dimarts, 19 de febrer de 2008

Yann Tiersen a BCN

Inoblidable concert del músic francès Yann Tiersen, conegut per haver composat la banda sonora de la pel.lícula Amélie.
El fenòmen Amélie segueix viu i ara es manifesta en forma de música. L'autor bretó de la banda sonora ens ha visitat i va actuar a Barcelona, a la sala La Paloma, el dia 10 d'octubre de 2002.
Originalment publicat a whowmow el 31/10/2002


Segurament la majoria de la gent que va assistir al concert estava com jo quant a coneixement de l'obra musical de Yann Tiersen; és a dir, Amélie i poca cosa més, malgrat que la seva discografia no és curta. I el propi Yann en deu ser conscient. Malgrat això no va ser un concert capitalitzat pel símbol Amélie. Amélie hi era present musicalment i en l'ambient i les seves notes van sonar, però el concert va ser una exposició bastant sincera del que l'artista és més enllà de l'èxit mediàtic (èxits que de vegades són fugaços).

El concert es va iniciar amb "La valse d'Amélie", una peça d'Amélie, però amb un to tan intimista que ja va quedar clar que allò no era un concert normal i molt menys el concert d'un "divo". La pròpia aparença física del músic amb els seus texans i samarreta ho deixen clar. Un inici de concert amb un xilòfon sol, assegut a una cadira a tocar dels espectadors de la primera fila. A continuació apareix l'acordió, començant així una demostració de multiinstrumentisme que s'aniria repetint al llarg del concert, no només per la seva part sinó en qualsevol dels músics.
En les següents peces s'hi van incorporar tres instruments de corda i un clavicordi. A partir d'aquí una successió de temes, en general no pertanyents a Amélie.
Potser les peces d'Amélie són les més romàntiques i assequibles i per contra les d'instrumentació més electrificada, les més difícils d'assimilar. Els temes amb els instruments de corda marcant el ritme recorden clarament al Michael Nyman de les cançons curtes; alguna peça al piano fa pensar en Wim Mertens; les peces amb instrumentació de guitarres, baix i bateria han fet que algú parlés de minimalisme pop, però sent més agosarat a mi m'arriba a recordar a grups neo-progressius com White Willow, i per que
no? fins i tot a King Crimson.

Algú potser es va quedar decepcionat per una manca de major protagonisme d'Amelie; potser algú es va sorprendre pel coratge (segurament aquesta persona en dirà "atreviment" o "extravagància") de fer una llarga improvisació (?) en un dels bisos marcada per una apoteosi de caos control·lat amb Yann tocant el violí com si es tractés d'una guitarra elèctrica.
Pel mig continus canvis d'instruments, entrades i sortides de músics (n'eran nou), l'emotivitat de les cançons cantades per Yann, combinacions interessants d'instruments (duo de bateria i violí), la veu i moviments de la cantant i sobretot l'actitud de Yann Tiersen fumant sense parar aprofitant entre estrofa i estrofa per unes xupades ràpides. Fins al punt de fer riure a la gent quan durant el darrer dels bisos, ple d'intimisme i de proximitat amb el públic, una mica més i trenca el ritme de la cançó per fer una calada.
Així doncs, un concert fet no per satisfer al gran
públic d'Amélie (la musica), sinó per captivar-lo i utilitzar aquest magnetisme per dir-li (dir-nos) que tenim un gran músic per descobrir. I si vols reviure el concert o gaudir del que dic, ho pots fer amb el doble en directe "C'était ici".