dissabte, 1 de març de 2008

Frágil

Frágil, la nova pel.lícula de Juanma Bajo Ulloa
L'amor veritable és un conte

Tots veuen el que sembles, pocs senten el que ets.
Publicat originalment a whowmow el 2/11/2005


L'amor veritable és un conte. Aquesta és la frase publicitària triada per encapçalar el cartell de la pel.lícula o el seu trailer. Sentit així, fora de context, tant podria ser que l'autor es volgués referir a un "conte de fades"' o al que popularment en diríem un "conte xino". A la web anglesa de la pel.lícula queda més clar en referir-se a "fairy tale", però no deixa de ser interessant el joc de paraules pels castellano parlants.

De Bajo Ulloa només havia vist "La madre muerta", que ja em va sorprendre força, especialment pel descobriment d'Ana Álvarez. Però res comparable amb aquesta Frágil. Després d'un llarg temps de silenci hem recuperat un cineasta; i vaja si l'hem recuperat! Bé, serà així si no ha quedat endeutat amb la pel.lícula, perquè als cinemes va passar bastant àgil i no ha tingut prou ressò.

No és com el David protagonista de l'obra, jove actor de cinema amb una prometedora carrera a qui tothom coneix físicament i a qui tothom voldrà conèixer personalment. Més aviat la vida d'aquesta pel.lícula és com la de la seva protagonista femenina, Venus, interpretada per una excepcional Muriel.

"Tots veuen el que sembles, pocs senten el que ets". Senyors, això ho deia Maquiavelo... En aquest segle XXI tan esquizoide, és més vàlid que mai. Som en el món de la imatge, però no de qualsevol imatge, sinó de la imatge bella. Qui és bell triomfa, qui no ho és caurà malalt de "la malaltia". I ironies del destí, la nostra Venus és o es creu ser, que això tant dóna, lletja.

Recentment l'Instituto de la Mujer de la Junta de Comunitats de Castilla-La Mancha ha publicat un manual dirigit a les noies joves on se les orientava a estimar-se a elles mateixes i un dels mètodes proposats és el de mirar-se nues a un mirall. A Frágil, Venus cobreix el mirall amb una tovallola.

Frágil és una pel.lícula fràgil... Plena d'olors, de sensacions lleugeres, de silencis, de mirades. La primera part està buida de paraules, plena de silencis, buida d'amor. L'amor de Venus s'aboca en un osset de peluix, com Mr.Bean... En una escena posterior l'únic que li dóna afecte és un gos. La part central de la pel.lícula ens introdueix en el negoci de la imatge, el show business, el star system... Utilitzant els tòpics d'aquest món per a provocar una exageració mesurada. De totes maneres, veient les escenes de la celebració del rodatge em venien a la memòria unes imatges de Javier Bardem i Alejandro Amenabar promocionant Mar adentro als Estats Units en una festa amb productors pul.lulant i fent-se els interessats: si Javier i Alejandro s'han vist en les imatges segurament sentiran una mica de vergonya.

Malhauradament Venus no és l'única malalta. Hi ha qui ho porta més bé, com les que fan el paper de germanastres en el conte, però la seva fragilitat també té esquerdes. David, símbol masculí de la bellesa, també és fràgil. D'una manera o altra tots estem malalts.