diumenge, 24 de febrer de 2008

Us heu assabentat?

El Papa és mort. Ho sabíeu?
Publicat originalment a whowmow el 27/4/2005




El Papa més mediàtic de tots els temps (segurament un mèrit fàcilment superable pel següent) ha mort. No, no m'he tornat boig ni acabo de baixar de la figuera: és evident que ja sé que ho sabíeu. Qui no ho sabia? (ja ho sé... molta gent no deu saber ni qui és el Papa, però permeteu-me la llicència).

Fent honor al seu títol de mediàtic la seva mort (i agonia) ha sigut una mort retransmesa en prime-time. Això sí, durant uns dies en plena lluita de share mediàtic amb la mort (i agonia) de Schiavo als Estats Units. En un moment de plena actualitat hollywoodiana (un altre cop els media!) del tema de l'eutanasia (vegi's Mar adentro i una altra pel.lícula que no esmentaré aquí per discreció cinèfila) ens hem trobat exposats a dos casos de posicionament. Segurament molts detractors s'hauran sorprès a si mateixos dient en veu alta que ja n'hi havia prou d'aguantar viu el Papa d'aquesta manera. De la mateixa manera, molts partidaris s'hauran queixat de que el cas Schiavo estava lluny de ser un cas d'eutanàsia (entesa com a mort digna). Qui estava jugant amb qui?

Quan ara parlem de media (els mitjans de comunicació) ja no hem de pensar només en premsa o televisió. La mort del Papa va utilitzar també les mal anomenades noves tecnologies: els SMS del tipus "passa-ho" de l'11-M feien referència també a un altre fet mediàtic ja que cridaven a manifestar-se per pregar per a una resurrecció del Papa per tal de recuperar la normalitat en la programació televisiva.

Llàstima que en aquest món mediatitzat han fallat algunes coses. Les noves tecnologies no han arribat a la Capella Sixtina i no hem pogut assistir a la iluminació de l'Esprit Sant per Internet via webcam. Però el colmo ja és que fins i tot la imatge més clàssica també ens ha fallat: la fumata blanca no ha sigut blanca ni res que s'hi assembli.


No guardo gaire records de l'anterior canvi de Papa. La meva memòria sí que guarda com a fet més representatiu que va anar precedida d'un altre canvi. És a dir, que Joan Pau I va durar molt poc. I si no m'erro , alguna profecia anuncia que el nou Papa ha de ser el darrer abans de l'Anticrist. Per sort també crec que preveia que fos negre... Encara que vista l'elecció resultant, amb o sense intervenció divina, potser hauria sigut millor arriscar-se a veure què passava amb la profecia.

Comandante

Després de la dramatització de les vides de polítics com Nixon o Kennedy, Oliver Stone ha triat ara el format documental per a apropar-nos a un polític encara actual: Fidel Castro.
Publicat originalment a whowmow el 22/2/2005



Poques vegades es té l'oportunitat de veure un personatge històric conversant "fora de protocol" sobre els temes més diversos, no estrictament relacionats amb la seva activitat. Això és el que ha pretès filmar el sempre compromès director nord-americà Oliver Stone durant tres dies de convivència amb el líder cubà.

Tal i com s'indica a l'inici de la p
el.lícula (documental?, entrevista?) el resultat van ser 30 hores de filmacions sobre les quals Castro no va imposar cap restricció de tipus censora. I és fàcil d'entendre. El discurs és el medi natural on el Comandante es desenvol amb plena naturalitat. Com ell diu, li agrada convèncer als seus oients, envolcallar-los amb les seves paraules com si fos una sirena homèrica.

Per moments es nota una certa complicitat entre el director-entrevistador i el polític, però en algun moment és cert que apareix alguna tensió en l'ambient quan es parla de la possible participació de cubans al costat de les tropes vietnamites (pel que fa a actes de tortura) o a un cert condicionament de la llibertat d'actuació del poble. És evident que els tres dies conviscuts amb el líder, malgrat la seva facilitat de paraula, o potser per culpa d'això, no són suficients per aprofondir en tots els aspectes d'un personatge amb tants anys d'història (d'Història) al darrera. I l'hora i mitja del documental en què es resumeixen les 30 hores de filmació és un obstacle addicional. Malgrat això, sí que podem veure un repàs a moments històrics tan fonamentals com la pròpia revolució castrista, la figura del Che, la crisi dels míssils d'octubre, les relacions amb la Unió Soviètica. I fins i tot, gràcies a les escenes eliminades recuperades al DVD, sobre les relacions del règim amb els terroristes d'ETA.

L'entrevista, però, va canviant de to quan correspon fer un canvi de ritme, i en els intermitjos s'ens permet entreveure el Fidel home. Així, Stone es permetrà fer bromes amb Fidel respecte a l'ús del Viagra. Podrem sentir parlar Fidel de cine; bé, no gaire, perquè demostra no estar gaire al dia: Titanic li sona haver-la vist... Més impactant és la seva conversa respecte a dones, als seus amors, tema que encara que es planteja és evitat per Fidel, suposadament per intimitat.

En l'aspecte social es parla sobre l'homosexualitat, o de com un règim de supermachos baixats de la selva ha evolucionat fins a acceptar-la. I veurem una escola universitària de medecina oberta a gent de tot el món, i gratuïta!: una de les cares amables del règim.

En resum, no us espereu trobar una història novel.lada a l'estil de les de Nixon o JFK, ja que el que us trobareu és "només", una hora i mitja de discurs. Això sí, el ritme marcat pel muntatge de les imatges està en la línia Oliver Stone.

Cameron Duncan

Homenatge a Cameron Duncan, jove director de cinema neozelandès
Publicat originalment a whowmow el 10/1/2005




Com cada any des de fa tres anys, per aquestes dates, s'ha posat a la venda l'edició extesa de la tercera part del Senyor dels Anells, El retorn del rei. Un d'aquells packs als quals ens estan acostumant les "majors" on apart de veure la pel.lícula pots gaudir d'aquells minuts que tant s'estimava el director però que les limitacions de la distribució li van fer retallar, o escoltar els comentaris veu en "off" del guionista, veure disset trailers de promoció, veure escenes dels castings, els ja famosos making-of, reportatges, fitxes, fotografies i fins i tot "ous de pàsqua" (sorpreses amagades en el DVD d'accés camuflat).

Tot això, com no!, hi és en el DVD que estem comentant, però escric aquest article per cridar l'atenció sobre un dels afegits que té poc a veure amb el cine. Bé, amb el cinc sí que hi té a veure, encara que no gaire am
b la pel.lícula. Es tracta d'un documental que el director Peter Jackson dedica al director Cameron Duncan.

Cameron Duncan, igual que Peter Jackson va néixer a Nova Zelanda. Cameron Duncan volia ser director de cinema com Peter Jackson. Però Cameron Duncan va morir als disset anys. Cam no va obtenir la fama, però malgrat que pugui semblar impossible sí va arribar a ser director. Les seves dues grans passions van ser el cinema i el soft-ball, una mena de beisbol. Als catorze anys era membre d'un equip i va tenir una lesió en un genoll causada per un bultet. Parlem d'octubre del 2001. Després de cinc mesos de proves amb diagnosis i contradiagnosis, finalment, al febrer de 2002 els metges van diagnosticar que es tractava d'un càncer. Des d'aleshores fins a novembre de 2002 va ser sotmès a un tractament de quimioteràpia que va donar com a resultat que al desembre de 2002 es diagnostiqués la seva curació. Però aquesta situació va durar poc i al poc temps va presentar problemes en el pulmó. Tres mesos després, el març de 2003 els metges concluïen que no hi havia res a fer i el temps de vida estimat era de pocs mesos. En van ser buit. Finalment va morir el 12 de novembre de 2003.

Paral.lelament al desenvolupament d'aquesta malaltia, Cameron va poder deixar una breu carrera de director de cinema, iniciada en el món de la publicitat. Amb 13 anys va guanyar un festival de publicitat amb un anunci d'una companyia d'ambulàncies. El rodatge d'El senyor dels anells, l'origen neozelandès de Peter Jackson i la declaració de la malaltia van ser coincidències que van portar a que l'equip de rodatge de la pel.lícula conegués Cameron i que li fessin possible rodar un curmetratge en els moments finals de la malaltia. A Strike Zone combinava perfectament les seves dues grans passions, el softball i el cinema.

Els seus tres curts estan recollits en el DVD i tal i com diu Peter Jackson en la presentació és convenient fer l'exercici d'oblidar-se de la situació personal de Cameron i veure-ho com el que és, com a cinema. És un exercici amb poques garanties d'èxit.

Quedi aquí a la xarxa aquest petit recordatori.

Enllaços interessants:

Rodin i Li Zhensheng

Dues exposicions que val la pena veure al Caixafòrum: l'esculptor Rodin i el fotògraf Li Zhensheng
Publicat originalment a whowmow el 16/12/2004



Fins al 27 de febrer de 2005 podeu gaudir d'aquesta exposició dedicada al famós esculptor Auguste Rodin. El contingut de l'exposició és d'un nivell excepcional, però això es veu recolzat per una bona distribució. La linialitat de l'espai que condueix a un seguiment cronològic ajuda a comprendre l'evolució de l'artista. Hi podem trobar un representatiu conjunt d'obres on evidentment no pot faltar el famós Pensador. Però l'important és que no tens una sensació d'ofegament o de fatiga per un excés d'obres. És millor l'opció presa de poques obres amb una bona explicació escrita en els panells de les sales. El video que es projecta reforça les mateixes idees d'aquests panells.

Tot això complementat amb altres obres d'artistes més o menys contemporanis (Giacometti, Maillol, Clarà, Picasso, Chillida...) i també d'artistes
col.laboradors del seu taller, com la seva amant Camille Claudel o Antoine Bourdelle.

També fins al febrer de 2005, però només fins al dia 6, podeu veure-hi també una exposició dedicada al periodista i fotògraf xinès Li Zhensheng. Li va ser fotògraf durant la revolució cultural a la Xina de Mao Tse-Tung treballant per a diaris oficials. En les seves fotos recull els fets quotidians que de forma més o menys induïda es van anar produint durant aquells anys. Les seves imatges podrien semblar la visió oficial, la visió del règim, ja que aquestes imatges eren justament les que es publicaven ens els diaris de caire propagandístic. Però tretes d'aquest embolcall mediàtic i exposades en la seva totalitat (no una foto, sinó tota la sèrie de fotos que hi van al davant i al darrere en el temps) ajuden a entendre la cruesa de les realitats que s'hi amaguen. És justament la realització de sèries de fotos el que dóna una perspectiva cinematogràfica a la narració. El gruix de l'exposició es centra en el període 1964-1968 i potser les més destacables siguin les que mostren les humiliacions públiques (fins i tot es mostra un afusellament) dels "opositors" a la revolució cultural. Però com que les veritats són relatives en una situació com la que va viure Li, ell també va caure en desgràcia i va haver de passar per un reciclatge ideològic abans de que caigués el sistema i pugués dedicar-se de nou a la seva professió.

Pessebre de Nadal

Pessebres, tradicions i polèmiques...
Publicat originalment a whowmow el 12/12/2004




En aquestes dates del mes de desembre és costum a moltes poblacions del nostre entorn cultural el muntatge de pessebres. En tenim de tota mena: des dels pessebres familiars amb peces de plàstic o fang, fins als pessebres vivents amb personatges de carn i ossos.

Podríem dir que és una tradició que a la seva vegada ha generat subtradicions. Una d'elles, pròpia de les nostres terres és la protagonitzada per la figura del "caganer". De la representació tradicional en forma de pagès amb barretina ajupit, hem passat a la representació de figures mediàtiques. Així, tenim Ronaldinhos, Letizias, Carods Rovira... segons el que marquin els esdeveniments socials de l'any. Una mica com
les mones de Pasqua... La tria d'un personatge o altre en general no crea cap mena de polèmica i en tot cas, si ho fes seria en defensa del personatge, no del caganer.

Ara bé, la reproducció de l'escena bíblica del pessebre sí que acostuma a estar envoltada de crítiques. A Barcelona estem acostumats a que el pessebre de la Plaça Sant Jaume sigui objecte de controvèrsia any sí, any també. I aquest any, doncs també. El motiu: les figures triades per fer de pastors han sigut persones "normals", gent del barri, com dèia la sèrie de televisió. Ningú gosarà dir que els actors no donen la talla moral per fer el paper que els han otorgat, però sí que ha provocat rebuig pel trencament visual que suposa.

On sí que s'han passat dos
pobles és a Londres, al museu de cera de Madame Tussaud. Allà han près una postura diametralment oposada a la de Barcelona. D'una banda han gosat canviar l'estètica dels protagonistes amb nom i cognom de l'escena, o sigui, el Sant Josep, la verge Maria i demés. D'altra banda, enlloc de triar personatges anònims, han triat personatges famosos. I no uns qualsevols...

La polèmica s'ha centrat en els models utilitzats per fer de pares del nen Jesús: el galàctic Beckham i la seva dona l'ex-spice Victoria Addams. La frivolitat que els envolta no els fa suposadament mereixedors per prestar la seva imatge. A l'església se'ls han posat els pels de punta.

On no hi ha hagut tant d'enrenou és amb la tria dels reis màgics d'Orient i això demostra un cop més què vol dir ser un personatge mediàtic. Que un dels triats sigui un membre de la família real potser s'explica per patriotisme britànic i al cap i a la fí tot queda entre reis... Que l'altre rei sigui el primer ministre Tony Blair ja fa un "tufillo" estrany... Però que l'altre rei (i on està el rei negre?) sigui el president dels Estats Units, George W.Bush, clama al cel, i mai millor dit. Que un butaner faci de pastoret em sembla una actitud artística encomiable; que un futbolista doni la seva cara a Josep em sembla ridícul pel futbolista i una mica "boutade", però com a tal, artísticament acceptable; que un dictador faci de rei mag, amb el que això pot influir en l'ànim dels nens petits que somiaran que el senyor W entri a casa seva la nit de reis, em sembla un crim infantil.

Sinònims

O com les paraules poden alterar els significats i fins i tot canviar realitats
Publicat originalment a whowmow el 29/11/2004


Debat lingüístic de moda: el català i el valencià són el mateix? De fet seria més correcte dir que el debat de moda ha estat més polític que lingüístic, però ja ens entenem. Simplifico molt, ja ho sé, dient que l'assumpte s'ha solucionat gràcies a les paraules. No, no gràcies al diàleg, sinó a una redefinició del problema on aplicant les paraules adequades desapareix la controvèrsia, o això almenys asseguren justament els qui han fet l'exercici lingüístic. L'enunciat suposadament concil.liador diu així: les dues llengües són una sola, el català, i el valencià és la denominació estatutària del català a l'estatut de la comunitat autònoma valenciana. Una mica més i sona a allò de la trilogia de formes, Déu és un però tres...

Així doncs, la creació d'un nou sinònim ha estalviat un problema al govern: català és un sinònim de valencià. En un altre gènere de coses, recentment algun representant de l'església catòlica ha establert un nou sinònim: església (la catòlica, és clar) és sinònim de democràcia. Segons aquest les accions del nou govern atempten contra principis bàsics de la fe catòlica, com pot ser la Família, i per tant contra la societat (extrapolació una mica egocentrista i fins i tot absolutista). I seguint el seu raonament, això vol dir, és sinònim de, que la democràcia està en perill. La democràcia existeix gràcies a l'església? No serà a l'inrevés? No vull ni pensar (de fet sí que ho vull) què passaria si s'implantés una llei com la francesa que prohibeix tot símbol religiós a les escoles. I he dit tot símbol religiós, no només els famosos vels.

De fet aquí ho fem a l'inrevés i inclourem l'ensenyament d'altres religions a l'escola. Potser aquesta és la diferència entre un estat làic i un estat aconfessional, semblant a les diferències entre una persona atea o agnòstica.

Experiència religiosa

Primer concert en solitari del pianista de jazz Keith Jarrett a Barcelona en vint-i-tres anys
Publicat originalment a whowmow el 22/11/2004



Dins del marc del Festival de Jazz de Barcelona 2004 hem pogut gaudir del regal d'una nova visita del pianista Keith Jarrett. Novament ha estat l'escenari de l'Auditori el lloc de celebració del ritus. I parlant d'això no em puc estar de manifestar la meva reticència cap a aquest tipus d'espectacles: el considero massa gran, massa obert i per tant, massa fred, per a concerts on l'intimisme és una peça clau ; potser funcioni per a actuacions de gran format peró per un cas com el que ens ocupa em quedo amb el Palau de la Música. No es pot negar, però, l' excel.lent qualitat de l'acústica.

És tanta la qualitat que les estossegades de la gent són altament perceptibles. Eps! Hem tocat un tema perillós. Keith Jarrett és especialment maniàtic en preservar la quietud de l'ambient. Les fotos estan més que mai prohibides ("la música no es fotografia") sota el perill de que l'artista et recrimini en públic i et faci passar la vergonya més gran de la teva vida o fins a l'extrem de que abandoni l'actuació. Els sorolls (i això no per tothom és evident) també estan prohibits i això no només afecta als famosos mòbils, sinó també als sons naturals produïts per l'estossegament. Segurament ningú considerarà una excentricitat prohibir l'activació dels mòbils en un concert acústic (en un concert de rock és més fàcil que els wats de l'amplificació ocultin el senyal) i malgrat els avisos un mòbil va arribar a sonar: de la que ens vam lliurar si ho sent el senyor Keith! On potser trobaríem opinions diverses és en la peculiar condemna de l'artista a les dificultats respiratòries d'una senyora a l'inici del concert. Una actitud exagerada? Potser sí, però és una bona forma de marcar el territori. I la veritat, hi ha gent que no té millor moment per tossir que el silenci que precedeix a la darrera nota d'una peça?

I perquè la necessitat d'aquest ambient de concentració màxima? Evidentment perquè la música de Keith Jarrett es composa no només de sons, sinó també de silencis, i els silencis cal escoltarlos com el que són, com a silencis. Però d'altra banda, per respecte a l'artista i al seu ritus de celebració del concert. La particular forma d'interpretació del pianista fa que la seva sigui una experiència quasi religiosa orgiàstica, on el grau de satisfacció de l'artista per l'ambient creat es pot mesurar pels "orgasmes" sonors que evidencia; i d'aquests n'hi va haver uns quants a l'Auditori.

Before sunset

Continuació de la pel·lícula Before sunrise de Richard Linklater
Publicat originalment a whowmow el 15/11/2004



Deixant de banda pel.lícules com Terminator, Indiana Jones, Dracula o La guerra de les galaxies, desconec si hi ha algun precedent de seqüela d'una pel·lícula rodada anys més tard i amb els mateixos protagonistes. Aquest és el cas de Before sunset, estrenada recentment com a continuació de Before sunrise. Aquesta va ser rodada l'any 1995 per Richard Linklater i ens va sorprendre per la naturalitat dels diàlegs i la interpretació d'uns joves Ethan Hawke i Julie Delpy. Tot molt a l'europea. Si vols, pots llegir el meu article dedicat a aquesta pel•lícula en aquestes mateixes pàgines.

Ara, director i actors han reprès el fil de la història, la qual cosa implica no pocs riscos donat el punt on l'havíem deixat. No en va, un dels atractius de la primera part era el seu final totalment obert i de lliure interpretació segons l'espectador i el seu estat d'ànim. La pel•lícula ens va deixar a deure l'explicació, no del que ha passat (no es tracta doncs d'un thriller on ens quedem sense saber qui és l'assassí) sinó que ens quedem sense saber el que passarà, el futur. Els dos protagonistes compleixen la seva promesa i es retroben l'any següent a Viena? Cadascú podia completar la història a la seva manera. Ara, però, sabem que la trobada no es va produir. Però com si fossin els protagonistes de Casablanca, es veu que els quedava Paris com a recurs.

Han hagut de passar nou anys i ens trobarem que aquells joves viatjants, usuaris de l'interrail, són ara membres adults de la societat. Ell, en concret, és un escriptor que està tot just arribant al reconeixement gràcies a un llibre, el llibre on explica l'experiència viscuda aquell dia a la ciutat de Viena.

I justament en la presentació del llibre
a Paris es produirà el retrobament. La tensió inicial és evident. Ara, però, ja sabem que la retrobada a Viena no es va produir (o sigui que si eres dels qui preferies el contrari ja pots anar canviant els teus esquemes). Ara bé, la complicitat en les mirades i en la conversa és tal que sembla que només hagi passat un cap de setmana.

Només va ser un dia i han sigut nou anys i en algunes coses el temps no enganya. Els nou anys efectivament
han passat i per tant les seves vides han tirat endavant, de tal manera que han aparegut matrimonis, fills, desil•lusions... On sí ens adonem que el temps es va equivocar va ser en el passat: aquell dia a Viena no va ser només un dia, va ser tota una vida. I fins aquí puc llegir.

Si comparem aquesta pel•lícula amb l'anterior, des del punt de vista cinematogràfic, en general s'ha perdut una mica d'intensitat. Potser ha desaparegut el factor sorpresa. Malgrat tot val la pena seguir els seus diàlegs i establir paral•lelismes, amb les seves vides i amb les nostres. Un símptoma d'aquest afebliment: un surt de la primera part volent viatjar a Viena; aquí, Paris no és aprofitada com el que és. Segurament ha desaparegut l'afany de descobriment jovenívol: un d'ells hi viu i per l'altre no deixa de ser un viatge professional encara que es tracti d'un americà a Paris.

Cine-Fòrum

Dues estrenes cinematogràfiques a l'espai del Fòrum: Naqoyqatsi de Godfrey Reggio i El milagro de Candeal de Fernando Trueba.
Publicat originalment a whowmow el 1/11/2004



Tres nits de cinema d'estiu a la fresca. Com si es tractés d'una escena de Cinema Paradiso o com si recordéssim els cines infantils de la festa major, Manel Huerga ens ha obsequiat amb un passi especial de la trilogia Qatsi de Godfrey Reggio. Ja fa uns anys vam gaudir de dues nits de cine i música amb la projecció de les dues primeres parts de la trilogia (que aleshores encara no ho era) al cine Coliseum amb el luxe de poder sentir en directe la banda sonora dirigida pel seu compositor Philip Glass. Ara, el luxe ha estat divers.

En primer lloc, la possibi
litat de veure el final de la trilogia, Naqoyqatsi, dos anys més tard de la seva realització i pendent de trobar distribuïdora. D'altra banda, comptar amb la presència del director a la presentació responent les preguntes dels assistents per molt que alguna d'elles no estigués a l'alçada.

I finalment, el luxe de l'escenari: veure les tres pel.lícules en tres nits consecutives sota un cel estrellat vora el mar... Llàstima que la qualitat de la pantalla no fos la millor i que el rec per asperssió programat per a la una de la nit alterés el final de Koyanisqatsi.

Pel que fa a la pel.lícula, manté punts de coincidència amb les anteriors, sobretot pel que fa a l'estructura de "documental" musicat i a la banda sonora signada per Philip Glass en tots els casos. Hi ha una diferència important en l'aspecte visual, ja anunciat abans de la pel.lícula pel propi Reggio, i es l'ús de la tecnologia en l'elaboració i sobretot manipulació de les imatges. Això em va aixecar recels i prejudicis abans de veure la pel.lícula, no pel fet d'usar tecnologia on fins aleshores no s'havia fet sinó pel perill d'utilitzar-la perquè està de moda i amb el risc de presentar un producte de baixa qualitat i com tota tecnologia de ràpida obsolescència. Tenia por de trobar-me amb una successió de paisatges tridimensionals de realitat virtual, més o menys poligonals que d'aquí a dos anys estaran superats. Aquests hi són, però el més abundant són les imatges reals deformades, amb colors virats... I això sí, moltes més referències a la cultura occidental: els esports, la publicitat, els polítics...

La segona estrena (aquesta sí que ha trobat distribuïdora i està ara als cinemes) és el ''docu-musical'' El milagro de Candeal de Fernando Trueba.

El fil conductor el porten Carlinhos Brown i el músic cubà Bebo Valdés. Aquest protagonitza un viatge al
barri natal de Carlinhos on es retrobarà amb la música brasilera i les seves arrels més africanes. Paral.lelament a la seva trobada i experiència musical, anirem coneixent el barri, la seva gent i el paper de Carlinhos com a propulsor d'iniciatives d'inserció social dels més joves a través de la música. Així s'entremesclaran les actuacions musicals amb experiències religioses o amb la construcció d'una plaça pública pel propi veïnat.

Tal i com va manifestar el director abans de la pel•lícula, aquesta li ha quedat molt alegre, optimista. La pobresa de les faveles s'intueix al rerafons però l'optimisme expressat mitjançant la música i la seva gent ho amaga. Musicalment la pel•lícula està plena de caramels: la participació especial de Gilberto Gil o de Caetano Veloso, Bebo Valdés tocant amb joves músics de hip-hop aconseguint una fusió quasi impossible, una sensible interpretació amb Marisa Monte a la veu...


Concerts del Fòrum - i 5

Un luxe musical l'actuació de Carles Benavent i un goig festiu la disbauxa de Carlinhos Brown acompanyat de Bebo Valdés com a culminació de la presentació del documental El milagro de Candeal de Fernando Trueba.
Publicat originalment a whowmow el 27/10/2004


L'actuació de Carles Benavent es presentava sota el títol de Carles Benavent trios, ja que en principi havia de constar de tres petites actuacions amb el format de trios amb en Carles com a factor comú. És a dir un total de 7 músics diferents. A l'hora de la veritat en van ser vuit i en algun moment les formacions van ser quartets.

El primer dels trios va ser el format per en Carles, no cal dir-ho, al baix, en Jordi Bonell a la guitarra elèctrica i en Roger Blavia a la bateria. El segon trio va ser el ja habitual comptant amb Tino di Geraldo a les percussions i Jorge Pardo als instruments de vent, saxo i flauta. Finalment, el darrer trio el completaven al piano i acordió Gil Goldstein amb Jordi Rossy a la bateria. En aquest cas, però, hi va col.laborar també Othello Molineaux a la marimba. Per acabar, tots els músics en escena fent una jam session culminant el regal. Aquest músic, provinent de l'entorn progressiu dels anys 70 (amb experiències com Música Urbana amb Joan Albert Amargós) i després derivat cap a influències més jazzístiques i flamenques, ens va fer gaudir de peces dels propis músics o de mestres com Amargós o Jaco Pastorius.

Carlinhos Brown segurament s'ha convertit en l'artista emblema del Fòrum. De ser un perfecte desconegut ha passat a ser el símbol del Carnaval. Tot va començar als inicis del Fòrum amb la Carnabalona, l'acte més multitudinari del Fòrum. L'èxit aconseguit aleshores va assegurar el retorn a Barcelona per intentar aixecar l'assistència al recinte, força baixa en aquells dies. Però aquest retorn ha tingut dues vessants: cinematogràfica i musical. En primer lloc l'estrena a l'edifici Fórum del documental ''El milagro de Candeal" de Fernando Trueba. Al dia següent, el que ha sigut el concert més multitudinari de tot el Fòrum. Unes 20.000 persones allà on hi cabien 5.000 van obligar a posar pantalles i a retirar una graderia. El concert va respondre a les expectatives i el públic va respondre a l'expectativa. Carlinhos Brown (o Carlitos Marron) es va entregar en cos i ànima al seu públic. De llarg ha estat el concert amb el grau de connexió més alt entre públic i artista. Fins i tot Carlinhos va saltar a peu de pista i movent-se entre la gent es va apropar fins a gent que estava més allunyada. Com que el concert era la presentació de la banda sonora del documental El milagro de Candeal, l'actuació va comptar amb la participació d'alguns dels músics que hi intervenen i molt en especial del pianista cubà Bebo Valdés. Encara que la seva participació és bastant puntual i que tot el pes recau sobre Carlinhos, és evident l'atractiu humà que representa la presència de Bebo.

A diferència de la pel.lícula el ritme del concert és molt més elevat, sense gaire concessions a les pauses. Sens dubte ha estat el concert del Fòrum, de la mateixa manera que la seva música se n'ha convertit en l'himne. I després de tanta festa, el públic va marxar tocant les cassoles de l'exposició de L'Hiperactivista al so del "te-te-teee te-te-tee-te-te".

Concerts del Fòrum - 4

Pop alternatiu lusità de la ma de The gift, surealisme musical de Pau Riba i post-surealisme d'Albert Pla.
Publicat originalment a whowmow el 18/10/2004



The gift són un grup portuguès format a finals dels anys 90, però no, res a veure amb Madredeus o altres mostres de música provinents dels nostres veïns peninsulars. D'entrada i tal i com el seu nom indica, canten en anglès. D'altra banda es pot resumir el seu estil musical dient que fan pop independent. A quasi totes les crítiques publicades és inevitable trobar referències a altres grups de prestigi ja reconegut per tal de fer-se una idea del que van. I així, és habitual trobar-se amb noms com Portishead o Bjork; jo em permetria afegir sent una mica agosarat altres com Yann Tiersen, Tori Amos o fins i tot King Crimson. De les anteriors referències, totes aquelles que tenen com a protagonista una veu femenina ho deuen evidentment al fet que The gift estan liderats per una dona amb una veu que és el nucli d'aquest grup. En segon terme jo destacaria un important treball de teclats que per moments fa pensar en els anys setanta utilitzant en escena fins i tot sintetitzadors a la Keith Emerson.

Pau Riba: Realment, la presència d'un artista com Pau Riba formant part del programa oficial del Fórum sorprèn bastant. El fet és que, enmanillat per les obligacions de temps imposades per l'estructura dels concerts del Fòrum (si el programa diu una hora no s'hi val fer un bis de més) Pau Riba va presentar junt al grup De Mortimers, la seva darrera bogeria. Bé, parlar de bogeries en un personatge com aquest ja no té gaire sentit, però així segur que ens entenem. Avui en dia, i no és culpa seva, ja poques coses ens sorprenen, per tant, parlar de transgressió és exagerat. Això no impedeix parlar d'una forma de fer estrafolària.
En el seu cas, la frase "aquest paio morirà amb les botes posades'' no vol dir que morirà damunt de l'escenari, sinó que ho farà enrient-se detot i de tothom. D'entrada, la forma de començar el concert cantant sense micro i entre el públic ja demostra que estem parlant d'un Artista. En l'aspecte musical, atreviments com fer una versió del muntanyes del Canigó o una fusió de sardana i rumba. En l'aspecte visual, la imitació de l'ex-conseller Trias, la versió desmitificadora de la moreneta... A més, el grup que l'acompanyava, De Mortimers, posaven el toc circense tan típic d'un pers
onatge com Pau Riba.

I al cap d'una setmana, el mestre Pau Riba assistint a la representació d'un deixeble avantatjat, Albert Pla. Era el segon cop que veia en directe una actuació d'Albert Pla i m'ha sorprès com ha evolucionat en escena, de tal forma que si abans es caracteritzava per la seva passivitat, amb la seva famosa butaca, ara la seva capacitat d'interpretació teatral s'ho menja tot. El concert, a més, suposava un altre luxe musical com és l'acompanyament del guitarrista flamenc Eduardo Cortés. La seva interpretació com a acompanyant és molt mesurada i només va prendre-li protagonisme en fer el seu solo amb Entre dos aguas, un solo que va aixecar passions entre el públic.

Concerts del Fòrum - 3

Un clàssic, Paco Ibáñez i els representants d'una nova forma de presentar la musica folklòrica, els gallecs Faltriqueira.
Publicat originalment a whowmow el 12/10/2004



Paco Ibáñez ha sigut una de les incorporacions musicals a aquest Fòrum. Res novedós a dir d'aquesta figura de la música de cantautor més que la novetat que suposa la seva participació en aquest event. Tal i com va dir ell mateix referint-se al Fòrum, ja veurem què en surt de tot aquest cal.lidoscopi però "sempre serà més que no haver fet res". Quant a missatge politic, això i múltiples referències al caigut govern del Partit Popular i a les dretes en general ("els fatxes").
Musicalment, cap sorpresa. Limitat per la curta durada disponible per a la seva actuació, una hora, va tenir prou espai per fer-hi entrar alguns dels clàssics que tothom esperava poder sentir: Palabras para Julia, A galopar o La mala reputación. Extramusicalment cal destacar la poca qualitat sonora de l'escenari, a la Haima, donat que les interpretacions intimistes de les cançons es mesclaven amb els crits del Gegant dels set mars, produint l'enuig de la gent i especialment del propi Paco Ibáñez.

D'altra banda una nova mostra de folklore gallec (posteriorment hi ha hagut la presència de Keympa i de Mercedes Peón) amb el grup Faltriqueira. Com a representants del resorgir de les pandereteiras, Faltriqueira suposen una aproximació menys dogmàtica i per tant més accessible al gran públic. No basen tota la seva música en les peces per a panderetes, sinó que les utilitzen com a elements de connexió entre cançons. La resta de la música es fonamenta molt en la força vocal de les seves quatre membres.

