Elephant

Darrera pel.lícula de Gus Van Sant
Una visió particular de la matança de Columbine, on dos estudiants van matar alumnes i professors de la seva escola.
Publicat originalment a whowmow el 19/4/2004


Gus Van Sant, amb pel.lícules com El indomable Will Hunting, s'havia apropat a un cinema més comercial, fins al punt de caure en el parany de fer un remake del Psicosis de Hitchcock, que es pot plagiar, però no imitar. És per això que Elephant sorprèn en alguns aspectes, especialment per l'aposta de risc que suposen.

Amb Elephant el director incideix en un aspecte tan actual com és el de la violència, particularitzada en el cas de la violència juvenil. L'exemple triat és el de la matança de Columbine, el mateix fet que amb una vessant realista i crítica es mostra a la pel.lícula oscaritzada de Michael Moore, Bowling for Columbine. Ara, però, es recurreix a la dramatització i per tant a la ficció.

L'element de ficció l'aporta la recreació del que podien haver estat les darreres hores de vida d'alguns dels joves assassinats. En aquest sentit és on l'estètica d'aquesta representació és la més arriscada ja que la pel.lícula transcorre sobre el fil de la descripció i no de la narració. L'argument és mínim, i tampoc no és important. Tant s'hi val què passa amb les històries que queden inacabades. Simplement són moments normals de les vides normals de gent normal. I aquestes vides transcorren amb lentitud. Les escenes són doncs lentes i en molts casos silencioses perquè el cervell discrimina el que sent i no processa tot el que rep.

Són, per tant, vides joves que per un fet inesperat acabaran sobtadament en un edifici on suposadament es proporciona formació, cultura. La presentació, descriptiva, de les vides d'aquests estudiants triats per l'atzar, és el nucli de la pel.lícula. Només fins ben avançada la història no descobrim el que passarà: un parell de nois dels qui no en sabem res es disposen a fer una matança.

És a partir d'aquí quan, amb certs flash-backs s'ens presenten detalls dels dies previs a la matança. I aquí és on crec que recau la feblesa de la pel.lícula. Es donen uns detalls tan esbotzats de la vida d'aquests dos nois, que la visió critica o analítica del problema quasi desapareix o es dilueix per camins que la pel.lícula tampoc aprofundeix.

La vida d'aquests nois es presenta envoltada de tants estereotips que tots ells semblen ser una justificació del que acaba passant: dos joves que compren les armes per internet; que juguen a videojocs de caire violent (una mica ridícul el joc, per cert); que són menyspreats pels seus companys; que curiosament tenen potencials culturals (Beethoven, com a La taronja mecànica) però que s'hi en foten; que tenen un esborrany de relació homosexual (potser està volent dir que és una mostra més de la seva degeneració com a humans?)...

Massa pinzellades i poc missatge. I només veient les pinzellades es pot treure una conclusió errònia. Com diu el conte al voltant de l'elefant que potser dóna nom a la pel.lícula: uns cecs posats davant d'un elefant han d'endevinar el que és i com que és tan gran només arriben a tocar una part del seu cos, de tal manera que qui li toca la cama creu que es tracta d'un arbre, qui li toca el cos que és una paret. Potser sí que és això el que ens vol dir: si et fixes en els símptomes de la malaltia no arribes a descobrir de què va la malaltia, i molt menys a erradicar-la. De totes maneres, podria ser més arriscat ideològicament i dir en veu alta, com sí fa Bowling for Columbine, on estan algunes de les arrels del problema.