El racó de pensar: Una generació perduda

Hikikomori: un fenòmen social al Japó
Més d'un milió de joves japonesos no surten de casa seva. És un cas local o cal tenir-lo en compte?
Originalment publicat a whowmow el 12/1/2003

Heu llegit bé la introducció a aquest article: més d'un milió de joves japonesos passen la seva vida tancats entre quatre parets sense veure la llum del sol en cap moment. He sabut d'aquest fenòmen social a través d'un reportatge televisiu produït per la BBC.
Es parla de que es troben en aquesta situació aproximadament un 10% dels joves d'uns 20 anys, bàsicament nois. Aquests joven un cert dia decideixen no anar a escola i quedar-se a casa, molt probablement jugant amb una Playstation. Aquesta situació que inicialment es podria considerar passatgera es repeteix a l'endemà, i a l'endemà, i a l'endemà... fins a arribar a perllongar-se durant anys. Sí: anys.

La seva vida transcorre entre les quatre parets de la seva habitació; l'habitació d'una casa japonesa, és a dir, no gran cosa. A aquesta, d'una manera o altra s'hi annexa un bany per tal de que el jove no s'hagi de desplaçar i així evitar qualsevol contacte amb algú de l'exterior. I això inclou els pares, ja que aquests poden arribar a viure a la mateixa casa que els seus fills sense veure'ls mai. L'actitud dels pares envers els seus fills arriba a un servilisme tal (fruit de la cultura nipona?) que la mare és capaç de preparar-li el menjar i deixar-lo a la porta de l'habitació com si es tractés d'un presoner.
I a l'interior de l'habitació la vida, malgrat els luxes tecnològics Made in Japan, no és cap meravella. Com a molt uns CD's, una consola i un ordinador. Res a veure amb la sofisticació de la protagonista de la pel.lícula Copycat afectada d'agorafobia. D'altra banda, en alguns casos la deixadesa física pot arribar a l'extrem d'haver de conviure amb les deixalles de mesos o fins i tot a dutxar-se un cop cada sis mesos, novament amb el consentiment dels pares. El desig d'aïllament porta fins i tot a canviar l'ordre d'activitats: dormir durant el dia per així reduir les possibilitats de contacte amb la familia.
Segons sembla és una actitud que es manté durant uns quants anys però que quan s'inicia tampoc té un objectiu gaire clar. D'altra banda la sensació de provisionalitat fa que no es prenguin mesures en el seu inici amb la qual cosa es va enquistant dificultant-ne la solució.

Ara bé: quines són les causes d'origen que els va dur a prendre la decisió d'iniciar aquest procés? En la majoria dels casos s'apunta que es tracta d'una resposta a l'excés de pressió a l'escola. Un excés de responsabilitat que el jovent es veu incapaç d'afrontar i decideix sortir-s'en del sistema. En definitiva, una forma de fracàs escolar.
I per què és un fet que només es produeix al Japó quan aquesta pressió és pròpia de tots els sistemes capitalistes? D'una banda es busquen explicacions en la pròpia història recent del país. Després de la desfeta econòmica i moral producte de la segona guerra mundial el país va ser capaç de tirar endavant justament per això: per refer el país i esdevenir una potència econòmica. Això es va aconseguir i un cop aconseguit ja no hi ha rumb a seguir. Possiblement l'actitud bastant servilista d'aquest poble necessita sempre d'un punt de referència: diguis Hirohito o Sony.
D'altra banda els excessos demanats pel propi sistema capitalista han fet que com a la resta de països la feina allunyi els pares de les seves llars. A més, per a potenciar la formació dels fills i així deixar-los més preparats per a triomfar han creat un sistema educatiu que complementa fora d'hores aquesta formació. És a dir, assistència nocturna o en dies festius per part de nens d'uns 10 anys, sotmesos a exàmens reiterats dels quals no en deuen entendre el significat.
Tot plegat és un bon caldo de cultiu per a que la lleugera línia d'equilibri de la ment humana s'hagi trencat per un punt feble: la comunicació (o la seva manca).
Convindrà fixar-se en com evoluciona el problema no fos cas que això també ho exportessin.

Enllaços interessants: