dissabte, 1 de març de 2008

El meu oncle d'Amèrica

Revisió poc cinematogràfica a la pel.lícula del director francès Alain Resnais
Publicat originalment a whowmow el 6/7/2005




Aquest any 2005 serà l'any dels viatges enrrera en el temps. No fa gaire em vaig desplaçar a l'any 1975, al moment del concert de Genesis de presentació del seu disc The Lamb gràcies als The musical box. Un moment que d'altra banda no havia pogut viure, per qüestions d'edat. Ara, i gràcies al DVD, he viatjat a l'any 1979 o 1980, a un moment més personal.

Aquell any vaig veure una pel.lícula que em va marcar en molts aspectes: Mon oncle d'Amérique del director francès Alain Resnais. En primer lloc, va ser la meva primera pel.lícula en versió original subtitolada. I allò, amb 15-16 anys em va condicionar la forma de veure el cine des d'aleshores. De forma quasi directament relacionada, això va fer que conegués les aleshores encara anomenades sales d'art i assaig.

No m'atreviria a dir, encara que segurament va ser així, que aquella fos la meva primera pel.lícula francesa vista de forma escollida. El que sí és segur és que va ser la primera mostra de la Nouvelle Vague
que vaig conèixer. Seria el mateix any en què vaig conèixer François Truffaut amb el seu enfant salvatge.

Ambdues pel.lícules, així com el 2001 de Stanley Kubrick potser no van caure a l'atzar en aquells moments, però sí van coincidir en un moment propici. Era l'època en què s'iniciava l'estudi de la filosofia al col.legi (el BUP d'aleshores) amb temes com l'aprenentatge o el condicionament social tant vàlids per a aquestes pel.lícules. Va ser el moment del descobriment dels gossos de Pavlov.

Amb tot això, Mon oncle d'Amérique havia quedat a la meva memòria amb una aura de mite. I com tots els mites (el mateix em va passar amb el Manhattan de Woody Allen) fa por tornar-se a trobar amb ells no fos cas que descobríssim que el seu moment ja ha passat. És per això que la sensació de no decepció és gratificant i reafirmant. El que sí queda clar, però, és que el temps passa; els anys setanta no són el segle XXI i avui dia es fa difícil trobar una pel.lícula d'aquest tipus en una sala comercial i amb un cert reconeixement. Potser només alguna aposta de Peter Greenaway podria considerar-se al mateix nivell (o tres pobles més enllà segons es miri): la mescla d'argument dramàtic i del fil conductor científic fan recordar al de Zed and two noughts ZOO. Caldrà esperar una nova Nouvelle Vague.