dissabte, 1 de març de 2008

CC

Aniràs a la senyo...
Publicat originalment a whowmow el 17/10/2006

En aquesta nova era de les noves tecnologies de la nova societat neoliberal regida per un nou ordre... (com de baix ha caigut allò que és antic, que tot ha de ser "neo"!) i en plena febre d'acrònims i sigles, hi ha un esport que s'ha posat de moda. Es tracta del CC.

Tot usuari del correu electrònic sap que darrera aquestes sigles s'amaga el fet de que el correu que estem escrivint s'enviarà "amb còpia" als destinataris que s'indicaran a continuació. És el que en castellà s'anomena "Con Copia", que per casualitat, o no, coincideix amb les inicials. Casualitat, o no, perquè de fet les inicials CC provenen de l'anglès Carbon Copy, aquell paper carbó que en l'època de les màquines d'escriure permetia fer duplicats dels documents alhora que s'escrivien. Potser en català n’hauríem de dir AC (“amb còpia”)?

Els correus electrònics poden, però enviar-se de manera natural a diferents destinataris. Només cal anar posant adreces de correu separades per comes i tots ells rebran amb igualtat de privilegis i d'intencionalitat el correu en questió. Així doncs, per què cal un camp diferenciat CC?

Quan en un correu rebut la teva adreça figura en el CC un ho pot interpretar de diferents formes. En general ets "plat de segona taula" i això pot ser bo o dolent. Potser l'has rebut només a títol informatiu però no s'espera que responguis ni facis cap acció; el silenci en aquest cas està ben vist; qui sí ha de fer alguna cosa és el destinatari principal. És el millor que et pot passar quan és un mail de treball.

Si els destinataris són diversos (fins i tot abundants en els típics mails d'acudits) i la teva adreça apareix solitària en el CC (i potser en un mail que abans ha anat passant per múltiples destinataris en diferents reenviaments) és per sentir-se això, sol. Ningú t'ha tingut en compte abans fins que una ànima caritativa s'ha enrecordat de tu, i ni aleshores has tingut prou mèrits com per a que t'incorporin a la llista principal.

Hi ha, però, la vessant malèvola d'utilització del CC. Es produeix quan tu ets el destinatari principal del correu i en el CC hi figura el teu cap o el cap del remitent. En qualsevol dels dos casos la decisió pretén imposar una pressió. Transmet un missatge del tipus "vigila, t'estan vigilant; a veure què contestes?" És la versió cibernètica del "que aniràs a la senyo". A més s'espera de tu que responguis igualment amb còpia a tots. Al darrera d'aquest ús també hi ha un principi d'autoritat, mal interpretat pel qui l'està escrivint: "fixa't bé en el que dic, que fins i tot el meu cap, avala el que dic" (i això sense que aquest hagi d'escriure cap paraula). En definitiva, una forma com una altra d'amagar una situació d'inferioritat o bé d'imposar una superioritat per imposició, valgui la redundància.

Hi ha una versió encara més maquiavèlica que és el CCO, o sigui la còpia oculta, en anglès BCC (Blind Carbon Copy o còpia cega). És a dir, que el senyor CCO (ACO en català, malgrat que paradoxalment s’utilitza una mescla lingüística i respecta el CCO que podríem traduir per Carbon Copy Ocult) rep el correu sense que cap altra destinatari ho vegi. Un voyeur del ciberespai, però amb consentiment d'algú que li obre la porta. El desgravant d'aquesta situació és que el fet queda reduït als dos "conspiradors", mentre que la resta són feliços en la seva ignorància. Aquesta conspiració de vegades té el seu càstig diví: el senyor CCO fa un "respondre a tots" i com popularment es diu, queda amb el cul enlaire... Pobre senyor CCO!