dissabte, 23 de febrer de 2008

La passió de Mel

Crítica de La passió de Crist, de Mel Gibson
Mel Gibson estrena la seva darrera pel·lícula "La passió de Crist" amb la què més que passions ha aixecat controvèrsia.
Publicat originalment a whowmow el 5/4/2004



La controvertida (per a ser benèvols) figura de Mel Gibson ha donat un pas més enllà. De la mateixa manera que un Charlton Heston està alineat amb els sectors integristes de la violència amb el seu Club del rifle, Mel Gibson ens manifesta ara clarament el seu integrisme religiós (del polític ja en sabíem alguna cosa).

Antigament els únics elements de debat sobre les pel•lícules de temàtica similar giraven al voltant de l'aparició en imatge de la figura de Jesús, fins al punt de prohibir-ne legalment la seva aparició. Als anys setanta, en plena febra hippie (aquí Espanya més tard) es va trencar una mica aquest debat estètic amb Jesucrist Superstar. En els anys vuitanta el debat es va encaminar més cap a qüestions teològiques: el conflicte humanitat versus divinitat de La darrera temptació de Crist de Martin Scorsese. Ara la controvèrsia ve de dos punts nous: el realisme de la representació i el problema polític.

Quant al realisme... Respecte a la situació de fa 40 anys ara hem passat a l'extrem oposat. Aquesta passió ha estat acusada d'excessivament realista fins al punt de qualificar-la com a gore religiós. Els medis de comunicació han ajudat a fer créixer el morbo al voltant d'això parlant de morts d'espectadors a les sales dels cinemes. Un cop vista la pel.lícula, efectivament hi ha violència visual en les imatges molt per sobre del que sempre hem vist en aquest tipus de pel•lícules i no es pot negar que en Mel Gibson fins i tot s'hi recrea amb ganes. Dues escenes són especialment destacables en aquest sentit: una llarga escena de la flagelació que va més enllà dels 39 cops i una crua execució de la crucifixió, força explícita. Evidentment res que no hàgim vist en altres pel•lícules o malauradament en un telenotícies vespre, però suposo que el component emocional que aporta la creença religiosa ajuda a incrementar la sensibilització en certs grups d'espectadors.

Quant a la política... En aquest sentit es tracta d'un conflicte d'integrismes. L'integrisme quasi sectari de Mel Gibson (sembla que els rodatges s'iniciaven amb oracions poc habituals) ha xocat amb l'integrisme jueu (de fort pes socio-econòmic als Estats Units). Una presentació més transparent de l'habitual de la responsabilitat de les autoritats i poble jueu en l'execució de Jesús ha aixecat acusacions d'antisemitisme. No sóc un expert en el tema, però no és això el que ens havien ensenyat a l'escola? De totes maneres, si els romans fossin presentats com els culpables algú pensaria en un conflicte Europa - Amèrica? Tot plegat, una mica passat de voltes. Al final, el bo d’en Mel ha decidit que per evitar-se problemes (la publicitat ja estava festa...) suprimia la frase conflictiva (el que es pot fer amb una sola frase!) de la traducció, però no del metratge.


I bé, i de la pel•lícula què hi ha, us preguntareu? és a dir, i cinematogràficament? Doncs poca cosa remarcable. Més enllà del morbo visual, que hi és i aquest sí que queda satisfet, crec que li manca força emocional fins i tot en escenes de plantejament teòric tan potent com la crucifixió. Les entrevistes als assistents a les estrenes parlen de que la pel•lícula provoca plors, però crec que són més suggestius, provocats pel component religiós que no pel cinematogràfic.

Estèticament la pel•lícula és un recull de postaletes de la imagineria religiosa habitual (vegi’s per exemple l’escena de la baixada de la creu). D’altra banda, resulta fatigant, fins a l’extrem de provocar rebuig, l’abús d’escenes a càmara lenta, com si d’un videoclip es tractés. I especialment mal resolta considero l’escena de la resurrecció amb un final de pel•lícula que sembla que només li manca un “Continuarà...”.

En la part positiva, hi posaria la gosadia de presentar la pel•lícula en els idiomes llatí, hebreu i arameu. Estrenar-la sense subtitular com era la intenció original, sí que hauria estat una “boutade”, però tal i com s’ha fet és un toc d’originalitat i de risc mesurat.