dissabte, 1 de març de 2008

El club Bilderberg

Hem perdut el nord
Publicat originalment a whowmow el 27/12/2005





Fa pocs dies els meteoròlegs dels telenotícies ens informaven del desplaçament del pol magnetic respecte del pol geogràfic. Moviment que és normal en la història del nostre planeta, fins al punt d'arribar a invertir-se els pols, però que darrerament està sent més ràpid de l'habitual. Amb aquest fet científic la frase "perdre el nord" deixa de ser una frase feta o metafòrica. De fet no l'hem perdut, ja que sabem on és, però sí és cert que no és on tots diem que hi és, i ho sabem.

I a què ve el títol d'aquest article? En aquest cas sí que és una metàfora. Segurament el títol de l'article no us dirà gaire o gens a la majoria de vosaltres. Més aviat pot semblar el nom d'un llibre de l'Enid Blyton o de Pérez Reverte. Però no, és el nom d'una organització, per dir-ho així, si no respectable, sí de gent suposadament respectable. Si més no, pel teu bé cal que les respectis.

Que per què suposo que no coneixeu el Club? I com el conec jo i vosaltres no? Doncs simplement perquè no és conegut de manera generalitzada i això és una acció premeditada. I jo l'he conegut per casualitat. El primer cop que en vaig sentir parlar va ser a través del weblog de Magda Bandera (que igualment vaig descobrir de manera accidental llegint un article de El Periódico sobre weblogs). No hi vaig prestar gaire atenció, però el nom va quedar retingut en un racó del meu cervell, de forma que en veure publicat un llibre amb aquest títol es va despertar una inquietud de voler saber a què obeien totes aquestes casualitats (no hi ha res de metafísic en aquesta inquietud, no patiu).

La sensació en llegir aquest llibre de Daniel Estulin és força desconcertant. Un no sap realment si està llegint una novel.la de ficció post-guerra freda, una obra d'un il.luminat new-age o similar (el subtítol "La verdadera historia de..." no ajuda a la credibilitat, ja que sembla confirmar que hi ha una falsa historia de), o bé un estudi periodístic d'investigació rigurosa amb tocs de personatge rebel antiglobalització. Més aviat es suposa qu
e és això darrer, o sigui l'estudi seriós, però quin percentatge hi ha de veritat és difícil de dir.

I quina és aquesta cosa tan fantàstica i desconeguda? Ni més ni menys que la definició de qui és qui ens mana: the powers that be... Però no us enganyeu; qui ens mana i qui decideix no és una cosa tan abstracta com "els capitalistes" o "els militars", ni res tan senzill com "els Estats Units" ni res personalitzat en un nom com "George W.Bush" o "el Papa". Els qui decideixen són gent amb noms i cognoms i apart del president dels Estats Units (sigui quin sigui; el que toqui en cada moment de la història) tenim noms tan propers com José Luis Zapatero, els reis d'Espanya, Juan Luis Cebrián del grup Prisa, Javier Solana, el president del Grupo Santander o gent no tant propera però més important com Bill Clinton i la seva dona Hillary, Bill Gates i la seva dona, Giovanni Agnelli (president de Fiat), John Kerry (candidat a president dels USA), Margaret Thatcher, la reina d'Holanda i la majoria de cases reials europees, Tony Blair, Jose Barroso, Alan Greenspan, Jean-Claude Trichet, George Soros, Rupert Murdock, François Mitterrand, Donald Rumsfeld i un molt llarg etcètera. En resum, presidents i ex-presidents de països, multimilionaris, militars, monarques, presidents de grans empreses i en concret de les de comunicacions (comunicació és poder), dirigents d'organismes com l'ONU o l'OTAN, la CIA, KGB, MI6... I al davant de tots ells alguns noms constants al llarg de tota la història del Club: la família Rockefeller i Henry Kissinger.

I reben el nom de Club amb totes les de la llei ja que no mana cadascú pel seu costat i dins del seu àmbit, sinó que anualment es reuneixen en un punt ocult del planeta (ja tornem amb els misteris) i prenen decisions del que ha de passar en el món en el següent any. Decideixen guerres, paus, crisis energètiques, presidents, enderrocaments de presidents, els nostres sous, la nostra forma de vestir... I no ho fan perquè sí o només per a enriquir la seva empresa o país particular. L'objectiu és crear un Nou Ordre Mundial amb un Govern Únic. L'Eurasia de 1984 a l'enèsima potència; ni tan sols cal una Oceania. Així doncs, tot el que faci olor a globalització o integració no té res a veure amb igualtat, sinó amb anul.lació. Llegeixi's: Unió Europea, euro, ONU, GATT, NAFTA... Tot apunta a la creació de tres grans blocs: Amèrica, Europa i Asia. Però no us penseu que el que es tracta és d'imposar un govern únic americà. No, el Govern Únic no sap de nacions i per això preten suprimir tots els nacionalismes, inclòs l'americà.


I tot això amb el nostre convenciment i fins i tot la nostra ajuda. No es tracta d'imposar-nos res, no fos cas que a mig fer ens rebotéssim, sinó de que nosaltres pensem que el que estigui passant en un cert moment és el millor per a nosaltres. Per a fer això tenen tots els medis tecnològics (IBM, Microsoft, Oracle...), comunicatius i d'opinió (qualsevol cadena de televisió que puguis pensar) i econòmics (Walmart per citar-ne una).

En aquesta situació no és d'estranyar que els (seus) medis de comunicació no ens informin d'aquestes reunions secretes. Però l'existència de "dissidents" en les seves files i l'ús d'internet com a canal "lliure" fan que l'autor sigui optimista. És curiós, però, com diposita part de la seva esperança en les "milícies" de gent americana o canadenca que té armes personals i acusant Michael Moore com a peça del sistema...

Encara que només un 10% de tot això i del que diu el llibre sigui cert, no us sembla que hem perdut el nord?

Enllaços interessants: