Sed buenos

Som bons? Cal ser bons? És avorrit ser bons? És una pèrdua de temps ser bons?
Publicat originalment a whowmow el 30/10/2003





Fa uns quants dies un taxista de Barcelona em va obsequiar amb un discurs-monòleg que fregava per moments l'activitat evangelitzadora. En el mateix discurs hi va poder fer aparèixer com a protagonistes, i amb una habilitat remarcable, personatges com Franco, Tarradellas, Jordi Pujol, Saulo de Tarso o fins i tot el "Mestre" (dit mirant al cel...). El discurs va ser introduït de manera molt hàbil per un simple fet com és la tria del trajecte a seguir pel taxi. Normalment a la pregunta del taxista "per on anem?", si un no té un interès particular respon amb un educat "per on vostè cregui que sigui millor". En aquest cas un cop feta la tria pel taxista aquest va argumentar que si un s'equivoca però amb bona fe, sense ser coneixedor de les conseqüències (en l'exemple un embús de tràfic) no se'l pot acusar. En canvi, si un sap el que hi ha al darrera i enganya conscientment doncs sí és acusable. Perquè els homes som dolents per natura...
Com he dit, el discurs va continuar una bona estona, i parlant d'enganys és fàcil que acabés parlant de política. Al final es va acomiadar amb una frase que em va recordar el famós "sed buenos" de la pel.lícula ET l'extraterrestre. No he tret aquesta anècdota del transport pel contingut del discurs, ja que ideològicament no en comparteixo gairebé res. Però m'ha servit d'introducció per la seva afirmació (que no era seva) de que els homes som dolents. Suposo que deu ser allò del "homo homini lupus".

Però som efectivament dolents? O per contra som bons però cal lluitar per trobar aquesta bondat? O bé som dolents i el que ens ha calgut és inventar alguna cosa per frenar aquesta maldat i evitar que això sigui un caos?
La veritat és que penso que vist el panorama que hi ha (en tot i per tot arreu) és una mica ingenu pensar que som bons de mena. En el fons som animals lluitant per la nostra supervivència i si per això li hem de fer una empenta al veí, doncs donat el cas se li fa... El que passa és que viatjar en metro donant-nos empentes entre tots seria una mica incordiant i suposo que algú va decidir posar-hi una mica d'ordre. I com? Doncs en una forma primitiva imposant la seva força: actitud policial. En un grau superior de sofisticació, aquest algú va decidir treure's la responsabilitat de sobre i deixar de ser el dolent de la pel.lícula; apareix aleshores un nou actor, un déu, a qui a sobre no se li dóna existència física i per tant si te'ns algun problema ves a reclamar a Roma. I finalment, en un grau d'abstracció superior, algú va arribar a decidir que calia ser bons per això, pel simple fet de ser bons, perquè ser bo està bé.
Veiem doncs que molt probablement l'home és dolent de per si o almenys té una tendència a la dolenteria i que la bondat no és més que un fre que neix d'algun lloc. Ja no comentarem els orígens externs d'aquesta suposada bondat (el policia o el déu) ja que com a impositors no poden ser gaire ben considerats en el nostre judici. Ens fixarem en el tercer origen de la bondat, el que en principi s'inicia dins d'un mateix. El que abans dèiem ser bo perquè és el que està bé. Però, realment està bé ser bo?
No farem brometes amb allò de que els qui són dolents s'ho passen més bé i lliguen més o amb que l'infern deu ser més divertit que el cel. Intentem esbrinar què hi ha realment en això de la bondat.
Però realment què és ser bo? qui és bo? Suposo que podríem dir que és bo qui fa el bé. I ara tampoc entrarem en definir què és el que està bé, què és el bé? Suposem que tots els qui llegiu això teniu una mateixa cultura, per exemple occidental; en aquest cas és bastant probable que coincidiu entre vosaltres en la interpretació; en cas contrari no passa res, penseu en el que vosaltres considereu el bé. I a qui fa aquest bé aquesta persona que hem dit que és bona? Hi ha dues possilitats. A ella mateixa o a una altra.

Considerem el cas del qui fa el bé als altres i de forma desinteressada, des de dins. Quants n'hi ha d'aquests? Escassos, oi? Per tant, considerar que del que n'hi ha poc és el que és inherent a la natura humana és fins i tot pretenciós.
Considerem ara el cas de qui es fa el bé a ell mateix.A aquests onanistes morals els acostumem a anomenar egoïstes. I està bé ser egoïsta? És bona una persona egoïsta? En general està reconegut com una actitud poc positiva; no es pot considerar que sigui un afalac que t'ho diguin. Però segurament no és tan dolent prendre una actitud de defensa cap a la pròpia integritat. En un món ple d'actituds hostils, on com hem dit abans el bé no es manifesta cap enfora, fins i tot pot ser lícit que un s'estimi una mica a sí mateix. Qui ho farà si no?
Com a conseqüència, les actituds egoistes són cada cop més generalitzades. El resultat global és doncs un món egoïsta. Per tant, no s'ha de ser una mica extraterrestre per pensar que som bons? A menys que interpretem que un món d'egoïstes és un món de gent que estima, que s'estima a ella mateixa, que és bona (amb ella mateixa). I a sobre, aquesta gent és més feliç que els altres bons, els qui són bons cap enfora.
Sigueu doncs egoïstes i sereu feliços. I si us ho retreuen expliqueu-los que sou la mostra màxima de la bondat.
Sigueu bons egoïstes.