
Mel Gibson estrena la seva darrera pel·lícula "La passió de Crist" amb la què més que passions ha aixecat controvèrsia.
Publicat originalment a whowmow el 5/4/2004

Antigament els únics elements de debat sobre les pel•lícules de temàtica similar giraven al voltant de l'aparició en imatge de la figura de Jesús, fins al punt de prohibir-ne legalment la seva aparició. Als anys setanta, en plena febra hippie (aquí Espanya més tard) es va trencar una mica aquest debat estètic amb Jesucrist Superstar. En els anys vuitanta el debat es va encaminar més cap a qüestions teològiques: el conflicte humanitat versus divinitat de La darrera temptació de Crist de Martin Scorsese. Ara la controvèrsia ve de dos punts nous: el realisme de la representació i el problema polític.

Quant a la política... En aquest sentit es tracta d'un conflicte d'integrismes. L'integrisme quasi sectari de Mel Gibson (sembla que els rodatges s'iniciaven amb oracions poc habituals) ha xocat amb l'integrisme jueu (de fort pes socio-econòmic als Estats Units). Una presentació més transparent de l'habitual de la responsabilitat de les autoritats i poble jueu en l'execució de Jesús ha aixecat acusacions d'antisemitisme. No sóc un expert en el tema, però no és això el que ens havien ensenyat a l'escola? De totes maneres, si els romans fossin presentats com els culpables algú pensaria en un conflicte Europa - Amèrica? Tot plegat, una mica passat de voltes. Al final, el bo d’en Mel ha decidit que per evitar-se problemes (la publicitat ja estava festa...) suprimia la frase conflictiva (el que es pot fer amb una sola frase!) de la traducció, però no del metratge.

Estèticament la pel•lícula és un recull de postaletes de la imagineria religiosa habitual (vegi’s per exemple l’escena de la baixada de la creu). D’altra banda, resulta fatigant, fins a l’extrem de provocar rebuig, l’abús d’escenes a càmara lenta, com si d’un videoclip es tractés. I especialment mal resolta considero l’escena de la resurrecció amb un final de pel•lícula que sembla que només li manca un “Continuarà...”.
En la part positiva, hi posaria la gosadia de presentar la pel•lícula en els idiomes llatí, hebreu i arameu. Estrenar-la sense subtitular com era la intenció original, sí que hauria estat una “boutade”, però tal i com s’ha fet és un toc d’originalitat i de risc mesurat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada