diumenge, 24 de febrer de 2008

Before sunset

Continuació de la pel·lícula Before sunrise de Richard Linklater
Publicat originalment a whowmow el 15/11/2004



Deixant de banda pel.lícules com Terminator, Indiana Jones, Dracula o La guerra de les galaxies, desconec si hi ha algun precedent de seqüela d'una pel·lícula rodada anys més tard i amb els mateixos protagonistes. Aquest és el cas de Before sunset, estrenada recentment com a continuació de Before sunrise. Aquesta va ser rodada l'any 1995 per Richard Linklater i ens va sorprendre per la naturalitat dels diàlegs i la interpretació d'uns joves Ethan Hawke i Julie Delpy. Tot molt a l'europea. Si vols, pots llegir el meu article dedicat a aquesta pel•lícula en aquestes mateixes pàgines.

Ara, director i actors han reprès el fil de la història, la qual cosa implica no pocs riscos donat el punt on l'havíem deixat. No en va, un dels atractius de la primera part era el seu final totalment obert i de lliure interpretació segons l'espectador i el seu estat d'ànim. La pel•lícula ens va deixar a deure l'explicació, no del que ha passat (no es tracta doncs d'un thriller on ens quedem sense saber qui és l'assassí) sinó que ens quedem sense saber el que passarà, el futur. Els dos protagonistes compleixen la seva promesa i es retroben l'any següent a Viena? Cadascú podia completar la història a la seva manera. Ara, però, sabem que la trobada no es va produir. Però com si fossin els protagonistes de Casablanca, es veu que els quedava Paris com a recurs.

Han hagut de passar nou anys i ens trobarem que aquells joves viatjants, usuaris de l'interrail, són ara membres adults de la societat. Ell, en concret, és un escriptor que està tot just arribant al reconeixement gràcies a un llibre, el llibre on explica l'experiència viscuda aquell dia a la ciutat de Viena.

I justament en la presentació del llibre
a Paris es produirà el retrobament. La tensió inicial és evident. Ara, però, ja sabem que la retrobada a Viena no es va produir (o sigui que si eres dels qui preferies el contrari ja pots anar canviant els teus esquemes). Ara bé, la complicitat en les mirades i en la conversa és tal que sembla que només hagi passat un cap de setmana.

Només va ser un dia i han sigut nou anys i en algunes coses el temps no enganya. Els nou anys efectivament
han passat i per tant les seves vides han tirat endavant, de tal manera que han aparegut matrimonis, fills, desil•lusions... On sí ens adonem que el temps es va equivocar va ser en el passat: aquell dia a Viena no va ser només un dia, va ser tota una vida. I fins aquí puc llegir.

Si comparem aquesta pel•lícula amb l'anterior, des del punt de vista cinematogràfic, en general s'ha perdut una mica d'intensitat. Potser ha desaparegut el factor sorpresa. Malgrat tot val la pena seguir els seus diàlegs i establir paral•lelismes, amb les seves vides i amb les nostres. Un símptoma d'aquest afebliment: un surt de la primera part volent viatjar a Viena; aquí, Paris no és aprofitada com el que és. Segurament ha desaparegut l'afany de descobriment jovenívol: un d'ells hi viu i per l'altre no deixa de ser un viatge professional encara que es tracti d'un americà a Paris.