dimecres, 20 de febrer de 2008

Peter Gabriel a BCN

Després de 10 anys
El dia 1 de juny de 2003 el cantant Peter Gabriel ha tancat la seva gira europea amb el concert del Palau Sant Jordi, el mateix escenari que fa 10 anys.
Publicat originalment a whowmow el 2/7/2003

Aquest és el tercer cop que he pogut veure en directe Peter Gabriel (em manca en el meu CV personal el concert de Badalona). Però malgrat els pocs concerts fets moltes coses han canviat. L'única cosa que probablement no ha canviat és que els periodistes segueixen presentant els seus articles amb frases com "l'ex-cantant de Genesis" (fins i tot en roda de prensa li van preguntar si cantaria alguna cançó del grup!)

Musicalment el darrer disc, Up, suposa tornar enrrere en el temps. Ens oblidem dels èxits triomfadors en les llistes propis de l'època del So; deixem les influències africanes; retornem doncs a la foscor del quart disc. Evidentment hi ha un pèl d'exageració en el que dic, ja que el nou disc està ple de ritmes comercials i també pot semblar una continuació de l'Us.
La gira de presentació del disc, que a Europa s'ha tancat amb el concert de Barcelona, també ha evidenciat alguns d'aques
ts canvis, així com també ha mostrat aquelles coses que mai canvien. Els principals canvis s'aprecien en la selecció de les cançons. El més significatiu és la desaparició (per fí...) del tema Biko, ocupant el seu lloc In your eyes. D'altra banda cal destacar l'absència de temes dels discos 2, 3 i 4. La força, doncs, del concert recau en els temes del So i Us, a part del Solsbury Hill.

L'inici del concert suposa ubicar-nos en el temps: "Començaré el concert amb la mateixa cançó que vaig acabar l'anterior", és a dir, on ens havíem quedat? Here comes the flood no deixa de ser una manera curiosa de començar un concert: intimisme enlloc de potència.
Un altre canvi important: el físic. Els anys passen, els quilos no perdonen i fins i tot la presència a l'escenari de la filla de Peter Gabriel (què vells ens fem!) ens ho recorda. Això fa que els moviments a l'escenari siguin una mica més limitats del que ja és habitual. Ja no es deixa caure sobre el públic, però encara hi ha concessions a les bogeries: una volta en bicicleta a Solsbury Hill o unes voltes cap per avall a Upside down (del disc Ovo).
Quant a efectes visuals l'ús de les càmeres de televisió al Barry Williams show, el vestit iluminat a Sledgehammer, i tot el procés d'aparició de la bola gegant que esclata amb Peter cantant XXX des de l'interior donant voltes per l'escenari.
El resum podria ser, doncs, un concert que es mou tota l'estona en la línia dels records del passat, intentant oblidar, però sense saber què proposar a canvi. És a dir, molt espectacle i poc sentiment. I potser ja no hi haurà més ocasions en el futur per a arreglar-ho.