Bus 7:40

Un conte matutí
Publicat originalment a whowmow el 6/8/2003




7.40 del matí. Ell agafa, com cada matí, el camí que el porta fins a l'autobús. De lluny veu com se li escapa el 15, a menys que decideixi fer una correguda. Però opta per no fer-la, ja que fa massa calor i no és qüestió de començar el dia suant. Ja sap que això suposarà haver d'agafar un autobús de més i haver de caminar una mica, però la decisió està presa.
Així doncs, es tracta d'esperar a que vingui el següent. Qualsevol d'ells és bo, la qual cosa estalvia les decepcions de quan van arribant tots els números, excepte el que tu esperes. No triga gaire en arribar, i això no deixa de ser un descans: l'aire condicionat pot ajudar a superar la calor.
Negatiu. L'aire condicionat no funciona. O el conductor és un fredolic… Així doncs, a patir una mica més fins a arribar a l'oficina.

Només són tres parades, per tant decideix que no val la pena asseure. O sigui, com cada dia. Pitja el timbre per demanar la parada i no pot deixar de fixar-se en el senyal que prohibeix estar damunt de la zona de seguretat: si és una zona de seguretat, per què no s'hi pot estar?
Mentrestant en les seves orelles sona una música de Yann Tiersen que alhora li posa la pell de gallina i alhora li aixeca l’ànim. Bona cosa per començar el dia. Ara toca caminar una mica fins al següent autobús. En aquest camí (no és pas tanta cosa, no creieu...) dóna una ullada a l’interior d’aquell talleret on, al fons, un home sempre està a aquella hora al darrere d’una pantalla d’ordinador.
De reüll controla si el seu autobús s’apropa. La vista (la mala vista) no li permet determinar-ho, però la forma de l’autobús així ho fa pensar. I com que ja n’està una mica fart considera que ara potser sí que cal accelerar una mica el pas. Així doncs decideix creuar el semàfor en vermell per guanyar un valuós minut... i de poc que no s’emporta una dona pel davant, que d’altra banda sembla que estava seguint el mateix raonament.
De nou les coses estan en contra seu... Era el 15! En fi... almenys haurà fet una mica d’exercici, pensa. Vigilant de no ser atropellat per una bicicleta (i vigilant de no atropellar cap altra dona, tot sigui dit) arriba a la parada i es posa al darrera dels qui esperen. Eps! La tarja! On ha posat la tarja? Però si sempre se la posa a la butxaca de la camisa! Ufff... per raons misterioses aquest cop l’havia posada a la butxaca de l’americana...
Vaja! I a sobre està ple a rebentar... Pensa que potser no és el seu millor dia i li fa por el que li pugui esperar a l’oficina. Pensa, mira... li farem companyia al conductor... i es dedica a sentir el que se sent veient el tràfic des de la seva posició. De totes maneres, a la següent parada la cosa millora. Ja es pot accedir a l’interior i anar guanyant posicions. Com en l’anterior autobús, les cares de la gent no deixen de ser conegudes... desconeguts coneguts. En el fons tots som companys de viatge; de viatges de destins diferents, això sí

Poc a poc es va buidant i va situant-se en llocs més còmodes. I com sempre, quan tens el millor lloc és quan ja arribes a destí. Murphy se’n diu d’això... (o una variant, tant dóna...).
L’MP3 que escoltava s’ha acabat... Què sonarà ara? No recorda què més portava... Umm... California Guitar Trio... Ara sí que s’arreglarà el dia. Ep, ep... que toca tornar a baixar. L’autobús del davant li anava bé d’agafar, però no hi ha temps per arribar-hi, ja que ja s’està posant en marxa. De nou a esperar. I no es veu cap autobús en tot el carrer. L’estiu... les vacances... ja se sap... reduccions...
Ves per on... una mica de sort: un autobús acaba de girar pel carrer anterior enfilant cap a la parada i aquest segur que és bo. Podia haver estat pitjor. I com que hi ha poc trànsit encara arribarà d’hora i tot.
Ding-dong... L’alarma de la seva agenda acaba de sonar... Ui, l’aniversari d’una amiga. Una mica més i l’oblida.
Queden poques parades per arribar a la fi del trajecte, però de sobte alguna cosa li diu que potser caldria que escrivís algun nou article... i comença a escriure aquest conte.