skip to main |
skip to sidebar
Publicat originalment a whowmow el 24/4/2007
Mentre un està buscant quina pel.lícula llogar en una de les màquines autoservei en què s'han convertit els video-clubs (paraula totalment desactualitzada ja que de clubs no en tenen res) es poden escoltar converses prou interessants en el dispensador (que no caixer) del veí.
Diumenge tarda. Un grup de quatre noiets joves, molt joves... Es disposen a cercar una pel.lícula i alhora de triar el criteri d'ordenació que els ofereix el programari del dispensador trien classificació per gènere. Ho sé perquè ho diuen en veu alta (en aquest cas s'entén perquè són colla, no com aquelles persones que canten en veu alta els dígits del seu PIN mentre l'escriuen al caixer).
Entre converses mig en castellà mig en àrab s'entén que un d'ells proposa com a gènere el de dibuixos animats. Pobre vailet! La resta no hi estan d'acord i criden "Terror! Terror!". A partir d'aquí segueix una successió de títols que van des de les "maldiciones" als exorcismes.
El motiu de l'article: En la infància de la meva generació, i de les anteriors, el terror responia a la definició de la paraula i donava por. Per tant, servia com a element coaccionador per a imposar o induir conductes. El llop, l'home del sac, el "coco" són diferents personificacions d'aquest terror que servien per a que els nens endrecessin els seus mals comportaments.
Ara ja no; ara el terror produeix riure. Ara la tendència és una altra. Exemple real: per al meu nebot Pau, la menaça dels seus pares és castigar-lo al "racó de pensar". Actualització de l'antic "cuarto oscuro" però a plena llum del dia i sense penúria física. Esperem que la seva resposta com a adult a això no sigui deixar de pensar, creient que fent-ho es trobarà tan sol com en l'esmentat racó.
Doble concert dels The Musical Box al teatre Olympia de Paris els dies 24 i 25 de març de 2007
Publicat originalment a whowmow el 16/4/2007
Jo no puc dir "jo hi vaig ser" en parlar dels concerts de Genesis dels anys setanta, era Peter Gabriel. O potser sí? Després d'haver vist ja tres concerts dels The Musical Box un té el dubte de si ha vist una còpia o ha vist l'original després d'un viatge en el temps.
Només queda clar que no és un viatge en el temps perquè la majoria dels assistents tenen un perfil d'edat considerable, la qual cosa no era així en els 70. O bé ens hem posat d'acord tots per viatjar al mateix temps... Però no, no ens enganyem; això no és més que una reproducció, una còpia (que no un plagi). Però també un exemplar del Quixot és una còpia de l'original.
El primer cop que vaig veure els The Musical Box va ser a Barcelona en la seva escenificació del concert de 1974 on es presentava el disc The lamb lies down on Broadway. Ara s'anunciava la gira definitiva del grup on presentarien per darrer cop els concerts dels Genesis dels setanta. Però malauradament Barcelona ha quedat fora d'aquesta gira. I varem decidir anar a Paris.
I per què Paris i no Donosti? Doncs perquè allà, com per exemple a Lisboa, hi actuaven dues nits seguides amb dos shows diferents. La primera nit el concert de 1972 de la gira del Foxtrot i a la nit següent el concert de 1973 de la gira del Selling England by the pound. Els dos concerts en un lloc emblemàtic, on els mateixos Genesis hi van actuar, com és l'Olympia.
Foxtrot
En aquell moment Genesis només tenia tres discos al mercat, però en directe ja només quedava una cançó del primer disc. Visualment aquest concert és més auster que el següent que comentaré, però potser per ser el primer les sensacions van ser més fortes. Tenint en compte que en l'aspecte instrumental The Musical Box sona exactament igual que Genesis, i que malgrat que la veu té matisacions que evidencien la imitació, una visió des del segon pis enganya al cervell d'una manera convincent.
Les emocions comencen amb el solo introductori del Watcher of the skies. Impagable també l'inici del tema The musical box, amb totes les guitarres acústiques i amb el joc dels plats de la bateria fins a que no entra de ple. Del disc Nursery Cryme també toquen les cançons menys intimistes del disc, és a dir el The return of the giant Hogweed i The fountain of Salmacis. El disc Foxtrot és interpretat al complert excepte Horizons. Can-utility and the coastliners, la cançó que per mi resumeix en menys temps tot el que són els Genesis de Peter Gabriel, serveix per tancar els bisos del concert. Abans, però, l'altre bis habitual en aquella època, The knife, o Le couteau. I evidentment Supper's ready, la peça clau en la història Genesis. Vibrant, més que al disc si és possible, l'explossiu final.
Selling England by the pound
La gira de 1973 guanya en teatralitat responent al creixement de Peter Gabriel. La disposició a l'escenari és similar però passa a utilitzar-se la projecció de diapositives i augmenta l'ús de màscares. Quasi cada cançó té la seva posada en escena quant a vestuari: The musical box ara amb la disfressa de vell, la flor de Supper's ready, el "romà" de Selling England, el jardiner de I know what I like o les disfresses poc definibles de The battle of Epping Forest.
Musicalment es perd la major part del segon disc. Es perd també part del Foxtrot del qual només queden Watcher of the skies (també de intro) i Supper's ready; es recuperà, però, el Horizons de Steve Hackett.
I el nou disc al complert, excepte la cançó final Aisle of plenty. Això ens permet veure com per exemple la part final del The cinema show és un trio premonitori (And then there were three...) de la mateixa manera que la cançó More fool me és també premonitòria de canvis importants.
Vist en el moment actual i amb la perspectiva que dóna el temps no s'entenen les acusacions rebudes pel rock progressiu o simfònic on se l'acusa d'haver mort ofegat per la seva pròpia grandiositat plena d'excessos. Potser alguns espectacles de Rick Wakeman o Pink Floyd sí siguin exagerats, però no ho són tant com els de U2, David Bowie o els Stones? Els concerts d'aquesta crítica són més aviat música en estat pur acompanyada d'una escenificació poc superior a la d'un Albert Pla.
P.S: S'anuncia una nova gira (the final european tour) on sense passar per Espanya interpretaran el concert del Selling amb escenografia totalment negra, el Black Show, que els autèntics només van tocar a Amèrica.
Cultura a base d'esport, o viceversa
Publicat originalment a whowmow el 10/4/2007
Podria considerar-se tafaneria però convindreu amb mi que avui en dia és difícil escapar-se del vici (o plaer) d'escoltar les converses del veí d'autobús. O no tan veí, perquè en aquest cas em separava d'ell mig autobús. Així doncs, no em va requerir cap esforç saber del cas que comentaré.
