Publicat originalment a whowmow el 24/4/2007Mentre un està buscant quina pel.lícula llogar en una de les màquines autoservei en què s'han convertit els video-clubs (paraula totalment desactualitzada ja que de clubs no en tenen res) es poden escoltar converses prou interessants en el dispensador (que no caixer) del veí.
Diumenge tarda. Un grup de quatre noiets joves, molt joves... Es disposen a cercar una pel.lícula i alhora de triar el criteri d'ordenació que els ofereix el programari del dispensador trien classificació per gènere. Ho sé perquè ho diuen en veu alta (en aquest cas s'entén perquè són colla, no com aquelles persones que canten en veu alta els dígits del seu PIN mentre l'escriuen al caixer).
Entre converses mig en castellà mig en àrab s'entén que un d'ells proposa com a gènere el de dibuixos animats. Pobre vailet! La resta no hi estan d'acord i criden "Terror! Terror!". A partir d'aquí segueix una successió de títols que van des de les "maldiciones" als exorcismes.
El motiu de l'article: En la infància de la meva generació, i de les anteriors, el terror responia a la definició de la paraula i donava por. Per tant, servia com a element coaccionador per a imposar o induir conductes. El llop, l'home del sac, el "coco" són diferents personificacions d'aquest terror que servien per a que els nens endrecessin els seus mals comportaments.
Ara ja no; ara el terror produeix riure. Ara la tendència és una altra. Exemple real: per al meu nebot Pau, la menaça dels seus pares és castigar-lo al "racó de pensar". Actualització de l'antic "cuarto oscuro" però a plena llum del dia i sense penúria física. Esperem que la seva resposta com a adult a això no sigui deixar de pensar, creient que fent-ho es trobarà tan sol com en l'esmentat racó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada