d'altres.

K-Pax, poca cosa

K-Pax, una pel·lícula New-Age
K-Pax promet molt pels seus actors protagonistes, però no acaba de satisfer totes les il·lusions amb què un va a veure-la.
Originalment publicat a whowmow el 13/3/2002

Aviso abans de que segueixis llegint: això és una crítica d'una pel·lícula i penso explicar el final... I si has començat llegint pel mig de l'article i indignat has decidit llegir des de l'inici, doncs ho sento... el proper cop començaràs pel principi, oi? K-PAX... una pel·lícula que he anat a veure atret pels protagonistes i en realitat, sort d'ells. La pel·lícula no és que estigui mal feta, però és que sembla que t'hagi de salvar la vida i al final tot queda en un no res. Quan estàs veient la pel·lícula evidentment no dones importància a la fantasia dels descobriments científics que el protagonista, Prot, fa, perquè penses que total... tot és fantasia. Jo a l'inici pensava que sí, que era extra-terrestre i que amb això tot valia. Després te n'adones que no i el procés de descobriment de la realitat és una mica precipitat (bona propaganda per Yahoo!). Un dubte: el 1996 un diari d'un poble perdut del centre dels EEUU estava tan informatitzat com per tenir el seu diari a Internet i que avui en dia encara estiguin accessibles els seus articles?

I vaja un final! El pare retrobant-se amb el seu fill... la família per sobre de tot! Bastant pobre... En definitiva, només en salvaria els dos protagonistes: dos monstres interpretatius per mi, encara que aquí estan una mica més controlats. Kevin Spacey que li sap donar el to d'ironia que el personatge requereix per introduir una nota d'humor; Jeff Bridges, amb una veu que només de sentir-la ja val la pena. La música no arriba tampoc a fer pujar l'ambient: en certs moments em sonava a una imitació a pel·lícules com per exemple "American beauty".