Transformatorium

Una experiència virtual més enllà del temps i de l’espai
Publicat originalment a whowmow el 7/9/2004



No es tracta d’un “tripi” virtual. I tractant-se del Fòrum, encara menys d’un de real. Es tracta d’una performance presentada en el marc del Fòrum amb un títol que els que l’hagin vista estaran d’acord en que és una mica pretenciós.

Durant una setmana, un grup de gent de l’empresa sueca Interactive Institute Tools for Creativity han presentat en un racó del Centre de Convencions del Fòrum i en sessions reduïdes per a 30 persones, un dels projectes que han desenvolupat on presenten una “nova forma d’interacció social” basada en les noves tecnologies, llegeixi’s internet, realitat virtual...

El viatge al•lucinant comença accedint a una petita sala on a l’entrada et lliuren unes ulleres que ja intueixes que serviran per a veure una pantalla amb efectes tridimensionals. Un cop ubicat en una de les 30 cadires i escolten la música de fons, un pot apreciar l’estètica kitsch adoptada pels pares de la criatura. Els conductors (actors?) van vestits com si es tractés de la sèrie de televisió “Espacio 1999”; la decoració és d’un colorisme pop que quasi fa mal als ulls; i algun element addicional fa somriu
re d’extravagant...

A l’inici una veu en off ens situa per a l’experiència que anem a viure: aquesta gent han desenvolupat un software que ens permetrà connectar-nos a través d’internet amb altra gent que estarà en situacions físiques semblants a les nostres, en particular, a Sant Petersburg i a Umea, el poble d’origen d’aquesta empresa a Suècia. Viatjant a través del ciber-espai, i dirigits pels navegants números 4 i 7, ens desplaçarem damunt d’una versió cyber-kitsch del cavall Rocinante (no, no és broma...) fins a un espai del món virtual. Al final del nostre viatge arribarem a una casa, un molí, situat a una vall al costat d’un riu entre muntanyes. T
ot això, és una reproducció en realitat virtual VR d’un espai que ja no existeix (el molí real va ser destruït fa temps). El més sorprenent és que tot el paisatge, gràcies a les ulleres, es pot veure en tres dimensions i s’ha de dir que està força ben aconseguit. A la porta del molí ens espera una nena... Bé, això és el que ens diu que és, i per la veu així ho sembla, però el que en realitat veiem és un ninot semblant a un príncep oriental amb la cara coberta amb una espècie de casc quasi gaudinià. Ella és una de les nenes del col•legi d’Umea que han participat en l’elaboració d’aquesta experiència. Encara que no ho expliquen, de la visita de les pàgines web indicades al final de l’article es dedueix que els nens de l’escola (també eren presents a la recepció cridant “Hola Barcelona!”) han fet un treball de recopilació d’imatges, objectes, històries i demés del poble amb la participació dels habitants. Una part d’aquesta informació, que es pot veure a la seva web, és la que ella mateixa s’encarregarà d’ensenyar-nos guiant-nos en anglès.

Abans d’entrar al molí, però, ens trobarem amb el nostre amic de Sant Petersburg que ens acompanyarà en el viatge per la casa. Dins de la casa ens mourem com si estiguéssim jugant al Quake, però sense por de que ens ataqui cap monstre tridimensional. Apart de veure el molí, la nena ens ensenyarà dues pel•lícules antigues amb escenes del seu poble. El temps de la performance no dóna per molt més, però segurament l’objectiu és omplir la casa dels continguts que es troben a la web i anar-los descobrint de la ma dels amics virtuals (la comunicació també inclouria ciutats com Los Angeles, Chicago, Buffalo, Aalborg, Estocolm, Santa Catarina, Ciutat del Cap, Ulan Bator, Pequin o Bankgog) amb qui es pot parlar en temps real.

Si s’analitza tecnològicament no hi ha grans novetats en l’experiència: la trobada de persones a través d’internet és habitual en els jocs d’ordinador que tenen possibilitats de connectar-se per la xarxa i si la velocitat de la xarxa no falla es poden tenir converses d’audio fàcilment; la representació d’una maqueta de realitat virtual i el moviment simulat del punt de vista amb la utilització d’uns sensors tampoc és res novedós; la tridimensionalitat en representacions gràfiques també té la seva història... Posar-ho tot junt, ja té un atractiu addicional... Però el que potser és més destacable, i de fet és el que menys es veu en la presentació sepultat en la parafernàlia tecnològica, és la feina dels nens (“dissenyant amb i per a nens”) i el fet de que una empresa pugui veure un negoci en aquesta col•laboració. D’altra banda, encara que l’estètica de la presentació resta una mica de credibilitat als seus protagonistes, cal veure la seva web per a comprovar que la seva participació és important en projectes de seriositat poc negable.



Enllaços interessants:

Concerts del Fòrum - 2

Fòrum Universal de les Cultures
Continuem la revisió d’alguns dels concerts que hem pogut veure al Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona. Aquest cop parlarem dels concerts de Burhan Ocal, Marc Ribot i els Cubanos Postizos, Mardi Gras BB i Pietra Montecorvino
Publicat originalment a whowmow el 15/7/2004

Quatre agradables sorpreses per a un servidor... No en coneixia res de cap d’aquests grups / cantants i en línies generals la sensació de conèixer-los ha estat altament satisfactòria. A grans trets tots ells responen a un factor comú: suposen la fusió d’una música local amb altres ritmes o formes de fer més “actuals” o “generalistes”.

