
Publicat originalment a whowmow el 29/10/2003

D'una banda és sorprenent que un concert d'aquestes característiques ens hagi arribat fins a Barcelona, però això no és un mèrit per ells.
D'altra banda no deixa de ser inesperat poder veure en directe cançons de King Crimson compostes fa més de 30 anys i interpretades per membres autèntics. En fem un repàs.

Peter Giles al baix: encara més fundador que l'anterior, ja que va ser membre dels Fripp, Giles and Giles junt amb el seu germà Michael, embrió dels futurs K.C. És membre actiu de la banda en el seu segon disc "In the wake of Poseidon".
Mel Collins als saxos, flautes i teclats protagonitza l'etapa intermitja dels primers K.C., la més jazzística amb discos com "Lizard" o "Islands". També va col•laborar al "Red" abans de dedicar-se com a músic "de lloguer".
Ian Wallace a la bateria. Després de col·laborar amb els K.C. només en el disc "Islands" quasi-desapareix durant molt de temps per ara tornar als seus orígens.
I finalment Jakko Jakszyk, guitarrista i cantant, ex-Level 42, per tant bastant allunyat de l'estil.

Apart d'una cançó de McDonald i una cançó del grup la resta van ser cançons de King Crimson per la qual cosa el repàs va ser exhaustiu de tots els discs on hi han participat.
El disc "In the court..." es va poder escoltar quasi complert, ja que només hi va mancar el "Moonchild" (que curiosament alguns seguidors cantaven amb guitarra en acabar el concert). La potència dels dos saxos es va posar de manifest en el tema que dóna nom al grup, el "21st century schizoid man". Com a contrapunt, el lirisme d'un "Epitaph" que fa posar la pell de gallina.
El segon disc també es va poder sentir, primer amb la potent "Pictures of a city"; després amb la marxosa "Cat food"; i finalment amb la ja esmentada "Cadence and cascade" amb una introducció feta amb tres flautes.
Fins i tot el disc Lizard va tenir cabuda en el concert i vam poder escoltar una genial versió reduïda del tema "Lizard", originàriament cantat per Jon Anderson.
I la gran estrella de la nit, el meu disc favorit de la primera etapa K.C., l'Islands. Només van mancar dos temes, el "Prelude: song of the gulls", cosa ja previsible, i per desgràcia el tema "Islands". Per sort, però, vam tenir els "Formentera Lady", "Sailor's tale", "The letters" i "Ladies of the road". Tot un luxe.
I per completar-ho, un captivador "Starless" del "Red" i com a regal el "Birdman" del mític disc de i'Ian McDonald i Michael Giles.
Com es pot comprovar pel repertori de cançons, un espectacle irrepetible. Res no va desmerèixer; ni tan sols el difícil paper de Jakko Jakszyk substituint tot un Robert Fripp a la guitarra: solos de guitarra reproduïts fidelment fins a l'extrem. Apart, jo em quedaria amb l'actuació de Mel Collins, probablement el millor instrumentista de vent del rock. Un concert, doncs, amb molts records i amb sentiments a flor de pell...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada