diumenge, 24 de febrer de 2008

Transformatorium

Una experiència virtual més enllà del temps i de l’espai
Publicat originalment a whowmow el 7/9/2004



No es tracta d’un “tripi” virtual. I tractant-se del Fòrum, encara menys d’un de real. Es tracta d’una performance presentada en el marc del Fòrum amb un títol que els que l’hagin vista estaran d’acord en que és una mica pretenciós.

Durant una setmana, un grup de gent de l’empresa sueca Interactive Institute Tools for Creativity han presentat en un racó del Centre de Convencions del Fòrum i en sessions reduïdes per a 30 persones, un dels projectes que han desenvolupat on presenten una “nova forma d’interacció social” basada en les noves tecnologies, llegeixi’s internet, realitat virtual...

El viatge al•lucinant comença accedint a una petita sala on a l’entrada et lliuren unes ulleres que ja intueixes que serviran per a veure una pantalla amb efectes tridimensionals. Un cop ubicat en una de les 30 cadires i escolten la música de fons, un pot apreciar l’estètica kitsch adoptada pels pares de la criatura. Els conductors (actors?) van vestits com si es tractés de la sèrie de televisió “Espacio 1999”; la decoració és d’un colorisme pop que quasi fa mal als ulls; i algun element addicional fa somriu
re d’extravagant...

A l’inici una veu en off ens situa per a l’experiència que anem a viure: aquesta gent han desenvolupat un software que ens permetrà connectar-nos a través d’internet amb altra gent que estarà en situacions físiques semblants a les nostres, en particular, a Sant Petersburg i a Umea, el poble d’origen d’aquesta empresa a Suècia. Viatjant a través del ciber-espai, i dirigits pels navegants números 4 i 7, ens desplaçarem damunt d’una versió cyber-kitsch del cavall Rocinante (no, no és broma...) fins a un espai del món virtual. Al final del nostre viatge arribarem a una casa, un molí, situat a una vall al costat d’un riu entre muntanyes. T
ot això, és una reproducció en realitat virtual VR d’un espai que ja no existeix (el molí real va ser destruït fa temps). El més sorprenent és que tot el paisatge, gràcies a les ulleres, es pot veure en tres dimensions i s’ha de dir que està força ben aconseguit. A la porta del molí ens espera una nena... Bé, això és el que ens diu que és, i per la veu així ho sembla, però el que en realitat veiem és un ninot semblant a un príncep oriental amb la cara coberta amb una espècie de casc quasi gaudinià. Ella és una de les nenes del col•legi d’Umea que han participat en l’elaboració d’aquesta experiència. Encara que no ho expliquen, de la visita de les pàgines web indicades al final de l’article es dedueix que els nens de l’escola (també eren presents a la recepció cridant “Hola Barcelona!”) han fet un treball de recopilació d’imatges, objectes, històries i demés del poble amb la participació dels habitants. Una part d’aquesta informació, que es pot veure a la seva web, és la que ella mateixa s’encarregarà d’ensenyar-nos guiant-nos en anglès.

Abans d’entrar al molí, però, ens trobarem amb el nostre amic de Sant Petersburg que ens acompanyarà en el viatge per la casa. Dins de la casa ens mourem com si estiguéssim jugant al Quake, però sense por de que ens ataqui cap monstre tridimensional. Apart de veure el molí, la nena ens ensenyarà dues pel•lícules antigues amb escenes del seu poble. El temps de la performance no dóna per molt més, però segurament l’objectiu és omplir la casa dels continguts que es troben a la web i anar-los descobrint de la ma dels amics virtuals (la comunicació també inclouria ciutats com Los Angeles, Chicago, Buffalo, Aalborg, Estocolm, Santa Catarina, Ciutat del Cap, Ulan Bator, Pequin o Bankgog) amb qui es pot parlar en temps real.

Si s’analitza tecnològicament no hi ha grans novetats en l’experiència: la trobada de persones a través d’internet és habitual en els jocs d’ordinador que tenen possibilitats de connectar-se per la xarxa i si la velocitat de la xarxa no falla es poden tenir converses d’audio fàcilment; la representació d’una maqueta de realitat virtual i el moviment simulat del punt de vista amb la utilització d’uns sensors tampoc és res novedós; la tridimensionalitat en representacions gràfiques també té la seva història... Posar-ho tot junt, ja té un atractiu addicional... Però el que potser és més destacable, i de fet és el que menys es veu en la presentació sepultat en la parafernàlia tecnològica, és la feina dels nens (“dissenyant amb i per a nens”) i el fet de que una empresa pugui veure un negoci en aquesta col•laboració. D’altra banda, encara que l’estètica de la presentació resta una mica de credibilitat als seus protagonistes, cal veure la seva web per a comprovar que la seva participació és important en projectes de seriositat poc negable.



Enllaços interessants: