dimarts, 19 de febrer de 2008

Em declaro estúpid

Com em vaig convertir en un estúpid?
Reflexió humorística inspirada en la novel·la de Martin Page
Publicat originalment a whowmow el 25/1/2003





En els meus darrers articles estic observant una tendència a incloure-hi frases textuals de llibres o pel·lícules. No tenir veu pròpia i haver de recórrer a les paraules d'altres podria arribar a semblar preocupant, ja que fins i tot he arribat a fer-ne un composat només per cites! Però no. Tot al contrari. És un bon símptoma. Potser ja no sé què dir i haig de copiar les paraules d'altres. Estic perdent capacitat de raonament. M'estic convertint en un estúpid...
Aquesta reflexió tan personal i que potser no hauria d'explicar als quatre vents (no fos cas que algú de vosaltres no fos estúpid i s'aprofités de la meva estupidesa creixent) ve a conte del llibre que acabo de llegir: "Com em vaig convertir en un estúpid?" de Martin Page.
En un altre moment potser no m'hauria semblat res de l'altre món, però les circumstàncies particulars en què l'he llegit han jugat al seu favor. Com a perfecta continuació al meu article sobre l'any 2002 i seguint el tòpic d'any nou, vida nova, aquest llibre m'ha arribat com un salvavides. La causa de tots els patiments ja està localitzada. Tots els escriptors de mètodes per arribar a trobar la felicitat ja poden pensar en ca
nviar de feina.


La intel.ligència porta a la infelicitat; per tant, es tracta d'esdevenir estúpid. En paraules d'Antoine, el protagonista:
"A l'escola primària, ser considerat intel·lectual era una injúria infame; més tard, ser un intel·lectual es converteix gairebé en una qualitat. Però és mentida: la intel·ligència és una tara."
A més, és una malaltia que ni tan sols es detecta:
"Ser intel·ligent és pitjor que ser un beneit, perquè un beneit no s'adona que ho és, i en canvi qui és intel·ligent, ni que sigui humil i modest, per força ho sap."
Però per sort, té cura:
"Pateixo la maledicció de la raó; sóc pobre, solter i estic deprimit. Ja fa mesos que medito sobre la meva malaltia de meditar massa, i he arribat a la certesa que hi ha una relació entre la meva desgràcia i la i
ncontinència de la meva raó."
Com es pot comprovar, el to del llibre és humorístic, quasi esperpèntic:
"Els cristians són molt afortunats, perquè ja de petits se'ls prepara contra el risc de la intel·ligència; sabran evitar-la durant tota la vida. Benaventurats els pobres d'esperit."


I què s'ha de fer quan t'adones d'on està el teu problema? Es tracta de submergir-se en el món que ens envolta, no ser diferent. Com diu l'Antoine:
"Oblidar de comprendre, apassionar-me per la vida quotidiana, creure en la política, comprar-me bons vestits, estar al corrent dels esdeveniments esportius, somiar amb l'últim model de cotxe, mirar els telenotícies, atrevir-me a detestar les complicacions... [vull] sentir-me integrat, sí, integrat en aquest gran esperit anomenat "opinió pública". Vull estar amb els altres, i en comptes de comprendre'ls ser com ells, sentir-me entre ells, compartir les mateixes coses..."
És a dir, i en altres paraules, tornar-se un cretí, però sense arribar a ser un cretí de merda. Si jo arribo a aquest extrem, com l'Antoine també us deixo que intervingueu, però això sí, mai abans de sis mesos.
Si amb aquest mètode heu arribat a aconseguir èxits en aquest sentit, ja només us quedarà "superar el test suprem que acreditarà l'exit de la vostra integració: el McDonalds". O sigui, "entrar en aquell antre del capitalisme imperialista, proveïdor de greixos i de sucres, símbol de la uniformització de les formes de vida".
Espero examinar-me aviat i amb bona nota. I si pel camí se'm cau un cafè damunt del teclat i faig uns calerons, doncs benvinguts siguin. De moment estic preparant un article sobre "Gran Hermano" per contrarestar la "intel.lectualitat" d'aquesta pàgina.
PS: Si m'envieu les cartes de Flaubert em quedaré fred, perquè no les he llegides. Ara bé, no m'envieu una pel.lícula d'Eric Rohmer o haurem begut oli.