Experiència religiosa

Primer concert en solitari del pianista de jazz Keith Jarrett a Barcelona en vint-i-tres anys
Publicat originalment a whowmow el 22/11/2004



Dins del marc del Festival de Jazz de Barcelona 2004 hem pogut gaudir del regal d'una nova visita del pianista Keith Jarrett. Novament ha estat l'escenari de l'Auditori el lloc de celebració del ritus. I parlant d'això no em puc estar de manifestar la meva reticència cap a aquest tipus d'espectacles: el considero massa gran, massa obert i per tant, massa fred, per a concerts on l'intimisme és una peça clau ; potser funcioni per a actuacions de gran format peró per un cas com el que ens ocupa em quedo amb el Palau de la Música. No es pot negar, però, l' excel.lent qualitat de l'acústica.

És tanta la qualitat que les estossegades de la gent són altament perceptibles. Eps! Hem tocat un tema perillós. Keith Jarrett és especialment maniàtic en preservar la quietud de l'ambient. Les fotos estan més que mai prohibides ("la música no es fotografia") sota el perill de que l'artista et recrimini en públic i et faci passar la vergonya més gran de la teva vida o fins a l'extrem de que abandoni l'actuació. Els sorolls (i això no per tothom és evident) també estan prohibits i això no només afecta als famosos mòbils, sinó també als sons naturals produïts per l'estossegament. Segurament ningú considerarà una excentricitat prohibir l'activació dels mòbils en un concert acústic (en un concert de rock és més fàcil que els wats de l'amplificació ocultin el senyal) i malgrat els avisos un mòbil va arribar a sonar: de la que ens vam lliurar si ho sent el senyor Keith! On potser trobaríem opinions diverses és en la peculiar condemna de l'artista a les dificultats respiratòries d'una senyora a l'inici del concert. Una actitud exagerada? Potser sí, però és una bona forma de marcar el territori. I la veritat, hi ha gent que no té millor moment per tossir que el silenci que precedeix a la darrera nota d'una peça?

I perquè la necessitat d'aquest ambient de concentració màxima? Evidentment perquè la música de Keith Jarrett es composa no només de sons, sinó també de silencis, i els silencis cal escoltarlos com el que són, com a silencis. Però d'altra banda, per respecte a l'artista i al seu ritus de celebració del concert. La particular forma d'interpretació del pianista fa que la seva sigui una experiència quasi religiosa orgiàstica, on el grau de satisfacció de l'artista per l'ambient creat es pot mesurar pels "orgasmes" sonors que evidencia; i d'aquests n'hi va haver uns quants a l'Auditori.