K-Pax promet molt pels seus actors protagonistes, però no acaba de satisfer totes les il·lusions amb què un va a veure-la.
Originalment publicat a whowmow el 13/3/2002
Aviso abans de que segueixis llegint: això és una crítica d'una pel·lícula i penso explicar el final... I si has començat llegint pel mig de l'article i indignat has decidit llegir des de l'inici, doncs ho sento... el proper cop començaràs pel principi, oi? K-PAX... una pel·lícula que he anat a veure atret pels protagonistes i en realitat, sort d'ells. La pel·lícula no és que estigui mal feta, però és que sembla que t'hagi de salvar la vida i al final tot queda en un no res. Quan estàs veient la pel·lícula evidentment no dones importància a la fantasia dels descobriments científics que el protagonista, Prot, fa, perquè penses que total... tot és fantasia. Jo a l'inici pensava que sí, que era extra-terrestre i que amb això tot valia. Després te n'adones que no i el procés de descobriment de la realitat és una mica precipitat (bona propaganda per Yahoo!). Un dubte: el 1996 un diari d'un poble perdut del centre dels EEUU estava tan informatitzat com per tenir el seu diari a Internet i que avui en dia encara estiguin accessibles els seus articles?I vaja un final! El pare retrobant-se amb el seu fill... la família per sobre de tot! Bastant pobre... En definitiva, només en salvaria els dos protagonistes: dos monstres interpretatius per mi, encara que aquí estan una mica més controlats. Kevin Spacey que li sap donar el to d'ironia que el personatge requereix per introduir una nota d'humor; Jeff Bridges, amb una veu que només de sentir-la ja val la pena. La música no arriba tampoc a fer pujar l'ambient: en certs moments em sonava a una imitació a pel·lícules com per exemple "American beauty".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada