dimarts, 19 de febrer de 2008

Les hores

Previsibles Oscars d'interpretació
Un drama massa profund per a guanyar Oscars de direcció o guió, però les seves grans interpretacions fan preveure premis en aquestes nominacions per a "Les hores", la nova pel.lícula del director de "Billy Elliott", Stephen Daldry.
Publicat originalment a whowmow el 6/3/2003



Evidentment aquesta crítica no es pot estar de parlar dels Oscars. Les dates en què ens trobem i les característiques de la pel.lícula que ens ocupa ho fan inevitable. Ens trobem davant d'una pel.lícula de molt difícil recomanació, encara que t'hagi agradat, i això és així per un fet bàsic: és una pel.lícula lenta.
Deixant això clar des del principi anem endavant amb la crítica. Faré tot el possible per no donar més detalls sobre la història dels que siguin necessaris, però algun em serà inevitable, per tant, si no l'has vista potser serà millor que llegeixis una mica en diagonal.
Començarem amb el que quasi tothom sap de la història, és a dir, que no es tracta d'una història, sinó de tres. Les tres representen un dia en la vida d'una dona, cadascuna d'elles situades en èpoques diferents però amb un fil conductor que les relaciona: Virginia Wolf i la seva obra Mrs.Dalloway.

En la primera de les històries, situada als anys 20, és la mateixa Virginia, senyora de Wolf com es deia abans, qui lluita dins el seu cap creant la història de la senyora Dalloway. D'una banda l'artista s'aïlla en el seu món, vivint la història que està creant. D'altra banda, aquest mateix allunyament de la realitat es manifesta a ulls dels qui l'envolten com a símptoma d'un desequilibri mental del qual es suposa que s'està recuperant, aïllada de la vida urbana. Un personatge doncs, que com tants altres artistes creua el mirall que separa la realitat de la ficció per tal de descobrir les històries que són la seva pròpia creació. En tot moment m'estic referint a la Virginia Wolf que se'ns mostra a la pel.lícula sense jutjar la qualitat de la transcripció de la seva biografia, ja que la desconec.
Aquest primer personatge està interpretat per una quasi irreconeixible Nicole Kidman. Per sort el seu nas postís no es converteix en el centre d'atenció de la seva interpretació distreient-nos d'allò que importa. Els seus ulls i les seves mans tremoloses en escriure o fumar, però, ens transmeten com està a cavall dels dos móns durant aquest procés de creació.
És per tant un personatge turmentat on aqu
esta "anomalia" és pública, manifesta. Per contra, el segon dels protagonistes és una dona que en un món de post-guerra viu una vida avorrida. Les cases del barri on viu, la relació amb el seu marit i el seu fill, el vestuari... tot ens fa pensar en la promesa del somni americà, però Julianne Moore està perduda en el seu somni, en el seu malson i no en troba la sortida. La sensació d'irrealitat, d'alienació, s'accentua pel comportament quasi còmic dels personatges que semblen zombies o éssers posseïts per extraterrestres colonitzadors lladres de cossos.
En tot aquest ambient d'absència de sentit de la vida, el llibre de Virginia Wolf es converteix en la seva única sortida, encara que sigui per una porta per on no es pot tornar a entrar. En aquest punt, Julianne Moore es converteix no només en lectora més o menys activa del llibre sinó també en protagonista.

Finalment, la tercera protagonista sí és un reflex contemporaneitzat de la senyora Dalloway. Ella és la senyora Dalloway. Una dona que viu (sobreviu) la seva soledat organitzant festes pels amics. I avui toca preparar-ne una de molt especial: la festa de celebració d'un premi rebut pel seu amic poeta (Ed Harris), malalt terminal de SIDA. El personatge masculí amb més entitat de tota la pel.lícula amb el perill que podria suposar de desviació de l'atenció.
Però res d'això. Una interpretació genial d'una Meryl Streep cada cop més mesurada ens anirà portant cap al desenllaç final on les tres històries s'uneixen. Fins aleshores s'havien anat entrecreuant visualment i narrativament, però en una escena magníficament resolta per Ed Harris el cercle es tanca i la pel.lícula pren tot el seu sentit. Potser sí que fins aleshores no sabíem on anàvem, i a més hi anàvem molt a poc a poc... Però ens hi havien de portar i en el camí havíem de descobrir els per quès per tal de creure en les decisions que cadascun dels personatges pren.

I no vull acabar aquestes reflexions sense introduir un aspecte negatiu en el guió. Les referències més o menys explícites a actituds lesbianes per part de les tres protagonistes sí que actuen d'element distractor, distorsionador. Que una escena dramàtica finalitzi amb un petó entre dues dones i això provoqui riures en el públic vol dir que alguna cosa falla. I a més fa fora de l'autèntica pel.lícula a molts espectadors: "ah, és clar, el seu problema és la seva sexualitat especial". D'aquesta manera podem freudinitzar el problema i ja se sap que un problema localitzat és menys problema. En canvi amb aquesta explicació les actituds de les tres dones perden sentit. Mireu, doncs, més enllà dels petons físics.

I evidentment l'altre gran protagonista de la història, un personatge sense cos: la mort. Una mort que, paradoxalment, sempre aporta vida (VIDA) a les tres dones.

Un punt més: una ben mesurada banda sonora de Philip Glass ens acompanya al llarg d'aquest viatge lent, però angoixant.