dissabte, 1 de març de 2008

La caixa de música

Doble concert dels The Musical Box al teatre Olympia de Paris els dies 24 i 25 de març de 2007
Publicat originalment a whowmow el 16/4/2007



Jo no puc dir "jo hi vaig ser" en parlar dels concerts de Genesis dels anys setanta, era Peter Gabriel. O potser sí? Després d'haver vist ja tres concerts dels The Musical Box un té el dubte de si ha vist una còpia o ha vist l'original després d'un viatge en el temps.

Només queda clar que no és un viatge en el temps perquè la majoria dels assistents tenen un perfil d'edat considerable, la qual cosa no era així en els 70. O bé ens hem posat d'acord tots per viatjar al mateix temps... Però no, no ens enganyem; això no és més que una reproducció, una còpia (que no un plagi). Però també un exemplar del Quixot és una còpia de l'original.

El primer cop que vaig veure els The Musical Box va ser a Barcelona en la seva escenificació del concert de 1974 on es presentava el disc The lamb lies down on Broadway. Ara s'anunciava la gira definitiva del grup on pres
entarien per darrer cop els concerts dels Genesis dels setanta. Però malauradament Barcelona ha quedat fora d'aquesta gira. I varem decidir anar a Paris.

I per què Paris i no Donosti? Doncs perquè allà, com per exemple a Lisboa, hi actuaven dues nits seguides amb dos shows diferents. La primera nit el concert de 1972 de la gira del Foxtrot i a la nit següent el concert de 1973 de la gira del Selling England by the pound. Els dos concerts en un lloc emblemàtic, on els mateixos Genesis hi van actuar, com és l'Olympia.

Foxtrot
En aquell moment Genesis només tenia tres discos al mercat, però en directe ja només quedava una cançó del primer disc. Visualment aquest concert és més auster que el següent que comentaré, però potser per ser el primer les sensacions van ser més fortes. Tenint en compte que en l'aspecte instrumental The Musical Box sona exactament igu
al que Genesis, i que malgrat que la veu té matisacions que evidencien la imitació, una visió des del segon pis enganya al cervell d'una manera convincent.

Les emocions comencen amb el solo introductori del Watcher of the skies. Impagable també l'inici del tema The musical box, amb totes les guitarres acústiques i amb el joc dels plats de la bateria fins a que no entra de ple. Del disc Nursery Cryme també toquen les cançons menys intimistes del disc, és a dir el The return of the giant Hogweed i The fountain of Salmacis. El disc Foxtrot és interpretat al complert excepte Horizons. Can-utility and the coastliners, la cançó que per mi resumeix en menys temps tot el que són els Genesis de Peter Gabriel, serveix per tancar els bisos del concert. Abans, però, l'altre bis habitual en aquella època, The knife, o Le couteau. I evidentment Supper's ready, la peça clau en la història Genesis. Vibrant, més que al disc si és possible, l'explossiu final.

Selling England by the pound
La gira de 1973 guanya en teatralitat responent al creixement de Peter Gabriel. La disposició a l'escenari és similar però passa a utilitzar-se la projecció de diapositives i augmenta l'ús de màscares. Quasi cada cançó té la seva posada en escena quant a vestuari: The musical box ara amb la disfressa de vell, la flor de Supper's ready, el "romà" de Selling England, el jardiner de I know what I like o les disfresses poc definibles de The battle of Epping Forest.

Musicalment es perd la major part del segon disc. Es perd també part del Foxtrot del qual només queden Watcher of the skies (també de intro) i Supper's ready; es recuperà, però, el Horizons de Steve Hackett.

I el nou disc al complert, excepte la cançó final Aisle of plenty. Això ens permet veure com per exemple la part final del The cinema show és un trio premonitori (And then there were three...) de la mateixa manera que la cançó More fool me és també premonitòria de canvis importants.

Vist en el moment actual i amb la perspectiva que dóna el temps no s'entenen les acusacions rebudes pel rock progressiu o simfònic on se l'acusa d'haver mort ofegat per la seva pròpia grandiositat plena d'excessos. Potser alguns espectacles de Rick Wakeman o Pink Floyd sí siguin exagerats, però no ho són tant com els de U2, David Bowie o els Stones? Els concerts d'aquesta crítica són més aviat música en estat pur acompanyada d'una escenificació poc superior a la d'un Albert Pla.

P.S: S'anuncia una nova gira (the final european tour) on sense passar per Espanya interpretaran el concert del Selling amb escenografia totalment negra, el Black Show, que els autèntics només van tocar a Amèrica.