Marc Ribot i els Cubanos Postizos són una aposta personal del guitarrista Marc Ribot per fer una música d’arrels cubane
s, per tant força rítmica, però amb un factor d’experimentació que aporta la seva forma de tocar la guitarra. En aquest cas, dos terços del concert van tenir a més la participació de Joe Bataan, un veterà chicano que està gravant des dels anys 70 i segons diuen creador de l’estil New York Latin Soul.

Burhan Ocal i la seva banda Groove alla Turca, tal i com apunten en el seu nom (en referència al Blue Rondo a la Turke de Dave Brubeck) aposten pel jazz fusionat amb la música original del seu país, Turquia, és clar. Per tant, instrumentacions combinades i molts rit
mes orientals.

Pietra Montecorvino és potser la mostra d’aquestes noves tendències de més difícil aproximació. No pas per l’estil musical, que per proper potser ens podria resultar més fàcil d’assimilar: cançó mediterrània, en concret napolitana, amb un enfoc trencador. Les dificultats venen més per les particularitats de la seva veu: una veu força trencada i que per tant, si no t’entra bé ho tens difícil.

I el concert (que no la música) més destacable va ser el del grup Mardi Gras BB. Músics d’origen alemany (!) i que també en el seu nom ens donen pistes del que va la seva música: música del sud dels Estats Units, New Orleans interpretada per instruments de vent (la BB ve de Brass Band). Música plena de ritme que va saber connectar amb el públic, compensant una no abundant audiència amb la realització d’un show especialment dedicat: mig concert el van fer no damunt de l’escenari, sinó entre el públic a peu de pista. Chapeau!

Només són quatre pinzallades sobre aquests grups, en la seva major part aïllats dels cercles de la fama, que espero que us facin sentir alguna inquietud per escoltar la seva música. Si t’agrada explorar nous camins val la pena.

Globalització: guerra o pau

Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004: 141 preguntes per 141 nits
Post-diàleg de Jakob Kellenberger
Publicat originalment a whowmow el 5/7/2004


Com a complement als diàlegs oficials que tenen lloc dins del Fòrum hi ha un acte diari (i gratuït!) que té lloc a l'escenari de la Haima a les 20 hores sota el nom de "141 preguntes per 141 nits". En ell es reprèn el diàleg actiu en el moment i algun dels convidats al diàleg contesta, o més aviat parla, al voltant d'una pregunta durant una hora. Segurament, junt amb el Speakers corner és el més semblant al que molts hauríem volgut que fossin els Diàlegs.

Fa uns dies el científic Jorge Wagensberg escrivia un article al diari El País on apart de posar el dit a la llaga (sabem dialogar?) i d'obrir la possibilitat a una segona oportunitat per la idea Fòrum (els jocs olímpics no van ser el que són a la primera) va exposar la sensació que transmet una part del Fòrum: el que s'hi veu no és tant el què cal fer per aconseguir un món millor, com una mostra del món on voldríem viure (no discutirem ara si aquest és el món on realment voldríem viure-hi). Precisament una de les exposicions es titula "El món on m'agradaria viure"; per contra, una de les frases publicitàries del Fòrum diu "A Barcelona volem canviar el món".

Potser això obeeix a una actitud generalitzada de ser "políticament correcte". I l'altre dia en una d'aquestes sessions de les 141 preguntes en vam tenir una mostra. La pregunta responsable del diàleg era: "La globalització és factor de guerra o de pau?". El convidat a respondre a la pregunta era Jakob Kellenberger, president del Comitè Internacional de la Creu Roja. Així com en anteriors preguntes el convidat ocupava la meitat del temps en donar la seva visió del tema, i així engrescar els ànims per a les possibles preguntes, en aquest cas l'intent de resposta va ser molt breu i poc arriscat. D'aquesta manera es va passar ràpidament a les preguntes, la qual cosa feia preveure que el paper del moderador seria important, no per haver de moderar, sinó per haver d'omplir el temps amb preguntes de collita pròpia. Però no va ser així. Es veu que les paraules globalització, guerra o pau encara ens mouen alguna cosa a dins...

La primera pregunta va ser molt directe situant el punt de mira de les responsabilitats en matèria de guerra en el "feixiste Bush" (entre cometes perquè així es va dir literalment) i demanant el parer del senyor Kellenberger. La resposta (i ho va repetir més d'un cop: la Creu Roja no està per evitar conflictes, sinó per dur ajut als afectats pels conflictes i per portar aquest ajut no pots estar enfrontat amb els senyors de la guerra o no et deixaran fer la feina. Trist, però realista i pragmàtic.

Per tant, si la Creu Roja no pot fer res per evitar els conflictes, qui ho farà? Un altre participant va apuntar la resposta: les Nacions Unides... però no les Nacions Unides actuals. Al Speaker's Corner feia poca estona que un convidat sudanès parlant de la guerra civil al seu país havia deixat de volta i mitja Koffi Annan.

Però tornem-hi: la globalització és un factor de pau o de guerra? En el discurs de Kellenberger aquest havia parlat dels avantatges de la comunicació global (internet, sense dir noms), els transports de persones... com a elements positius de la globalització. Però novament un convidat ens va posar els peus a terra: al seu país, el Congo, d'on ell estava fugit com a refugiat pels problemes polítics, no encaixa gaire parlar de les excel.lències de les telecomunicacions quan gairebé ningú té mòbil, malgrat ser productors (explotats) de matèries primeres per a la seva fabricació.

No voldria que semblés que les respostes del senyor Kellenberger estaven totes fora de lloc. Ni molt menys. Però potser si suprimim allò que és políticament correcte i ens quedem en el que és més arriscat, provocador, hi haurà més possibilitats de generar moviment.