Sorteig Nexus

A la web http://www.elandroidelibre.com sortegen un Nexus One
Sort!

Fa por de pensar

Publicat originalment a whowmow el 24/4/2007

Mentre un està buscant quina pel.lícula llogar en una de les màquines autoservei en què s'han convertit els video-clubs (paraula totalment desactualitzada ja que de clubs no en tenen res) es poden escoltar converses prou interessants en el dispensador (que no caixer) del veí.

Diumenge tarda. Un grup de quatre noiets joves, molt joves... Es disposen a cercar una pel.lícula i alhora de triar el criteri d'ordenació que els ofereix el programari del dispensador trien classificació per gènere. Ho sé perquè ho diuen en veu alta (en aquest cas s'entén perquè són colla, no com aquelles persones que canten en veu alta els dígits del seu PIN mentre l'escriuen al caixer).

Entre converses mig en castellà mig en àrab s'entén que un d'ells proposa com a gènere el de dibuixos animats. Pobre vailet! La resta no hi estan d'acord i criden "Terror! Terror!". A partir d'aquí segueix una successió de títols que van des de les "maldiciones" als exorcismes.

El motiu de l'article: En la infància de la meva generació, i de les anteriors, el terror responia a la definició de la paraula i donava por. Per tant, servia com a element coaccionador per a imposar o induir conductes. El llop, l'home del sac, el "coco" són diferents personificacions d'aquest terror que servien per a que els nens endrecessin els seus mals comportaments.

Ara ja no; ara el terror produeix riure. Ara la tendència és una altra. Exemple real: per al meu nebot Pau, la menaça dels seus pares és castigar-lo al "racó de pensar". Actualització de l'antic "cuarto oscuro" però a plena llum del dia i sense penúria física. Esperem que la seva resposta com a adult a això no sigui deixar de pensar, creient que fent-ho es trobarà tan sol com en l'esmentat racó.

La caixa de música

Doble concert dels The Musical Box al teatre Olympia de Paris els dies 24 i 25 de març de 2007
Publicat originalment a whowmow el 16/4/2007



Jo no puc dir "jo hi vaig ser" en parlar dels concerts de Genesis dels anys setanta, era Peter Gabriel. O potser sí? Després d'haver vist ja tres concerts dels The Musical Box un té el dubte de si ha vist una còpia o ha vist l'original després d'un viatge en el temps.

Només queda clar que no és un viatge en el temps perquè la majoria dels assistents tenen un perfil d'edat considerable, la qual cosa no era així en els 70. O bé ens hem posat d'acord tots per viatjar al mateix temps... Però no, no ens enganyem; això no és més que una reproducció, una còpia (que no un plagi). Però també un exemplar del Quixot és una còpia de l'original.

El primer cop que vaig veure els The Musical Box va ser a Barcelona en la seva escenificació del concert de 1974 on es presentava el disc The lamb lies down on Broadway. Ara s'anunciava la gira definitiva del grup on presentarien per darrer cop els concerts dels Genesis dels setanta. Però malauradament Barcelona ha quedat fora d'aquesta gira. I varem decidir anar a Paris.

I per què Paris i no Donosti? Doncs perquè allà, com per exemple a Lisboa, hi actuaven dues nits seguides amb dos shows diferents. La primera nit el concert de 1972 de la gira del Foxtrot i a la nit següent el concert de 1973 de la gira del Selling England by the pound. Els dos concerts en un lloc emblemàtic, on els mateixos Genesis hi van actuar, com és l'Olympia.

Foxtrot
En aquell moment Genesis només tenia tres discos al mercat, però en directe ja només quedava una cançó del primer disc. Visualment aquest concert és més auster que el següent que comentaré, però potser per ser el primer les sensacions van ser més fortes. Tenint en compte que en l'aspecte instrumental The Musical Box sona exactament igual que Genesis, i que malgrat que la veu té matisacions que evidencien la imitació, una visió des del segon pis enganya al cervell d'una manera convincent.

Les emocions comencen amb el solo introductori del Watcher of the skies. Impagable també l'inici del tema The musical box, amb totes les guitarres acústiques i amb el joc dels plats de la bateria fins a que no entra de ple. Del disc Nursery Cryme també toquen les cançons menys intimistes del disc, és a dir el The return of the giant Hogweed i The fountain of Salmacis. El disc Foxtrot és interpretat al complert excepte Horizons. Can-utility and the coastliners, la cançó que per mi resumeix en menys temps tot el que són els Genesis de Peter Gabriel, serveix per tancar els bisos del concert. Abans, però, l'altre bis habitual en aquella època, The knife, o Le couteau. I evidentment Supper's ready, la peça clau en la història Genesis. Vibrant, més que al disc si és possible, l'explossiu final.

Selling England by the pound
La gira de 1973 guanya en teatralitat responent al creixement de Peter Gabriel. La disposició a l'escenari és similar però passa a utilitzar-se la projecció de diapositives i augmenta l'ús de màscares. Quasi cada cançó té la seva posada en escena quant a vestuari: The musical box ara amb la disfressa de vell, la flor de Supper's ready, el "romà" de Selling England, el jardiner de I know what I like o les disfresses poc definibles de The battle of Epping Forest.

Musicalment es perd la major part del segon disc. Es perd també part del Foxtrot del qual només queden Watcher of the skies (també de intro) i Supper's ready; es recuperà, però, el Horizons de Steve Hackett.

I el nou disc al complert, excepte la cançó final Aisle of plenty. Això ens permet veure com per exemple la part final del The cinema show és un trio premonitori (And then there were three...) de la mateixa manera que la cançó More fool me és també premonitòria de canvis importants.

Vist en el moment actual i amb la perspectiva que dóna el temps no s'entenen les acusacions rebudes pel rock progressiu o simfònic on se l'acusa d'haver mort ofegat per la seva pròpia grandiositat plena d'excessos. Potser alguns espectacles de Rick Wakeman o Pink Floyd sí siguin exagerats, però no ho són tant com els de U2, David Bowie o els Stones? Els concerts d'aquesta crítica són més aviat música en estat pur acompanyada d'una escenificació poc superior a la d'un Albert Pla.

P.S: S'anuncia una nova gira (the final european tour) on sense passar per Espanya interpretaran el concert del Selling amb escenografia totalment negra, el Black Show, que els autèntics només van tocar a Amèrica.

La cultura de l'esport

Cultura a base d'esport, o viceversa
Publicat originalment a whowmow el 10/4/2007

Podria considerar-se tafaneria però convindreu amb mi que avui en dia és difícil escapar-se del vici (o plaer) d'escoltar les converses del veí d'autobús. O no tan veí, perquè en aquest cas em separava d'ell mig autobús. Així doncs, no em va requerir cap esforç saber del cas que comentaré.

Un noi jove, de potser uns 18 anys parla assegut. "Saps que marxo als Estats Units? Doncs sí... Estic enllestint un tema però si és per mi m'hi marxo de cap. Ja sé que serà durillo i l'idioma tampoc el domino a la perfecció però només de pensar com parlaré anglès quan torni... Doncs resulta que m'han ofert una beca de tennis per cinc anys. El problema és que jo només tinc la ESO... Però estic mirant de fer un curs de mig any i aleshores ja podria entrar..."

M'alegro molt pel nostre futur Rafael Nadal, però només espero que les nostres institucions no acabin aplicant el mateix criteri: "no importa que no siguis una llumbrera intelectual, però si saps xutar una pilota no et preocupis que ja farem fora a qui ho sigui per a assegurar la nostra pedrera". Hi ha altres maneres de potenciar l'esport, no?

CC

Aniràs a la senyo...
Publicat originalment a whowmow el 17/10/2006

En aquesta nova era de les noves tecnologies de la nova societat neoliberal regida per un nou ordre... (com de baix ha caigut allò que és antic, que tot ha de ser "neo"!) i en plena febre d'acrònims i sigles, hi ha un esport que s'ha posat de moda. Es tracta del CC.

Tot usuari del correu electrònic sap que darrera aquestes sigles s'amaga el fet de que el correu que estem escrivint s'enviarà "amb còpia" als destinataris que s'indicaran a continuació. És el que en castellà s'anomena "Con Copia", que per casualitat, o no, coincideix amb les inicials. Casualitat, o no, perquè de fet les inicials CC provenen de l'anglès Carbon Copy, aquell paper carbó que en l'època de les màquines d'escriure permetia fer duplicats dels documents alhora que s'escrivien. Potser en català n’hauríem de dir AC (“amb còpia”)?

Els correus electrònics poden, però enviar-se de manera natural a diferents destinataris. Només cal anar posant adreces de correu separades per comes i tots ells rebran amb igualtat de privilegis i d'intencionalitat el correu en questió. Així doncs, per què cal un camp diferenciat CC?

Quan en un correu rebut la teva adreça figura en el CC un ho pot interpretar de diferents formes. En general ets "plat de segona taula" i això pot ser bo o dolent. Potser l'has rebut només a títol informatiu però no s'espera que responguis ni facis cap acció; el silenci en aquest cas està ben vist; qui sí ha de fer alguna cosa és el destinatari principal. És el millor que et pot passar quan és un mail de treball.

Si els destinataris són diversos (fins i tot abundants en els típics mails d'acudits) i la teva adreça apareix solitària en el CC (i potser en un mail que abans ha anat passant per múltiples destinataris en diferents reenviaments) és per sentir-se això, sol. Ningú t'ha tingut en compte abans fins que una ànima caritativa s'ha enrecordat de tu, i ni aleshores has tingut prou mèrits com per a que t'incorporin a la llista principal.

Hi ha, però, la vessant malèvola d'utilització del CC. Es produeix quan tu ets el destinatari principal del correu i en el CC hi figura el teu cap o el cap del remitent. En qualsevol dels dos casos la decisió pretén imposar una pressió. Transmet un missatge del tipus "vigila, t'estan vigilant; a veure què contestes?" És la versió cibernètica del "que aniràs a la senyo". A més s'espera de tu que responguis igualment amb còpia a tots. Al darrera d'aquest ús també hi ha un principi d'autoritat, mal interpretat pel qui l'està escrivint: "fixa't bé en el que dic, que fins i tot el meu cap, avala el que dic" (i això sense que aquest hagi d'escriure cap paraula). En definitiva, una forma com una altra d'amagar una situació d'inferioritat o bé d'imposar una superioritat per imposició, valgui la redundància.

Hi ha una versió encara més maquiavèlica que és el CCO, o sigui la còpia oculta, en anglès BCC (Blind Carbon Copy o còpia cega). És a dir, que el senyor CCO (ACO en català, malgrat que paradoxalment s’utilitza una mescla lingüística i respecta el CCO que podríem traduir per Carbon Copy Ocult) rep el correu sense que cap altra destinatari ho vegi. Un voyeur del ciberespai, però amb consentiment d'algú que li obre la porta. El desgravant d'aquesta situació és que el fet queda reduït als dos "conspiradors", mentre que la resta són feliços en la seva ignorància. Aquesta conspiració de vegades té el seu càstig diví: el senyor CCO fa un "respondre a tots" i com popularment es diu, queda amb el cul enlaire... Pobre senyor CCO!

Multivers

O la ma de Déu
Publicat originalment a whowmow el 7/3/2006






Acabo de veure la llum! Déu existeix i està més a prop del que ens pensem. Segurament t'ho pensaràs dos cops abans de tornar a dir allò de "fer la O amb un canuto" o bé en dir que els futbolistes són uns ximplets perseguint una pilota. Doncs no. Segueixen Déu. I Maradona, amb la seva ma de déu, el va tocar.

Perquè ho dic això? Doncs perquè les circumferències o les esferes són la primera aproximació tangible al número PI. Un número representat per una lletra, paradoxalment. La lletra pi de l'abecedari grec. Altres números famosos en l'àmbit matemàtic no han tingut tanta sort en l'exotisme de la seva nomenclatura i han hagut de conformar-se amb la lletra "e" o "i". Però malgrat resultar-nos la denominació més exòtica és sens dubte el número més conegut.

Segurament molta gent només en deu saber que és un número "especial" amb decimals. Alguns el relacionaran amb "les coses rodones". Els qui tinguin les matemàtiques més fresques o les portéssin millor a l'escola arribaran a dir que el seu valor és 3,14 o fins i tot 3,1416. I chapeau per a qui el defineixi com la relació entre el perímetre i el diàmetre d'una circumferència. Però l'extraordinari d'aquest número, l'extraordinariesa, és que efectivament és un número especial. És un número irracional. Una altra paradoxa en el món de la més racional de les ciències. Això vol dir que no es pot obtenir per una simple divisió de dos números (definició de racionalitat; la dels números, és clar).

Els alumnes avantatjats, els set ciències, arribaran a saber que el número pi té mots decimals... Però que molts... I que si un els escriu un rera l'altre pot omplir el sostre d'un edifici, i encara ii mancarien edificis. De fet en té infinits de decimals.

Però el que ara he descobert és que per una qualitat d'aquest número es pot concloure que aquesta relació infinita de decimals conté totes les possibles relacions. Ho intentaré explicar més endavant. De moment quedem-nos amb la idea de que aquesta pecularietat es deu a la seva "normalitat". El número pi és un número "normal". Llàstima que això encara no s'hagi pogut demostrar, però segons sembla és el més probable i és l'explicació de tot el que vindrà. Abans de continuar dir que altres números com els números periòdics també tenen infinits decimals, però malgrat ser més normals, en el sentit d'avorrits, sí són racionals (els periòdics purs com 1/3, per exemple).

Això no és una demostració matemàtica de res. Donaré per suposat que pi té infinits decimals i sense cap patró. Així doncs, si un té prou paciència i hi busca entre els decimals, pot trobar el seu número de telèfon. Amb més paciència pots trobar el teu DNI. I atenció: fins i tot poden estar consecutius! Algú et coneix... I tot perquè les seqöències dels infinits decimals són infinites. Extrapolant això, si convertim El Quixot a números (res estrany en el món digital), la llarga sèrie de números resultant la podem trobar dins de pi. I fins tot una pel.lícula. Fins i tot el proper Harry Pottter o la propera pel.lícula de Spielberg. Fins i tot la desena simfonia de Beethoven: si, la que no va escriure mai.

Va, seguim una mica més... Si el nostre cos el descomposem en números (com si fóssim teletransportats a Star Trek) també l'hi trobaríem. I el que serà el nostre cos demà. I nosaltres amb els que ens envolten, i fins i tot nosaltres amb Groucho Marx parlant de la teoria de la relativitat. No cal seguir per veure on s'acaba aquesta sèrie, oi? Tot l'univers està contingut a pi. I els universos que van ser i els que seran. Un multivers.
Un multivers on TOT és possible (o simplement on TOT ÉS), resulta poc estimulant, sense capacitat de sorprendre. Però pobablement cadascun d'aquests universos no pot trencar una de les regles de la lògica: una "cosa" no pot SER i NO-SER alhora (ja Shakespeare tenia clara la diferencia entre I i O, AND i OR). Així doncs, meravellem-nos de ser. O no ser. Aquesta és la qüestió, la qual té la seva resposta al número pi. Fins i tot té més d'una resposta.

P.S. dedicada a la meva amiga Núria: el llibre de Carl Sagan "Contact" té algun punt de semblança amb això (crec que a la pel.lícula no es menciona), però allà es busquen seqüències concretes i coherents i ja he dit que si s'hi busca es troba el que vulguis trobar, fins i tot el teu pare mort parlant-te.

Enllaços interessants:

• L'article causant: www.microsiervos.com/archivo/ciencia/numeros-en-pi.htm

El club Bilderberg

Hem perdut el nord
Publicat originalment a whowmow el 27/12/2005





Fa pocs dies els meteoròlegs dels telenotícies ens informaven del desplaçament del pol magnetic respecte del pol geogràfic. Moviment que és normal en la història del nostre planeta, fins al punt d'arribar a invertir-se els pols, però que darrerament està sent més ràpid de l'habitual. Amb aquest fet científic la frase "perdre el nord" deixa de ser una frase feta o metafòrica. De fet no l'hem perdut, ja que sabem on és, però sí és cert que no és on tots diem que hi és, i ho sabem.

I a què ve el títol d'aquest article? En aquest cas sí que és una metàfora. Segurament el títol de l'article no us dirà gaire o gens a la majoria de vosaltres. Més aviat pot semblar el nom d'un llibre de l'Enid Blyton o de Pérez Reverte. Però no, és el nom d'una organització, per dir-ho així, si no respectable, sí de gent suposadament respectable. Si més no, pel teu bé cal que les respectis.

Que per què suposo que no coneixeu el Club? I com el conec jo i vosaltres no? Doncs simplement perquè no és conegut de manera generalitzada i això és una acció premeditada. I jo l'he conegut per casualitat. El primer cop que en vaig sentir parlar va ser a través del weblog de Magda Bandera (que igualment vaig descobrir de manera accidental llegint un article de El Periódico sobre weblogs). No hi vaig prestar gaire atenció, però el nom va quedar retingut en un racó del meu cervell, de forma que en veure publicat un llibre amb aquest títol es va despertar una inquietud de voler saber a què obeien totes aquestes casualitats (no hi ha res de metafísic en aquesta inquietud, no patiu).

La sensació en llegir aquest llibre de Daniel Estulin és força desconcertant. Un no sap realment si està llegint una novel.la de ficció post-guerra freda, una obra d'un il.luminat new-age o similar (el subtítol "La verdadera historia de..." no ajuda a la credibilitat, ja que sembla confirmar que hi ha una falsa historia de), o bé un estudi periodístic d'investigació rigurosa amb tocs de personatge rebel antiglobalització. Més aviat es suposa que és això darrer, o sigui l'estudi seriós, però quin percentatge hi ha de veritat és difícil de dir.

I quina és aquesta cosa tan fantàstica i desconeguda? Ni més ni menys que la definició de qui és qui ens mana: the powers that be... Però no us enganyeu; qui ens mana i qui decideix no és una cosa tan abstracta com "els capitalistes" o "els militars", ni res tan senzill com "els Estats Units" ni res personalitzat en un nom com "George W.Bush" o "el Papa". Els qui decideixen són gent amb noms i cognoms i apart del president dels Estats Units (sigui quin sigui; el que toqui en cada moment de la història) tenim noms tan propers com José Luis Zapatero, els reis d'Espanya, Juan Luis Cebrián del grup Prisa, Javier Solana, el president del Grupo Santander o gent no tant propera però més important com Bill Clinton i la seva dona Hillary, Bill Gates i la seva dona, Giovanni Agnelli (president de Fiat), John Kerry (candidat a president dels USA), Margaret Thatcher, la reina d'Holanda i la majoria de cases reials europees, Tony Blair, Jose Barroso, Alan Greenspan, Jean-Claude Trichet, George Soros, Rupert Murdock, François Mitterrand, Donald Rumsfeld i un molt llarg etcètera. En resum, presidents i ex-presidents de països, multimilionaris, militars, monarques, presidents de grans empreses i en concret de les de comunicacions (comunicació és poder), dirigents d'organismes com l'ONU o l'OTAN, la CIA, KGB, MI6... I al davant de tots ells alguns noms constants al llarg de tota la història del Club: la família Rockefeller i Henry Kissinger.

I reben el nom de Club amb totes les de la llei ja que no mana cadascú pel seu costat i dins del seu àmbit, sinó que anualment es reuneixen en un punt ocult del planeta (ja tornem amb els misteris) i prenen decisions del que ha de passar en el món en el següent any. Decideixen guerres, paus, crisis energètiques, presidents, enderrocaments de presidents, els nostres sous, la nostra forma de vestir... I no ho fan perquè sí o només per a enriquir la seva empresa o país particular. L'objectiu és crear un Nou Ordre Mundial amb un Govern Únic. L'Eurasia de 1984 a l'enèsima potència; ni tan sols cal una Oceania. Així doncs, tot el que faci olor a globalització o integració no té res a veure amb igualtat, sinó amb anul.lació. Llegeixi's: Unió Europea, euro, ONU, GATT, NAFTA... Tot apunta a la creació de tres grans blocs: Amèrica, Europa i Asia. Però no us penseu que el que es tracta és d'imposar un govern únic americà. No, el Govern Únic no sap de nacions i per això preten suprimir tots els nacionalismes, inclòs l'americà.


I tot això amb el nostre convenciment i fins i tot la nostra ajuda. No es tracta d'imposar-nos res, no fos cas que a mig fer ens rebotéssim, sinó de que nosaltres pensem que el que estigui passant en un cert moment és el millor per a nosaltres. Per a fer això tenen tots els medis tecnològics (IBM, Microsoft, Oracle...), comunicatius i d'opinió (qualsevol cadena de televisió que puguis pensar) i econòmics (Walmart per citar-ne una).

En aquesta situació no és d'estranyar que els (seus) medis de comunicació no ens informin d'aquestes reunions secretes. Però l'existència de "dissidents" en les seves files i l'ús d'internet com a canal "lliure" fan que l'autor sigui optimista. És curiós, però, com diposita part de la seva esperança en les "milícies" de gent americana o canadenca que té armes personals i acusant Michael Moore com a peça del sistema...

Encara que només un 10% de tot això i del que diu el llibre sigui cert, no us sembla que hem perdut el nord?

Enllaços interessants:

• Weblog de la periodista Magda Bandera www.magdabandera.com
• Pàgina dedicada al club Bilderberg www.bilderberg.org

Som un blog?

Publicat originalment a whowmow el 22/12/2005

Ja fa un cert temps vaig deixar caure en un article aparegut aquí que Whowmow no era un weblog.
Era l'època en què tot just es sentia parlar d'aquestes coses. I la paraula encara no estava incorporada al llenguatge bàsic del cibernauta navegant. De fet, des d'aleshores la paraula ha evolucionat cap a la contracció (internet sempre reduint temps) i ha quedat reduïda a una part de la paraula: blog

Tenia raó quan afirmava que Whowmow no és un blog? Segons l'enciclopèdia lliure d'internet Wikipedia un blog es defineix com un recull d'articles periodístics basats en un suport de pàgina web, ordenats per data decreixent, escrits per una sola persona (el blogger) o una comunitat.

Bé, doncs tampoc estem tan lluny d'això, no? El terme blog, o el seu original weblog, sembla que tenen el seu orígen entre l'any 1997 i 1999, i els primers blogs comencen a aparèixer el 2001. Justament l'any en què la idea de Whowmow neix.

L'èxit dels blog comença l'any 2003; l'èxit de Whowmow encara està per veure. En algunes coses semblem més del que som; en d'altres som més del que mai hauríem imaginat ser; en d'altres ni tan sols som... Però encara ens queda camí per recórrer. I l'èxit dels blog és una bona esperança. Només cal esperar trobar la gent que ho canalitzi.

P.S.: Una cosa que tenen els blog i nosaltres encara no tenim és la possibilitat d'escriure comentaris sobre els articles per part dels lectors. El fòrum no ha funcionat. Així doncs, ho tindrem.

Frágil

Frágil, la nova pel.lícula de Juanma Bajo Ulloa
L'amor veritable és un conte

Tots veuen el que sembles, pocs senten el que ets.
Publicat originalment a whowmow el 2/11/2005


L'amor veritable és un conte. Aquesta és la frase publicitària triada per encapçalar el cartell de la pel.lícula o el seu trailer. Sentit així, fora de context, tant podria ser que l'autor es volgués referir a un "conte de fades"' o al que popularment en diríem un "conte xino". A la web anglesa de la pel.lícula queda més clar en referir-se a "fairy tale", però no deixa de ser interessant el joc de paraules pels castellano parlants.

De Bajo Ulloa només havia vist "La madre muerta", que ja em va sorprendre força, especialment pel descobriment d'Ana Álvarez. Però res comparable amb aquesta Frágil. Després d'un llarg temps de silenci hem recuperat un cineasta; i vaja si l'hem recuperat! Bé, serà així si no ha quedat endeutat amb la pel.lícula, perquè als cinemes va passar bastant àgil i no ha tingut prou ressò.

No és com el David protagonista de l'obra, jove actor de cinema amb una prometedora carrera a qui tothom coneix físicament i a qui tothom voldrà conèixer personalment. Més aviat la vida d'aquesta pel.lícula és com la de la seva protagonista femenina, Venus, interpretada per una excepcional Muriel.

"Tots veuen el que sembles, pocs senten el que ets". Senyors, això ho deia Maquiavelo... En aquest segle XXI tan esquizoide, és més vàlid que mai. Som en el món de la imatge, però no de qualsevol imatge, sinó de la imatge bella. Qui és bell triomfa, qui no ho és caurà malalt de "la malaltia". I ironies del destí, la nostra Venus és o es creu ser, que això tant dóna, lletja.

Recentment l'Instituto de la Mujer de la Junta de Comunitats de Castilla-La Mancha ha publicat un manual dirigit a les noies joves on se les orientava a estimar-se a elles mateixes i un dels mètodes proposats és el de mirar-se nues a un mirall. A Frágil, Venus cobreix el mirall amb una tovallola.

Frágil és una pel.lícula fràgil... Plena d'olors, de sensacions lleugeres, de silencis, de mirades. La primera part està buida de paraules, plena de silencis, buida d'amor. L'amor de Venus s'aboca en un osset de peluix, com Mr.Bean... En una escena posterior l'únic que li dóna afecte és un gos. La part central de la pel.lícula ens introdueix en el negoci de la imatge, el show business, el star system... Utilitzant els tòpics d'aquest món per a provocar una exageració mesurada. De totes maneres, veient les escenes de la celebració del rodatge em venien a la memòria unes imatges de Javier Bardem i Alejandro Amenabar promocionant Mar adentro als Estats Units en una festa amb productors pul.lulant i fent-se els interessats: si Javier i Alejandro s'han vist en les imatges segurament sentiran una mica de vergonya.

Malhauradament Venus no és l'única malalta. Hi ha qui ho porta més bé, com les que fan el paper de germanastres en el conte, però la seva fragilitat també té esquerdes. David, símbol masculí de la bellesa, també és fràgil. D'una manera o altra tots estem malalts.

Us vigilem

Marxa Blanca: Manifestació contra la pobresa a Barcelona
Publicat originalment a whowmow el 15/9/2005

Aquest cap de setmana passat, el 10 de setembre, ha tingut lloc a Barcelona i a unes 80 ciutats més de tot el món, una manifestació contra la pobresa. Haig de confesar una cosa: m'en vaig assabentar en un partit de futbol.

Bé, no exactament, però quasi. En el trofeu Gamper de presentació de l'equip del Barça davant la seva afició (sembla una frase de diari esportiu), els jugadors d'ambdós equips van saltar al camp duent una pancarta d'anunci de l'anomenada Campanya del Milenni. Pel que sigui (ni ho sé...) em va cridar l'atenció i em vaig connectar a la seva pàgina web, que teniu al final d'aquest article.

En ella s'exposen els principis bàsics d'aquesta campanya liderada per les Nacions Unides amb l'objectiu (la utopia?) de fer dejaparèixer la pobresa. Per a això promouen la realització de diferents accions una de les quals era aquesta manifestació mundial (global...) pel dia 10 de setembre. El per què d'aquest dia obeeix a la proximitat d'una reunió el 14 de setembre a les Nacions Unides amb la presència de gran quantitat de caps d'estat.

L'objectiu en sí no era transmetre'ls el missatge de que cal fer alguna cosa per a reduir o fer desaparèixer la pobresa, ja que es dóna per suposat que ja ho saben i n'estan d'acord (ups!). Sinó més aviat concienciar-los de que si no fan el que han de fer ho sabrem, perquè "Us vigilem" ("We'll watch you"). Diguem que es tractaria del Big Brother, però a l'inrevés. Ve a ser com el pare que menaça el seu fill de que no faci cap trapelleria ja que l'està vigilant de lluny. Fins aquí tot bé: no cal ser molt llest per a saber que no estan fent el que cal fer, i ells ja saben prou que ho sabem. El problema és que davant d'una provocació d'un fill al seu pare dient "i si no ho faig què passa?" el pare té diferents eines al seu abast. I no estic pensant precisament en un clatellot ben donat; només cal recórrer al gelat que no tindrà després de dinar, a la sèrie de dibuixos animats que avui es perdrà o a la partida de Playstation que s'haurà d'esperar. Nosaltres, els ciutadans del món, les persones humanes que diria en Mikimoto, estem en una situació inversa a la d'autoritat (que malgrat que menys, encara tenen els pares) i per tant poques mesures de pressió reals es poden fer. Com que la campanya és una campanya pacífica l'equivalent del clatellot, la revolució, no venia a conte. Així doncs, l'única acció que es va plantejar va ser la de "si no feu el que heu de fer, el proper cop no us votarem". Deixant de banda que en algun país dels assistents això del vot és una altra utopia, segurament la resposta del senyor Cap d'Estat seria: "i què faràs? Votaràs al meu germà?"

P.S.: A les fotos es pot veure part de les actuacions de la manifestació de Barcelona, a la qual hi van anar entre 2000 i 3000 persones. La marxa duent un llençol blanc, la formació d'un ull representant el lema Us vigilem" o l'actuació de la Fura dels Baus acompanyats de música africana.

Enllaços interessants:

• Campanya per eradicar la pobresa www.marxablanca.org
• Campanya del MI·lleni www.milleniumcampaign.org