Shine on you crazy diamond

Concert de Roger Waters a BCN
L'actuació de Roger Waters a Barcelona el dia 8 de maig de 2002 és un exemple clar de com es pot fer malbé un concert...
Originalment publicat a whowmow el 29/5/2002


Introducció
Realment jo no tenia grans expectatives respecte a aquest concert, malgrat ja haver sentit el disc oficial de la gira 'In the flesh'. Són moltes les situacions per les que ha passat el dinosauri Pink Floyd i en els darrers anys no han estat precisament bones. D'una banda, la vessant oficial del grup, la qui porta la marca Pink Floyd està desapareguda del panorama musical. Els darrers intents de fer renéixer el gegant no van ser musicalment desafortunats però sí està clar que hi mancava alguna cosa. I això que mancava era el toc Roger Waters. No entraré en discusions poc productives sobre si Waters és el 50% o el 70% de Pink Floyd... però és inqüestionable que les darreres èpoques de Pink Floyd, anteriors a la ruptura, havien estat quasi monopolitzades per ell. I ell ho sabia, i ho volia i ho utilitzava... L'intent de conservar el nom de Pink Floyd no li va sortir bé i des d'aleshores es va dedicar a fer uns pocs discos i fins i tot diria que a anar una mica a rebufo dels seus ex-amics. Encara que 'The pros and cons of hitch-hiking' i 'Amused to death' són dos bons albums, quasi floydians, no va tenir el mateix èxit que els Floyd 'oficials'. Roger Waters semblava anar una mica sense rumb, tancat en les seves obsessions del passat i el màxim es va produir en el concert de celebració de la caiguda del mur de Berlin on va intentar reproduir l'espectacle del 'The wall', amb molt poca fortuna. Des d'aleshores tenia per mi molt poc crèdit, ja que vivia del passat com els altres, però sense aportar-hi el suficient nivell de qualitat; és a dir, és molt millor l'aportació d'Eric Clapton a un dels seus discs que no la mescla inconnexa, quasi 'We are the world', del The wall a Berlin.

El concert
Així doncs, les expectatives prèvies al concert no eran gaire bones per mi, malgrat ja haver pogut escoltar el disc oficial de la gira. Vindria Roger Waters com a estrella a qui els seus fans havíem de rendir homenatge i que pretendria demostrar-nos que tots estem errats i que finalment hauríem d'acceptar que Pink Floyd és ell? Haig de reconèixer que a l'inici del concert vaig pensar que es tractava d'això: ell damunt d'una passarel.la, per damunt de tots els seus companys... El començament va ser, com no, The wall. Un resum bastant parcial del disc amb temes com 'In the flesh 2', 'Mother', 'Another brick in the wall 2'... Tot musicalment molt correcte. El concert estava dividit en dues parts, ja anunciades per megafonia. Apart del 'The wall', la primera part es va centrar en els discs 'Animals' i 'Wish you were here', amb petites incursions a 'The final cut' i ..... Del disc 'Animals' van tocar peces tan oblidades pels Floyd oficials com 'Dogs' que per la seva llarga durada semblaria estranya en un concert com aquest. Tant aquest com els altres temes clàssics acompanyats de projeccions de l'època, és a dir, pantalles circulars, porcs volants, la fàbrica de la portada... Del disc 'Wish you were here' (d'altra banda el meu favorit) van tocar totes les cançons, excepte 'Have a cigar'. Estem bastant acostumats a sentir la primera part del 'Shine on you crazy diamond', però poder escoltar la segona en directe és tot un luxe. I de fons, Syd Barrett...un altre dels mites floydians. Tot un homenatge. La primera part va incloure també un record

La segona partt
Després de la pausa, una nova revisió a un disc mític. Evidentment no podia mancar el 'Dark side of the moon'. Suprimint cançons com 'On the run', va fer un repàs a la primera part del disc, 'Money' inclòs. Però, oh sorpresa! El repàs no va arribar fins al final. A partir d'aquí un viatge pel seu darrer disc (i no és que sigui gaire nou...) 'Amused to death'. Un disc que ja he dit que és força interessant, però que no ha tingut una gran acollida. Per tant, primer refredament, i important, de la nit. I de sobte... Tornem a la part final 'Dark side...' A què venia això ara? Seguim endavant i tornem al 'The wall', la qual cosa ja sembla anunciar que això s'acaba. I efectivament, 'Comfortably numb', una cançó que un esperaria més en un concert Floyd-Gilmour, tanca el concert. Doncs bé, a esperar el 'bis', o 'bisos'. Quina cançó emblemàtica pot quedar per tocar? Poca cosa, la veritat... 'Run like hell' com els seus germans? Doncs no... Res d'això. Una cançó inèdita! Una cançó desconeguda per tothom, bastant poqueta cosa, avorrideta i fins i tot diria que no gaire ben tocada... Els ànims de la gent doncs, sota mínims. És a dir, tot el crescendo de la primera part del concert per acabar no arribant enlloc. Suposo que les emocions de sentir tantes cançons antigues i amb interpretacions tan serioses havien de tenir el seu preu. L'error no va estar en la tria de les cançons, sinó en la seva disposició, poc inteligent. De totes maneres, difícil de superar pels germans grans.