dimecres, 20 de febrer de 2008

Galiza al CAT

Primer cicle de música tradicional de Galiza a Catalunya
Entre els dies 9 i 30 de maig de 2003 ha tingut lloc a Barcelona el primer cicle de música tradicional gallega, organitzat per Nunca Máis de Catalunya i el Centre Artesà Tradicionarius del barri de Gràcia. Aquí us presento la crítica d’un dels concerts.

Publicat originalment a whowmow el 6/6/2003

En el marc del Centre Artesà Tradicionarius, situat la Travessia de Sant Antoni del barri de Gràcia, s’han desenvolupat durant el mes de maig un conjunt de concerts que han pretès fer una revisió a l’estat de la creació musical gallega. S’han pogut veure i escoltar (i ballar) diferents estils de música i diferents graus d’ortodòxia tradicional, així com diferents nivells de popularitat. Paral·lelament han tingut lloc algunes xerrades o tallers al voltant d’aspectes folclòrics musicals però també ecològics i reivindicatius, protagonitzats majoritàriament per la plataforma Nunca Máis.
Aquest article, però, recull un resum del tercer
dels quatre concerts que han tingut lloc els divendres del mes de maig. En aquest concert hi van participar els grups Arrañoá, Keympa i Ecléctica Ensemble.

La introducció al concert va ser a càrrec del grup Arrañoá, grup de pandereteires de Barcelona, adscrit al Centre Galego de Barcelona. Format l’any 1996 testimonia la creixent popularitat d’aquesta vessant de la música popular gallega. Més allunyades de facetes tan conegudes com les protagonitzades per gaites o percussions gallegues, aquest sub-estil està tenint un desenvolupament creixent en els darrers anys i són diversos els grups que amb més o menys ortodòxia i fidelitat a la tradició conserven i alhora fan evolucionar un estil musical que ens remet a les més antigues tradicions del poble gallec.
Les set membres d’aquest grup interpreten totes les cançons amb l’ajut únic de les seves panderetes i les seves veus. És per això que pot resultar una música no excessivament fàcil d’assimilar per a un recent arribat a aquest tipus de música. Estru
ctures molt repetitives i fins i tot similars entre cançons, així com una sonoritat molt especial de les veus en dificulten l’apropament. Malgrat això, els ritmes i el bon ambient (explícitat durant les interpretacions amb intercanvis de frasejats) entre les membres del grup fan que un es senti com un més en el cercle muntat al voltant d’un foc.
Un punt negatiu per l’organització de l’acte és el fet d’haver situat aquesta interpretació al vestíbul de la sala, sense amplificació sonora i amb el soroll del bar incordiant.

A continuació l’espectacle va seguir a l’interior del recinte amb la participació del grup Keympa. Aquest grup format a Sabadell segons sembla és un dels que té més projecció de futur i fins i tot ja han gravat el seu primer disc, Reviralo. Els seus set membres combinen una instrumentació clàssica-tradicional amb la modernitat de la música pop i rock. Així doncs, ens trobem que actuen amb bateria i baix elèctric al mateix temps que tocaran guitarres acústiques, violoncels, percussions diverses i com no, gaites i flautes. La veu de Sandra Córcoles és un dels pilars del grup, encara que la direcció en el directe la porta Esteban Campo. Les composicions oscil•len de les peces més tradicionals, tant les cançons més tranquil•les com les més ballables, a les més modernes. L’inici del concert amb Erin Shore, cançó tradicional recentment versionada pel grup The Corrs n’és una bona mostra. Combinen també les influències gallegues amb les irlandeses. En alguna peça van ser acompanyats per les pandereteires d’Arrañoá.

Finalment, el grup Ecléctica Ensemble va mostrar l’aspecte més eclèctic com el seu propi nom indica. Segons es va indicar en la presentació, aquest grup porta quasi un any dissolt, però es van reunir per a aquest acte. Malgrat tenir una clara base en la música tradicional gallega més pura, la transformació que aquesta pateix passant per les seves mans és tan gran que més d’un “pureta” es podria escandalitzar. Tot al contrari, però, les seves grans qualitats vocals i la seva originalitat quasi provocadora són una bona mostra de rejoveniment de l’estil. Les lletres de les cançons orientades a la vessant humorística, l’estètica del grup, la combinació d’estils musicals allunyats de la música celta...
Tot això, amb l’afegit de la participació col·lectiva del públic, ballant al voltant de les cadires de la platea i fins i tot improvisant un petit “concert” en els moments d’espera entre actuació i actuació. A més, cal afegir la col·laboració dels diferents músics i ballarins com si d’una jam-session es tractés. I només de fons la reivindicació de la plataforma Nunca Máis i la tragèdia del Prestige.

Enllaços interessants: