dimecres, 20 de febrer de 2008

The power to believe

Concert de King Crimson a Barcelona
El dia 3 de juliol de 2003, i dins del marc del festival Grec 2003, el grup de rock progressiu King Crimson ha actuat al Poble Espanyol: els vells dinosaures no desapareixen.
Publicat originalment a whowmow el 5/8/2003


El darrer concert de King Crimson (el meu primer concert del grup) en la gira de presentació del seu anterior disc The construkction of ligth, va ser un concert que no va deixar gaire bon record. Potser estava present en la memòria les desaparicions de Bill Bruford i Tony Levin del grup i a més l'estil del aleshores darrer disc estava una mica en contra de l'època precedent amb Thrak. Apart d'això no va deixar de sorprendre'm, negativament, la poca consideració de Robert Fripp pel seu públic. Això es va acabar de confirmar per l'absència de bisos: l'únic concert on no he vist cap bis.

He volgut començar la crítica del concert del 2003 amb una referència tan clara a l'anterior, ja que l'herència d'aquest era considerable a l'hora de decidir tornar a veure el meu grup farorit.
En aquest concert algunes coses n
o van canviar gaire respecte a l'anterior. Per exemple la susceptibilitat de Fripp davant del fum dels cigarrets o els llums dels flaixos, fins al punt de demanar a la gent que no fumessin... en un concert a l'aire lliure. Tampoc ha guanyat en simpatia envers el seu públic: cap paraula d'agraïment, cap mirada, un fugir constant de l'escenari sense esperar a rebre els aplaudiments... En definitiva, una actitud de menyspreu que vull suposar que no és "endiosament" sinó forma de ser, però que fa que un s'imagini que la convivència dins del grup ha de ser més aviat difícíl.
Però alguna cosa des de l'inici ja va fer veure que la cosa tindria un final més feliç que l'anterior vegada. Mitja hora abans de l'inici del concert, Robert Fripp ens va obsequiar amb un solo de guitarra d'uns 15 minuts, del tipus Landscapes.
L'altra gran diferència es va poder veure al final del concert, ja que aquest cop sí que van fer bisos, i més d'un. Ja sabem que els bisos són en general una cosa preparada, però el públic ho necessita.


Entre aquest inici i final, els King Crimson actuals, és a dir, Adrian Belew a les veus i guitarres, Trey Gunn als baixos i Pat Mastelotto a les percussions i bateria, van dur a terme un concert més seriós que l'anterior. Potser la sonoritat del lloc va ajudar, però el so va ser més net.
Musicalment, poques concessions al passat: el més antic, el Red que tanca el concert; absència del mític Schizoid; la resta tot cançons del Thrak, The construkction of light i The power to believe, excepte algun bis de l'època anys 80. I poques sorpreses, això sí.