diumenge, 24 de febrer de 2008

Comandante

Després de la dramatització de les vides de polítics com Nixon o Kennedy, Oliver Stone ha triat ara el format documental per a apropar-nos a un polític encara actual: Fidel Castro.
Publicat originalment a whowmow el 22/2/2005



Poques vegades es té l'oportunitat de veure un personatge històric conversant "fora de protocol" sobre els temes més diversos, no estrictament relacionats amb la seva activitat. Això és el que ha pretès filmar el sempre compromès director nord-americà Oliver Stone durant tres dies de convivència amb el líder cubà.

Tal i com s'indica a l'inici de la p
el.lícula (documental?, entrevista?) el resultat van ser 30 hores de filmacions sobre les quals Castro no va imposar cap restricció de tipus censora. I és fàcil d'entendre. El discurs és el medi natural on el Comandante es desenvol amb plena naturalitat. Com ell diu, li agrada convèncer als seus oients, envolcallar-los amb les seves paraules com si fos una sirena homèrica.

Per moments es nota una certa complicitat entre el director-entrevistador i el polític, però en algun moment és cert que apareix alguna tensió en l'ambient quan es parla de la possible participació de cubans al costat de les tropes vietnamites (pel que fa a actes de tortura) o a un cert condicionament de la llibertat d'actuació del poble. És evident que els tres dies conviscuts amb el líder, malgrat la seva facilitat de paraula, o potser per culpa d'això, no són suficients per aprofondir en tots els aspectes d'un personatge amb tants anys d'història (d'Història) al darrera. I l'hora i mitja del documental en què es resumeixen les 30 hores de filmació és un obstacle addicional. Malgrat això, sí que podem veure un repàs a moments històrics tan fonamentals com la pròpia revolució castrista, la figura del Che, la crisi dels míssils d'octubre, les relacions amb la Unió Soviètica. I fins i tot, gràcies a les escenes eliminades recuperades al DVD, sobre les relacions del règim amb els terroristes d'ETA.

L'entrevista, però, va canviant de to quan correspon fer un canvi de ritme, i en els intermitjos s'ens permet entreveure el Fidel home. Així, Stone es permetrà fer bromes amb Fidel respecte a l'ús del Viagra. Podrem sentir parlar Fidel de cine; bé, no gaire, perquè demostra no estar gaire al dia: Titanic li sona haver-la vist... Més impactant és la seva conversa respecte a dones, als seus amors, tema que encara que es planteja és evitat per Fidel, suposadament per intimitat.

En l'aspecte social es parla sobre l'homosexualitat, o de com un règim de supermachos baixats de la selva ha evolucionat fins a acceptar-la. I veurem una escola universitària de medecina oberta a gent de tot el món, i gratuïta!: una de les cares amables del règim.

En resum, no us espereu trobar una història novel.lada a l'estil de les de Nixon o JFK, ja que el que us trobareu és "només", una hora i mitja de discurs. Això sí, el ritme marcat pel muntatge de les imatges està en la línia Oliver Stone.