Un noi jove, de potser uns 18 anys parla assegut. "Saps que marxo als Estats Units? Doncs sí... Estic enllestint un tema però si és per mi m'hi marxo de cap. Ja sé que serà durillo i l'idioma tampoc el domino a la perfecció però només de pensar com parlaré anglès quan torni... Doncs resulta que m'han ofert una beca de tennis per cinc anys. El problema és que jo només tinc la ESO... Però estic mirant de fer un curs de mig any i aleshores ja podria entrar..."
M'alegro molt pel nostre futur Rafael Nadal, però només espero que les nostres institucions no acabin aplicant el mateix criteri: "no importa que no siguis una llumbrera intelectual, però si saps xutar una pilota no et preocupis que ja farem fora a qui ho sigui per a assegurar la nostra pedrera". Hi ha altres maneres de potenciar l'esport, no?
Aniràs a la senyo...
Publicat originalment a whowmow el 17/10/2006
En aquesta nova era de les noves tecnologies de la nova societat neoliberal regida per un nou ordre... (com de baix ha caigut allò que és antic, que tot ha de ser "neo"!) i en plena febre d'acrònims i sigles, hi ha un esport que s'ha posat de moda. Es tracta del CC.
Tot usuari del correu electrònic sap que darrera aquestes sigles s'amaga el fet de que el correu que estem escrivint s'enviarà "amb còpia" als destinataris que s'indicaran a continuació. És el que en castellà s'anomena "Con Copia", que per casualitat, o no, coincideix amb les inicials. Casualitat, o no, perquè de fet les inicials CC provenen de l'anglès Carbon Copy, aquell paper carbó que en l'època de les màquines d'escriure permetia fer duplicats dels documents alhora que s'escrivien. Potser en català n’hauríem de dir AC (“amb còpia”)?
Els correus electrònics poden, però enviar-se de manera natural a diferents destinataris. Només cal anar posant adreces de correu separades per comes i tots ells rebran amb igualtat de privilegis i d'intencionalitat el correu en questió. Així doncs, per què cal un camp diferenciat CC?
Quan en un correu rebut la teva adreça figura en el CC un ho pot interpretar de diferents formes. En general ets "plat de segona taula" i això pot ser bo o dolent. Potser l'has rebut només a títol informatiu però no s'espera que responguis ni facis cap acció; el silenci en aquest cas està ben vist; qui sí ha de fer alguna cosa és el destinatari principal. És el millor que et pot passar quan és un mail de treball.
Si els destinataris són diversos (fins i tot abundants en els típics mails d'acudits) i la teva adreça apareix solitària en el CC (i potser en un mail que abans ha anat passant per múltiples destinataris en diferents reenviaments) és per sentir-se això, sol. Ningú t'ha tingut en compte abans fins que una ànima caritativa s'ha enrecordat de tu, i ni aleshores has tingut prou mèrits com per a que t'incorporin a la llista principal.
Hi ha, però, la vessant malèvola d'utilització del CC. Es produeix quan tu ets el destinatari principal del correu i en el CC hi figura el teu cap o el cap del remitent. En qualsevol dels dos casos la decisió pretén imposar una pressió. Transmet un missatge del tipus "vigila, t'estan vigilant; a veure què contestes?" És la versió cibernètica del "que aniràs a la senyo". A més s'espera de tu que responguis igualment amb còpia a tots. Al darrera d'aquest ús també hi ha un principi d'autoritat, mal interpretat pel qui l'està escrivint: "fixa't bé en el que dic, que fins i tot el meu cap, avala el que dic" (i això sense que aquest hagi d'escriure cap paraula). En definitiva, una forma com una altra d'amagar una situació d'inferioritat o bé d'imposar una superioritat per imposició, valgui la redundància.
Hi ha una versió encara més maquiavèlica que és el CCO, o sigui la còpia oculta, en anglès BCC (Blind Carbon Copy o còpia cega). És a dir, que el senyor CCO (ACO en català, malgrat que paradoxalment s’utilitza una mescla lingüística i respecta el CCO que podríem traduir per Carbon Copy Ocult) rep el correu sense que cap altra destinatari ho vegi. Un voyeur del ciberespai, però amb consentiment d'algú que li obre la porta. El desgravant d'aquesta situació és que el fet queda reduït als dos "conspiradors", mentre que la resta són feliços en la seva ignorància. Aquesta conspiració de vegades té el seu càstig diví: el senyor CCO fa un "respondre a tots" i com popularment es diu, queda amb el cul enlaire... Pobre senyor CCO!
O la ma de Déu
Publicat originalment a whowmow el 7/3/2006
Acabo de veure la llum! Déu existeix i està més a prop del que ens pensem. Segurament t'ho pensaràs dos cops abans de tornar a dir allò de "fer la O amb un canuto" o bé en dir que els futbolistes són uns ximplets perseguint una pilota. Doncs no. Segueixen Déu. I Maradona, amb la seva ma de déu, el va tocar.
Perquè ho dic això? Doncs perquè les circumferències o les esferes són la primera aproximació tangible al número PI. Un número representat per una lletra, paradoxalment. La lletra pi de l'abecedari grec. Altres números famosos en l'àmbit matemàtic no han tingut tanta sort en l'exotisme de la seva nomenclatura i han hagut de conformar-se amb la lletra "e" o "i". Però malgrat resultar-nos la denominació més exòtica és sens dubte el número més conegut.
Segurament molta gent només en deu saber que és un número "especial" amb decimals. Alguns el relacionaran amb "les coses rodones". Els qui tinguin les matemàtiques més fresques o les portéssin millor a l'escola arribaran a dir que el seu valor és 3,14 o fins i tot 3,1416. I chapeau per a qui el defineixi com la relació entre el perímetre i el diàmetre d'una circumferència. Però l'extraordinari d'aquest número, l'extraordinariesa, és que efectivament és un número especial. És un número irracional. Una altra paradoxa en el món de la més racional de les ciències. Això vol dir que no es pot obtenir per una simple divisió de dos números (definició de racionalitat; la dels números, és clar).
Els alumnes avantatjats, els set ciències, arribaran a saber que el número pi té mots decimals... Però que molts... I que si un els escriu un rera l'altre pot omplir el sostre d'un edifici, i encara ii mancarien edificis. De fet en té infinits de decimals.
Però el que ara he descobert és que per una qualitat d'aquest número es pot concloure que aquesta relació infinita de decimals conté totes les possibles relacions. Ho intentaré explicar més endavant. De moment quedem-nos amb la idea de que aquesta pecularietat es deu a la seva "normalitat". El número pi és un número "normal". Llàstima que això encara no s'hagi pogut demostrar, però segons sembla és el més probable i és l'explicació de tot el que vindrà. Abans de continuar dir que altres números com els números periòdics també tenen infinits decimals, però malgrat ser més normals, en el sentit d'avorrits, sí són racionals (els periòdics purs com 1/3, per exemple).
Això no és una demostració matemàtica de res. Donaré per suposat que pi té infinits decimals i sense cap patró. Així doncs, si un té prou paciència i hi busca entre els decimals, pot trobar el seu número de telèfon. Amb més paciència pots trobar el teu DNI. I atenció: fins i tot poden estar consecutius! Algú et coneix... I tot perquè les seqöències dels infinits decimals són infinites. Extrapolant això, si convertim El Quixot a números (res estrany en el món digital), la llarga sèrie de números resultant la podem trobar dins de pi. I fins tot una pel.lícula. Fins i tot el proper Harry Pottter o la propera pel.lícula de Spielberg. Fins i tot la desena simfonia de Beethoven: si, la que no va escriure mai.
Va, seguim una mica més... Si el nostre cos el descomposem en números (com si fóssim teletransportats a Star Trek) també l'hi trobaríem. I el que serà el nostre cos demà. I nosaltres amb els que ens envolten, i fins i tot nosaltres amb Groucho Marx parlant de la teoria de la relativitat. No cal seguir per veure on s'acaba aquesta sèrie, oi? Tot l'univers està contingut a pi. I els universos que van ser i els que seran. Un multivers.
Un multivers on TOT és possible (o simplement on TOT ÉS), resulta poc estimulant, sense capacitat de sorprendre. Però pobablement cadascun d'aquests universos no pot trencar una de les regles de la lògica: una "cosa" no pot SER i NO-SER alhora (ja Shakespeare tenia clara la diferencia entre I i O, AND i OR). Així doncs, meravellem-nos de ser. O no ser. Aquesta és la qüestió, la qual té la seva resposta al número pi. Fins i tot té més d'una resposta.
P.S. dedicada a la meva amiga Núria: el llibre de Carl Sagan "Contact" té algun punt de semblança amb això (crec que a la pel.lícula no es menciona), però allà es busquen seqüències concretes i coherents i ja he dit que si s'hi busca es troba el que vulguis trobar, fins i tot el teu pare mort parlant-te.
Enllaços interessants:
Hem perdut el nord
Publicat originalment a whowmow el 27/12/2005
Fa pocs dies els meteoròlegs dels telenotícies ens informaven del desplaçament del pol magnetic respecte del pol geogràfic. Moviment que és normal en la història del nostre planeta, fins al punt d'arribar a invertir-se els pols, però que darrerament està sent més ràpid de l'habitual. Amb aquest fet científic la frase "perdre el nord" deixa de ser una frase feta o metafòrica. De fet no l'hem perdut, ja que sabem on és, però sí és cert que no és on tots diem que hi és, i ho sabem.
I a què ve el títol d'aquest article? En aquest cas sí que és una metàfora. Segurament el títol de l'article no us dirà gaire o gens a la majoria de vosaltres. Més aviat pot semblar el nom d'un llibre de l'Enid Blyton o de Pérez Reverte. Però no, és el nom d'una organització, per dir-ho així, si no respectable, sí de gent suposadament respectable. Si més no, pel teu bé cal que les respectis.
Que per què suposo que no coneixeu el Club? I com el conec jo i vosaltres no? Doncs simplement perquè no és conegut de manera generalitzada i això és una acció premeditada. I jo l'he conegut per casualitat. El primer cop que en vaig sentir parlar va ser a través del weblog de Magda Bandera (que igualment vaig descobrir de manera accidental llegint un article de El Periódico sobre weblogs). No hi vaig prestar gaire atenció, però el nom va quedar retingut en un racó del meu cervell, de forma que en veure publicat un llibre amb aquest títol es va despertar una inquietud de voler saber a què obeien totes aquestes casualitats (no hi ha res de metafísic en aquesta inquietud, no patiu).
La sensació en llegir aquest llibre de Daniel Estulin és força desconcertant. Un no sap realment si està llegint una novel.la de ficció post-guerra freda, una obra d'un il.luminat new-age o similar (el subtítol "La verdadera historia de..." no ajuda a la credibilitat, ja que sembla confirmar que hi ha una falsa historia de), o bé un estudi periodístic d'investigació rigurosa amb tocs de personatge rebel antiglobalització. Més aviat es suposa que és això darrer, o sigui l'estudi seriós, però quin percentatge hi ha de veritat és difícil de dir.
I quina és aquesta cosa tan fantàstica i desconeguda? Ni més ni menys que la definició de qui és qui ens mana: the powers that be... Però no us enganyeu; qui ens mana i qui decideix no és una cosa tan abstracta com "els capitalistes" o "els militars", ni res tan senzill com "els Estats Units" ni res personalitzat en un nom com "George W.Bush" o "el Papa". Els qui decideixen són gent amb noms i cognoms i apart del president dels Estats Units (sigui quin sigui; el que toqui en cada moment de la història) tenim noms tan propers com José Luis Zapatero, els reis d'Espanya, Juan Luis Cebrián del grup Prisa, Javier Solana, el president del Grupo Santander o gent no tant propera però més important com Bill Clinton i la seva dona Hillary, Bill Gates i la seva dona, Giovanni Agnelli (president de Fiat), John Kerry (candidat a president dels USA), Margaret Thatcher, la reina d'Holanda i la majoria de cases reials europees, Tony Blair, Jose Barroso, Alan Greenspan, Jean-Claude Trichet, George Soros, Rupert Murdock, François Mitterrand, Donald Rumsfeld i un molt llarg etcètera. En resum, presidents i ex-presidents de països, multimilionaris, militars, monarques, presidents de grans empreses i en concret de les de comunicacions (comunicació és poder), dirigents d'organismes com l'ONU o l'OTAN, la CIA, KGB, MI6... I al davant de tots ells alguns noms constants al llarg de tota la història del Club: la família Rockefeller i Henry Kissinger.
I reben el nom de Club amb totes les de la llei ja que no mana cadascú pel seu costat i dins del seu àmbit, sinó que anualment es reuneixen en un punt ocult del planeta (ja tornem amb els misteris) i prenen decisions del que ha de passar en el món en el següent any. Decideixen guerres, paus, crisis energètiques, presidents, enderrocaments de presidents, els nostres sous, la nostra forma de vestir... I no ho fan perquè sí o només per a enriquir la seva empresa o país particular. L'objectiu és crear un Nou Ordre Mundial amb un Govern Únic. L'Eurasia de 1984 a l'enèsima potència; ni tan sols cal una Oceania. Així doncs, tot el que faci olor a globalització o integració no té res a veure amb igualtat, sinó amb anul.lació. Llegeixi's: Unió Europea, euro, ONU, GATT, NAFTA... Tot apunta a la creació de tres grans blocs: Amèrica, Europa i Asia. Però no us penseu que el que es tracta és d'imposar un govern únic americà. No, el Govern Únic no sap de nacions i per això preten suprimir tots els nacionalismes, inclòs l'americà. 
I tot això amb el nostre convenciment i fins i tot la nostra ajuda. No es tracta d'imposar-nos res, no fos cas que a mig fer ens rebotéssim, sinó de que nosaltres pensem que el que estigui passant en un cert moment és el millor per a nosaltres. Per a fer això tenen tots els medis tecnològics (IBM, Microsoft, Oracle...), comunicatius i d'opinió (qualsevol cadena de televisió que puguis pensar) i econòmics (Walmart per citar-ne una).
En aquesta situació no és d'estranyar que els (seus) medis de comunicació no ens informin d'aquestes reunions secretes. Però l'existència de "dissidents" en les seves files i l'ús d'internet com a canal "lliure" fan que l'autor sigui optimista. És curiós, però, com diposita part de la seva esperança en les "milícies" de gent americana o canadenca que té armes personals i acusant Michael Moore com a peça del sistema...
Encara que només un 10% de tot això i del que diu el llibre sigui cert, no us sembla que hem perdut el nord?
Enllaços interessants:
Publicat originalment a whowmow el 22/12/2005
Ja fa un cert temps vaig deixar caure en un article aparegut aquí que Whowmow no era un weblog.
Era l'època en què tot just es sentia parlar d'aquestes coses. I la paraula encara no estava incorporada al llenguatge bàsic del cibernauta navegant. De fet, des d'aleshores la paraula ha evolucionat cap a la contracció (internet sempre reduint temps) i ha quedat reduïda a una part de la paraula: blog
Tenia raó quan afirmava que Whowmow no és un blog? Segons l'enciclopèdia lliure d'internet Wikipedia un blog es defineix com un recull d'articles periodístics basats en un suport de pàgina web, ordenats per data decreixent, escrits per una sola persona (el blogger) o una comunitat. 
Bé, doncs tampoc estem tan lluny d'això, no? El terme blog, o el seu original weblog, sembla que tenen el seu orígen entre l'any 1997 i 1999, i els primers blogs comencen a aparèixer el 2001. Justament l'any en què la idea de Whowmow neix.
L'èxit dels blog comença l'any 2003; l'èxit de Whowmow encara està per veure. En algunes coses semblem més del que som; en d'altres som més del que mai hauríem imaginat ser; en d'altres ni tan sols som... Però encara ens queda camí per recórrer. I l'èxit dels blog és una bona esperança. Només cal esperar trobar la gent que ho canalitzi.
P.S.: Una cosa que tenen els blog i nosaltres encara no tenim és la possibilitat d'escriure comentaris sobre els articles per part dels lectors. El fòrum no ha funcionat. Així doncs, ho tindrem.
Frágil, la nova pel.lícula de Juanma Bajo Ulloa
L'amor veritable és un conte
Tots veuen el que sembles, pocs senten el que ets.
Publicat originalment a whowmow el 2/11/2005
L'amor veritable és un conte. Aquesta és la frase publicitària triada per encapçalar el cartell de la pel.lícula o el seu trailer. Sentit així, fora de context, tant podria ser que l'autor es volgués referir a un "conte de fades"' o al que popularment en diríem un "conte xino". A la web anglesa de la pel.lícula queda més clar en referir-se a "fairy tale", però no deixa de ser interessant el joc de paraules pels castellano parlants.
De Bajo Ulloa només havia vist "La madre muerta", que ja em va sorprendre força, especialment pel descobriment d'Ana Álvarez. Però res comparable amb aquesta Frágil. Després d'un llarg temps de silenci hem recuperat un cineasta; i vaja si l'hem recuperat! Bé, serà així si no ha quedat endeutat amb la pel.lícula, perquè als cinemes va passar bastant àgil i no ha tingut prou ressò.
No és com el David protagonista de l'obra, jove actor de cinema amb una prometedora carrera a qui tothom coneix físicament i a qui tothom voldrà conèixer personalment. Més aviat la vida d'aquesta pel.lícula és com la de la seva protagonista femenina, Venus, interpretada per una excepcional Muriel.
"Tots veuen el que sembles, pocs senten el que ets". Senyors, això ho deia Maquiavelo... En aquest segle XXI tan esquizoide, és més vàlid que mai. Som en el món de la imatge, però no de qualsevol imatge, sinó de la imatge bella. Qui és bell triomfa, qui no ho és caurà malalt de "la malaltia". I ironies del destí, la nostra Venus és o es creu ser, que això tant dóna, lletja.
Recentment l'Instituto de la Mujer de la Junta de Comunitats de Castilla-La Mancha ha publicat un manual dirigit a les noies joves on se les orientava a estimar-se a elles mateixes i un dels mètodes proposats és el de mirar-se nues a un mirall. A Frágil, Venus cobreix el mirall amb una tovallola.
Frágil és una pel.lícula fràgil... Plena d'olors, de sensacions lleugeres, de silencis, de mirades. La primera part està buida de paraules, plena de silencis, buida d'amor. L'amor de Venus s'aboca en un osset de peluix, com Mr.Bean... En una escena posterior l'únic que li dóna afecte és un gos. La part central de la pel.lícula ens introdueix en el negoci de la imatge, el show business, el star system... Utilitzant els tòpics d'aquest món per a provocar una exageració mesurada. De totes maneres, veient les escenes de la celebració del rodatge em venien a la memòria unes imatges de Javier Bardem i Alejandro Amenabar promocionant Mar adentro als Estats Units en una festa amb productors pul.lulant i fent-se els interessats: si Javier i Alejandro s'han vist en les imatges segurament sentiran una mica de vergonya.
Malhauradament Venus no és l'única malalta. Hi ha qui ho porta més bé, com les que fan el paper de germanastres en el conte, però la seva fragilitat també té esquerdes. David, símbol masculí de la bellesa, també és fràgil. D'una manera o altra tots estem malalts.
Marxa Blanca: Manifestació contra la pobresa a Barcelona
Publicat originalment a whowmow el 15/9/2005
Aquest cap de setmana passat, el 10 de setembre, ha tingut lloc a Barcelona i a unes 80 ciutats més de tot el món, una manifestació contra la pobresa. Haig de confesar una cosa: m'en vaig assabentar en un partit de futbol.
Bé, no exactament, però quasi. En el trofeu Gamper de presentació de l'equip del Barça davant la seva afició (sembla una frase de diari esportiu), els jugadors d'ambdós equips van saltar al camp duent una pancarta d'anunci de l'anomenada Campanya del Milenni. Pel que sigui (ni ho sé...) em va cridar l'atenció i em vaig connectar a la seva pàgina web, que teniu al final d'aquest article.
En ella s'exposen els principis bàsics d'aquesta campanya liderada per les Nacions Unides amb l'objectiu (la utopia?) de fer dejaparèixer la pobresa. Per a això promouen la realització de diferents accions una de les quals era aquesta manifestació mundial (global...) pel dia 10 de setembre. El per què d'aquest dia obeeix a la proximitat d'una reunió el 14 de setembre a les Nacions Unides amb la presència de gran quantitat de caps d'estat.
L'objectiu en sí no era transmetre'ls el missatge de que cal fer alguna cosa per a reduir o fer desaparèixer la pobresa, ja que es dóna per suposat que ja ho saben i n'estan d'acord (ups!). Sinó més aviat concienciar-los de que si no fan el que han de fer ho sabrem, perquè "Us vigilem" ("We'll watch you"). Diguem que es tractaria del Big Brother, però a l'inrevés. Ve a ser com el pare que menaça el seu fill de que no faci cap trapelleria ja que l'està vigilant de lluny. Fins aquí tot bé: no cal ser molt llest per a saber que no estan fent el que cal fer, i ells ja saben prou que ho sabem. El problema és que davant d'una provocació d'un fill al seu pare dient "i si no ho faig què passa?" el pare té diferents eines al seu abast. I no estic pensant precisament en un clatellot ben donat; només cal recórrer al gelat que no tindrà després de dinar, a la sèrie de dibuixos animats que avui es perdrà o a la partida de Playstation que s'haurà d'esperar. Nosaltres, els ciutadans del món, les persones humanes que diria en Mikimoto, estem en una situació inversa a la d'autoritat (que malgrat que menys, encara tenen els pares) i per tant poques mesures de pressió reals es poden fer. Com que la campanya és una campanya pacífica l'equivalent del clatellot, la revolució, no venia a conte. Així doncs, l'única acció que es va plantejar va ser la de "si no feu el que heu de fer, el proper cop no us votarem". Deixant de banda que en algun país dels assistents això del vot és una altra utopia, segurament la resposta del senyor Cap d'Estat seria: "i què faràs? Votaràs al meu germà?"
P.S.: A les fotos es pot veure part de les actuacions de la manifestació de Barcelona, a la qual hi van anar entre 2000 i 3000 persones. La marxa duent un llençol blanc, la formació d'un ull representant el lema Us vigilem" o l'actuació de la Fura dels Baus acompanyats de música africana.
Enllaços interessants:
Un nou article de la sèrie "un lloc turístic en x dies"... En aquest cas: Lisboa
Publicat originalment a whowmow el 7/9/2005
Les peculiaritats orogràfiques de la ciutat de Lisboa em fan difícil organitzar aquesta visita en dies ben estructurats. Són ben conegudes les pujades i baixades del seu perfil i això castiga les cames, de manera que el que per un poden ser distàncies assolibles dins d'una mateixa jornada, per altres caldrà fer-ho en dos dies. El transport públic per això mateix és fonamental. Així doncs, plantejaré zones de la ciutat de forma que cadascuna d'elles es pugui tractar amb el temps que cadascú necessiti.
Per tot això començarem pel transport públic. En funció del nombre de dies de què un disposi hi ha diferents combinacions econòmicament interessants. Si l'estança és igual o superior a 3 dies és bo comprar una Lisboa Card de 72 hores (n'hi ha també de 24 i 48 però és més difícil rendibilitzar-la). Per 28 euros dóna dret a accés indefinit a metro, autobús (autocarro), tramvia (electrico) i ascensors; a més permet accés gratuït a alguns museus i llocs turístics (palau de Pena, palau de Sintra, museu de l'Azulejo, Jerónimos...) o en tot cas amb descompte (convent do Carmo...); també dóna accés gratuït a les línies de tren que porten a Sintra o a Cascais-Estoril. Si l'estada és més curta o no t'interessa visitar museus, l'opció és comprar una tarja 7 Colinas que val mig euro i es pot carregar: un dia de transport públic val 3 euros.
Informació d'aquest tipus es pot aconseguir a l'oficina d'Informació i Turisme al palacio Foz a la plaça Restauradores.
Una important zona hotelera és la que es troba als entorns de l'avenida Liberdade i plaça del Marques de Pombal. És una zona nova i tranquil.la, encara que amb no gaire serveis complementaris (restaurants). Molt ben comunicada ja que hi passen metros i autobusos que duen al centre.
Baixa
Baixant des de l'avenida Liberdade s'arriba al barri de la Baixa. És la zona cèntrica més plana, que arriba fins a les aigües del Tajo. Els nuclis bàsics són les places de Restauradores, de Rossio, de Figueira i do Comerço. Al mig hi queda un conjunt de carrers quadriculats, uns transitables com la rua Aurea o la do Prata i d'altres no, com la rua Augusta. Cal recórrer aquests i els altres carrers amunt i avall... I és inevitable pujar al remuntador de Santa Justa amb una excel.lent vista. Per aquesta zona ja s'establirà el primer contacte amb els tramvies que la creuen. Cal veure l'estació de Rossio i com no, la praça do Comerço. Aquí és una bona opció menjar al restaurant Martinho da Arcada, famós perquè era freqüentat per l'escriptor Pessoa: és un dels restaurants més cars de la zona, però perfectament suportable. Una altra bona zona per menjar es troba a la rua dos Correeiros, amb variada oferta de peixos i arroços. I a bons preus...
Chiado i Barrio Alto
A la dreta de la Baixa, mirant el mar, es troba una de les colines de la ciutat. S'hi pot pujar a peu per la rua Garrett. O bé per l'ascensor de Santa Justa (actualment, agost 2005, tancat l'accés). A la rua Garrett cal parar a prendre alguna cosa al cafè A Brasileira. Pels voltants cal veure la plaça Luis Camoes, el convento do Carmo i la plaça del davant, el cafè da Trindade. Una altra forma de pujar a aquest barri és per la zona de Cais do Sodre, més enllà del mercat municipal, mitjançant el remuntador de Bica, que funciona com un cremallera. És un dels carrers més impressionants quant a desnivell.
Alfama i Castelo
En el costat oposat del Chiado respecte a la Baixa, es troba el barri d'Alfama. També està a una colina, per tant s'hi pot arribar a peu o bé si les forces ja manquen, amb tramvia. Punt de parada obligat és la catedral, la Sé, d'estil bàsicament romànic, cosa poc habitual en catedrals. Una mica més amunt es troba el mirador de Santa Luzia amb una vista del barri d'Alfama als peus. I aquí comença una nova part de la visita. Els carrers són tan petits i enredats que gairebé no hi ha una ruta que es pugui dibuixar. No està gens malament, però, la que plantegen a la pàgina oficial de turisme de Lisboa, més que res per no donar voltes pels mateixos llocs. De totes maneres, cal anar amunt i avall per trobar-li el gust al barri. Carrers tranquils i molt familiars. Per acabar la visita de la zona, pujada al castell de Sao Jorge, on el més destacable són novament les vistes, ara des de l'altre costat.
Belém
Aquesta zona és d'accés obligat amb transport públic, per exemple tramvia. Amb aquest es passarà per sota del pont d'Alcantara. La zona de Belém té tres grans nuclis d'interès. El monestir dels Jerónimos, el Pradao dos Descubridores (amb bones vistes també des de la seva part superior) i la famossíssima torre de Belém. S'hi pot afegir el Centre de Cultura de Belém
Parque das Naçoes
En l'altre extrem, i d'accés recomenat amb metro, es troba l'escenari de l'exposició universal del 1998. El metro és l'estació Oriente, final de la línia, i s'hi pot veure l'estació de tren de l'arquitecte Calatrava. A l'escenari de la Expo avui s'hi pot trobar un centre comercial (Vasco de Gama), el museu del Coneixement (museu de la ciència), un pavelló de congressos, l'Oceanari (aquari) i la torre i el pont Vasco de Gama. Actualment no es pot pujar a la torre per tant només es podrà gaudir d'una vista "aèria" des dels telecadires, ideals per tornar al punt de partida. Amb sort l'avió, si es que hi viatgeu amb avió, us donarà una espectacular vista del pont sobre el Tajo.
Palacio de Fronteira
No és un punt habitual dels itineraris turístics; potser perquè no es troba al centre. Però és un petit però molt bufó palau. S'hi arriba amb el metro, parada Jardim Zoologico i caminant una mica. Hi ha una visita que només inclou els jardins i una altra que a més inclou els interiors. Quasi us diria que no us deixeu enganyar per les aparences i visiteu també els interiors. No es poden fer fotos. Les terrasses i jardins són d'una gran bellesa.
Sintra i Cascais
Aquests dos punts de visita són dos costants dels circuits turístics. Es troben a uns 30 quilòmetres de la ciutat, però allunyats entre ells, de manera que quasi és recomenable fer-ho en dies diferents, ja que les línies de tren que hi porten són diferents i surten de llocs diferents. Ambdós viatges estan coberts per la tarja Lisboa Card (es pot pujar directament al tren i mostrar la tarja quan passi el revisor).
Per anar a Sintra cal agafar el tren a Sete Rios (hi ha metro). Un cop a Sintra es pot agafar un autobús, el 434, que porta fins al palau de Pena. Són 3'7 euros, però convé agafar-lo ja que la pujada és considerable. A més és recomenable visitar primer el palau i després, si es vol, el castell. Per a accedir al palau amb la Lisboa Card cal portar un "brochure" inclòs amb la documentació que lliuren amb la tarja. No es poden fer fotos. El palau és realment xocant, grotesc, però els mobiliaris interiors són interessants, encara que només es poden veure des de les portes de les habitacions (per això cal anar d'hora). A Sintra és igualment recomenable fer una passejada pels seus carrerons i visitar el palacio Nacional de Sintra.
Per arribar a Cascais o Estoril el tren surt de Cais do Sodré. També és el final de la línia. Realment és un altre tipus de turisme: poble turístic de costa amb platges i a Estoril villes residencials. Està bé allunyar-se fins al Cabo do inferno i tot tornant, passar pel faro on s'hi pot dinar a un xiringuito.
Imprescindible també és visitar el Museo do Azulejo al costat de l'església de Madredeus.
Revisió poc cinematogràfica a la pel.lícula del director francès Alain Resnais
Publicat originalment a whowmow el 6/7/2005
Aquest any 2005 serà l'any dels viatges enrrera en el temps. No fa gaire em vaig desplaçar a l'any 1975, al moment del concert de Genesis de presentació del seu disc The Lamb gràcies als The musical box. Un moment que d'altra banda no havia pogut viure, per qüestions d'edat. Ara, i gràcies al DVD, he viatjat a l'any 1979 o 1980, a un moment més personal.
Aquell any vaig veure una pel.lícula que em va marcar en molts aspectes: Mon oncle d'Amérique del director francès Alain Resnais. En primer lloc, va ser la meva primera pel.lícula en versió original subtitolada. I allò, amb 15-16 anys em va condicionar la forma de veure el cine des d'aleshores. De forma quasi directament relacionada, això va fer que conegués les aleshores encara anomenades sales d'art i assaig.
No m'atreviria a dir, encara que segurament va ser així, que aquella fos la meva primera pel.lícula francesa vista de forma escollida. El que sí és segur és que va ser la primera mostra de la Nouvelle Vague que vaig conèixer. Seria el mateix any en què vaig conèixer François Truffaut amb el seu enfant salvatge.
Ambdues pel.lícules, així com el 2001 de Stanley Kubrick potser no van caure a l'atzar en aquells moments, però sí van coincidir en un moment propici. Era l'època en què s'iniciava l'estudi de la filosofia al col.legi (el BUP d'aleshores) amb temes com l'aprenentatge o el condicionament social tant vàlids per a aquestes pel.lícules. Va ser el moment del descobriment dels gossos de Pavlov.
Amb tot això, Mon oncle d'Amérique havia quedat a la meva memòria amb una aura de mite. I com tots els mites (el mateix em va passar amb el Manhattan de Woody Allen) fa por tornar-se a trobar amb ells no fos cas que descobríssim que el seu moment ja ha passat. És per això que la sensació de no decepció és gratificant i reafirmant. El que sí queda clar, però, és que el temps passa; els anys setanta no són el segle XXI i avui dia es fa difícil trobar una pel.lícula d'aquest tipus en una sala comercial i amb un cert reconeixement. Potser només alguna aposta de Peter Greenaway podria considerar-se al mateix nivell (o tres pobles més enllà segons es miri): la mescla d'argument dramàtic i del fil conductor científic fan recordar al de Zed and two noughts ZOO. Caldrà esperar una nova Nouvelle Vague.
