dimarts, 19 de febrer de 2008

Gran Hermano

El fenòmen Gran Hermano
Algunes reflexions en "veu alta" sobre la febre Gran Hermano
Publicat originalment a whowmow el 6/3/2003



Haig de confesar que no sóc un seguidor del programa amb prou coneixement com per a valorar-lo de forma exhaustiva. D'altra banda tampoc sóc un usuari habitual de televisió com per poder fer comparacions amb programes similars. Malgrat això, el visionat d'alguns programes de Gran Hermano en aquesta temporada (la quarta) m'ha permès treure'n algunes conclusions, personals d'altra banda.
D'entrada quatre temporades del programa (i continuarà...) i l'aparició de diversos clons a totes les cadenes demostren que no és un èxit puntual, que la fórmula televisiva funciona. Fins i tot una televisió "seriosa" (poc donada a sensacionalismes de premsa groga) ha creat el seu propi folletó de to esportiu-aventurer, "Fem el cim".
Malgrat aquest èxit conti
nuat i generalitzat resulta que quan preguntes ningú veu el programa, que tothom l'enganxa fent zapping. Però bé, no entrarem a discutir sobre aquest fet. Els ratings d'audiència ho deixen força clar: més d'un 40% d'audiència (inferior a les dues primeres temporades, això sí).
Per tant no deixa de ser interessant veure què atreu a la gent (parlem de grans números, no d'individus) a interessar-se per la vida d'un grapat de desconeguts que en línies generals tenen pocs trets que es puguin qualificar d'interessants. Jo ho resumiria en una paraula: tafaneria. O per dir-ho més finament, voyeurisme. No és així com reaccionem quan detectem un nou veí a la nostra escala?: qui és el nou veí? està casat? qui és aquella persona que el visita tot sovint? Aquest tipus de programes no fan més que satisfer aquesta "necessitat" de conèixer la vida dels altres i si és pel forat del pany doncs millor.
A més a més, posem-hi unes gotes de morbo en forma d'enfrontaments verbals o uns contactes sexuals (fins i tot no cal que siguin explícits) i tot ajuda. Afegim-hi uns cossos joves i agradables a la vista i la formula és perfecta.

I en tot això encara no he indicat quins poden ser els trets identificadors d'un públic potencial, ja que en línies generals la base del programa fa que tothom sigui espectador potencial. Una altra cosa serà que l'envolcall en què es vengui el programa pugui resultar més o menys atractiu i es pugui generar una resposta de rebuig. És a dir, l'esència del programa, el goig d'introduir-se en la vida dels altres, és un factor comú a la massa de televidents. Identificat aquest ecosistema només es tracta de fer evolucionar el nostre especimen de manera que sobrevisqui i triomfi sobre els altres.
I per tal de fer això tots els representants del món de la imatge (publicistes i demés) en són uns mestres. Evidentment ens movem sempre sota paràmetres d'un model de societat occidental capitalista. Alguns dels paràmetres de definició del producte ja els he mencionat abans: participants joves i en general físicament atractius. D'altra banda la prohibició és un altre factor positiu a afegir: veure sense ser vist, la finestra indiscreta a la màxima potència. No hem arribat a les quotes d'un Show de Truman, però tot arribarà. Un punt també important, en general comú a tots els concursos, és la fama, és a dir la seva obtenció: no deixa d'haver-hi una certa materialització dels nostres somnis en l'èxit dels concursants; ells són els nostres representants i el seu triomf és el nostre (en somnis, és clar)
Però bé, tampoc c
al redescobrir l'èxit d'aquest tipus de programes ja que és evident i força conegut. Tampoc cal donar més voltes sobre les raons de l'èxit. Sí voldria, però, destacar el que un programa així representa com a fet social comunicatiu. En un moment on el futbol està en hores baixes i on potser no convé que parlem gaire de política, cal trobar temes que omplin les converses dels nostres cafès. Així doncs, no seguir el programa i no saber qui és Pedro o Matías farà que per exemple et passis tot un cafè sense obrir boca. Per tant és evident que fa que parlem, cosa no poc important avui en dia. I a més fa que parlem sobre relacions humanes, cosa tampoc menyspreable. Evidentment tot sota un prisma televisiu i això vol dir teatralitat, exageració, poca espontaneitat... I aquí és on potser tot el que podria tenir de seriositat l'observació de les nostres ratetes tancades en una caseta (no sé per què ara penso en la pel.lícula Mon oncle d'Amerique d'Alain Resnais) perd la seva credibilitat i es guanya la denominació de "tongo".

A causa de tots aquests fets negatius (potser l'únic de positiu és la comunicació), els espectadors del programa són en certa manera criminalitzats per la seva acció i potser és per això que un es mira molt de dir en veu alta que veu el programa, no fos cas que la seva reputació es posés en qüestió. I he dit "espectadors" i no "seguidors" o "fans" ja que aleshores sí que potser hauríem de vigilar la nostra afició; és a dir, està bé veure Gran Hermano, però no està bé només veure Gran Hermano (Operación Triunfo no val per compensar...).

PS: Tampoc està bé només llegir Sartre (Nietzsche tampoc val per compensar...)