30 aniversari del disc The lamb del grup Genesis
El grup canadenc The musical box ha presentat a Barcelona la reproducció del concert que el grup Genesis feia l'any 1975 en la gira de presentació del disc The lamb lies down on Broadway
Publicat originalment a whowmow el 5/6/2005
30 anys han passat ja des del darrer disc dels Genesis de Peter Gabriel. El principi de la fi d'una era. Però com si el temps s'hagués aturat, o millor, hagués fet marxa enrrera, el 8 de maig de 2005 vam poder assistir al concert de Genesis presentant el seu nou disc The lamb lies down on Broadway. Bé, gairebé va ser així...
La diferència és que en realitat no eren els Genesis autèntics, ni tan sols els de Phil Collins. Es tractava dels seus clons The musical box, grup d'origen canadenc que es dediquen des de fa uns anys a reproduir el més fidelment possible els concerts dels primers Genesis. Així com en altres ocasions han re-interpretat els concerts de presentació dels discs Foxtrot o del Selling England by the pound, ara, coincidint amb el 30 aniversari del disc, li tocava al The lamb.
No es tracta d'imitar la veu de Peter Gabriel o de posar-se una màscara com molts altres han fet. Es tracta de copiar-ho tot fins al mínim detall. Des de la part visual a la part musical, passant pels diàlegs, els moviments, els gags. I la fidelitat en aquesta reconstrucció es deu en part a l'accés i utilització de les fonts originals. Els vestits originals, les diapositives originals, el so (amb totes les mancances de l'era pre-digital)... Un exemple: els teclats de la intro del Watcher of the skies avui en dia poden sonar molt millor, però és que aleshores sonaven així.
El segell de qualitat de la còpia el posen els mateixos músics dels Genesis que ho certifiquen i a més ho ratifiquen col.laborant-hi fins i tot en concerts en directe amb ells.
L'únic aspecte negatiu de tot això és que no hi ha espai per a la improvisació o la sorpresa, però la il.lusió pot més que això. Els acudits de Peter Gabriel són els que hem sentit a altres concerts pirates de l'època. Els moviments corporals imiten els originals: la rèplica de Phil Collins és idèntica. Una diferència inevitable: el baixista és esquerrà.
Per a alguns dels assistents segurament aquesta nit va ser un retrocés en el seu temps particular i van poder reviure el concert de 1975. Per d'altres, com jo, va ser viatjar a un temps que no vàrem conèixer. Com deia algú en un fòrum d'internet, què maco imaginar que avui estic veient Genesis, demà aniré a veure King Crimson i el cap de setmana els Pink Floyd. D'altra banda, què difícil es fa d'imaginar que algú pugui fer avui un concert d'aquestes característiques. No ens enganyem, però, la representació no és tan grandilocuent com ens havien venut. Hi ha concerts actuals que són més desmesurats i reben en canvi elogis on aleshores varen ser crítiques.
Així doncs, no vam assistir a una nit d'engany, de munyir la vaca del veí, sinó que va ser un homenatge respectuós. Ara només queda esperar que sigui veritat que el 2006 repetiran amb The lamb i el 2007 amb la gira del Selling England.
Concert de Steve Hackett a Barcelona
Publicat originalment a whowmow el 22/5/2005
19 d'abril de 2005. Segona visita de l'ex-guitarrista de Genesis, Steve Hackett, novament amb formació acústica. Aquest cop ha estat a la sala Luz de Gas acompanyat a les flautes pel seu germà John Hackett, sobri però exquisit, i als teclats per un mediocre Roger King.
Aquest és d'aquells concerts en què un l'espera amb molts recels. No com d'altres on aquest sentiment es deu a la por d'assistir a l'enterrament d'un artista o a la seva prostitució comercial. En aquest cas és més aviat la sensació del que ens hem perdut en no veure'l en formacions no acústiques, de tal manera que un tem que el concert es quedarà a mig camí de no res.
L'altre concert va ser això. Brevíssimes concessions al passat. Tant breus que quan te n'adonaves ja feies tard per aplaudir. En aquest cas no ha sigut així. Hi ha hagut lloc per tot. Jo esperava un concert més centrat en els darrers discos més acústics i menys populistes. Per contra ha sigut una més que complerta revisió a tota la carrera musical. Com no, vam poder escoltar la cançó introductòria de la segona cara del disc Foxtrot, Horizons (tal i com va dir el guitarrista, quan els discs tenien dues cares). Intercalat dins d'una altra cançó, fragments del The Lamb o Wind and wuthering. Però això no va ser tot. Més Genesis amb un inesperat After the ordeal o un altre tema del The lamb. I dels primers discs en solitari una bona revisió al Voyage of the Acolyte, Spectral mornings, Defector, Bay of Kings o fins i tot del disc GTR.
En resum, una nit on vam poder gaudir del benestar del propi guitarrista en un ambient que li era favorable.
Després de la dramatització de les vides de polítics com Nixon o Kennedy, Oliver Stone ha triat ara el format documental per a apropar-nos a un polític encara actual: Fidel Castro.
Publicat originalment a whowmow el 22/2/2005
Poques vegades es té l'oportunitat de veure un personatge històric conversant "fora de protocol" sobre els temes més diversos, no estrictament relacionats amb la seva activitat. Això és el que ha pretès filmar el sempre compromès director nord-americà Oliver Stone durant tres dies de convivència amb el líder cubà.
Tal i com s'indica a l'inici de la pel.lícula (documental?, entrevista?) el resultat van ser 30 hores de filmacions sobre les quals Castro no va imposar cap restricció de tipus censora. I és fàcil d'entendre. El discurs és el medi natural on el Comandante es desenvol amb plena naturalitat. Com ell diu, li agrada convèncer als seus oients, envolcallar-los amb les seves paraules com si fos una sirena homèrica.
Per moments es nota una certa complicitat entre el director-entrevistador i el polític, però en algun moment és cert que apareix alguna tensió en l'ambient quan es parla de la possible participació de cubans al costat de les tropes vietnamites (pel que fa a actes de tortura) o a un cert condicionament de la llibertat d'actuació del poble. És evident que els tres dies conviscuts amb el líder, malgrat la seva facilitat de paraula, o potser per culpa d'això, no són suficients per aprofondir en tots els aspectes d'un personatge amb tants anys d'història (d'Història) al darrera. I l'hora i mitja del documental en què es resumeixen les 30 hores de filmació és un obstacle addicional. Malgrat això, sí que podem veure un repàs a moments històrics tan fonamentals com la pròpia revolució castrista, la figura del Che, la crisi dels míssils d'octubre, les relacions amb la Unió Soviètica. I fins i tot, gràcies a les escenes eliminades recuperades al DVD, sobre les relacions del règim amb els terroristes d'ETA.
L'entrevista, però, va canviant de to quan correspon fer un canvi de ritme, i en els intermitjos s'ens permet entreveure el Fidel home. Així, Stone es permetrà fer bromes amb Fidel respecte a l'ús del Viagra. Podrem sentir parlar Fidel de cine; bé, no gaire, perquè demostra no estar gaire al dia: Titanic li sona haver-la vist... Més impactant és la seva conversa respecte a dones, als seus amors, tema que encara que es planteja és evitat per Fidel, suposadament per intimitat.
En l'aspecte social es parla sobre l'homosexualitat, o de com un règim de supermachos baixats de la selva ha evolucionat fins a acceptar-la. I veurem una escola universitària de medecina oberta a gent de tot el món, i gratuïta!: una de les cares amables del règim.
En resum, no us espereu trobar una història novel.lada a l'estil de les de Nixon o JFK, ja que el que us trobareu és "només", una hora i mitja de discurs. Això sí, el ritme marcat pel muntatge de les imatges està en la línia Oliver Stone.
Homenatge a Cameron Duncan, jove director de cinema neozelandès
Publicat originalment a whowmow el 10/1/2005
Com cada any des de fa tres anys, per aquestes dates, s'ha posat a la venda l'edició extesa de la tercera part del Senyor dels Anells, El retorn del rei. Un d'aquells packs als quals ens estan acostumant les "majors" on apart de veure la pel.lícula pots gaudir d'aquells minuts que tant s'estimava el director però que les limitacions de la distribució li van fer retallar, o escoltar els comentaris veu en "off" del guionista, veure disset trailers de promoció, veure escenes dels castings, els ja famosos making-of, reportatges, fitxes, fotografies i fins i tot "ous de pàsqua" (sorpreses amagades en el DVD d'accés camuflat).
Tot això, com no!, hi és en el DVD que estem comentant, però escric aquest article per cridar l'atenció sobre un dels afegits que té poc a veure amb el cine. Bé, amb el cinc sí que hi té a veure, encara que no gaire amb la pel.lícula. Es tracta d'un documental que el director Peter Jackson dedica al director Cameron Duncan.
Cameron Duncan, igual que Peter Jackson va néixer a Nova Zelanda. Cameron Duncan volia ser director de cinema com Peter Jackson. Però Cameron Duncan va morir als disset anys. Cam no va obtenir la fama, però malgrat que pugui semblar impossible sí va arribar a ser director. Les seves dues grans passions van ser el cinema i el soft-ball, una mena de beisbol. Als catorze anys era membre d'un equip i va tenir una lesió en un genoll causada per un bultet. Parlem d'octubre del 2001. Després de cinc mesos de proves amb diagnosis i contradiagnosis, finalment, al febrer de 2002 els metges van diagnosticar que es tractava d'un càncer. Des d'aleshores fins a novembre de 2002 va ser sotmès a un tractament de quimioteràpia que va donar com a resultat que al desembre de 2002 es diagnostiqués la seva curació. Però aquesta situació va durar poc i al poc temps va presentar problemes en el pulmó. Tres mesos després, el març de 2003 els metges concluïen que no hi havia res a fer i el temps de vida estimat era de pocs mesos. En van ser buit. Finalment va morir el 12 de novembre de 2003.
Paral.lelament al desenvolupament d'aquesta malaltia, Cameron va poder deixar una breu carrera de director de cinema, iniciada en el món de la publicitat. Amb 13 anys va guanyar un festival de publicitat amb un anunci d'una companyia d'ambulàncies. El rodatge d'El senyor dels anells, l'origen neozelandès de Peter Jackson i la declaració de la malaltia van ser coincidències que van portar a que l'equip de rodatge de la pel.lícula conegués Cameron i que li fessin possible rodar un curmetratge en els moments finals de la malaltia. A Strike Zone combinava perfectament les seves dues grans passions, el softball i el cinema.
Els seus tres curts estan recollits en el DVD i tal i com diu Peter Jackson en la presentació és convenient fer l'exercici d'oblidar-se de la situació personal de Cameron i veure-ho com el que és, com a cinema. És un exercici amb poques garanties d'èxit.
Quedi aquí a la xarxa aquest petit recordatori.
Enllaços interessants:
Dues exposicions que val la pena veure al Caixafòrum: l'esculptor Rodin i el fotògraf Li Zhensheng
Publicat originalment a whowmow el 16/12/2004
Fins al 27 de febrer de 2005 podeu gaudir d'aquesta exposició dedicada al famós esculptor Auguste Rodin. El contingut de l'exposició és d'un nivell excepcional, però això es veu recolzat per una bona distribució. La linialitat de l'espai que condueix a un seguiment cronològic ajuda a comprendre l'evolució de l'artista. Hi podem trobar un representatiu conjunt d'obres on evidentment no pot faltar el famós Pensador. Però l'important és que no tens una sensació d'ofegament o de fatiga per un excés d'obres. És millor l'opció presa de poques obres amb una bona explicació escrita en els panells de les sales. El video que es projecta reforça les mateixes idees d'aquests panells.
Tot això complementat amb altres obres d'artistes més o menys contemporanis (Giacometti, Maillol, Clarà, Picasso, Chillida...) i també d'artistes col.laboradors del seu taller, com la seva amant Camille Claudel o Antoine Bourdelle.
També fins al febrer de 2005, però només fins al dia 6, podeu veure-hi també una exposició dedicada al periodista i fotògraf xinès Li Zhensheng. Li va ser fotògraf durant la revolució cultural a la Xina de Mao Tse-Tung treballant per a diaris oficials. En les seves fotos recull els fets quotidians que de forma més o menys induïda es van anar produint durant aquells anys. Les seves imatges podrien semblar la visió oficial, la visió del règim, ja que aquestes imatges eren justament les que es publicaven ens els diaris de caire propagandístic. Però tretes d'aquest embolcall mediàtic i exposades en la seva totalitat (no una foto, sinó tota la sèrie de fotos que hi van al davant i al darrere en el temps) ajuden a entendre la cruesa de les realitats que s'hi amaguen. És justament la realització de sèries de fotos el que dóna una perspectiva cinematogràfica a la narració. El gruix de l'exposició es centra en el període 1964-1968 i potser les més destacables siguin les que mostren les humiliacions públiques (fins i tot es mostra un afusellament) dels "opositors" a la revolució cultural. Però com que les veritats són relatives en una situació com la que va viure Li, ell també va caure en desgràcia i va haver de passar per un reciclatge ideològic abans de que caigués el sistema i pugués dedicar-se de nou a la seva professió.
Publicat originalment a whowmow el 24/4/2007
