dimarts, 19 de febrer del 2008

Abans de l'alba

Pel.lícula de Richard Linklater
Una pel.lícula americana de confecció plenament europea.
Publicat originalment a whowmow el 15/5/2003





Richard Linklater, el director d'aquesta pel.lícula no s'ha prodigat gaire i apart d'aquesta obra d'art només ens han arribat estrenes com Suburbia (basada en una obra de teatre d'Eric Bogosian).
La pel.lícula de què ara us parlaré va ser estrenada l'any 1995 per tant no estem parlant ni molt menys d'una estrena. Els seus protagonistes, que porten tot el pes de la pel.lícula, van suposar un perfecte equilibri entre populisme i independentisme. Ethan Hawke sembla que en general al llarg de la seva carrera s'hagi pogut permetre el luxe de triar guions i això ha fet potser que arrisqués (i s'equivoqués) i com a conseqüència que no hagi arribat a ser un protagonista de primera fila. Exemples en són pel.lícules com Gattaca o Reality bites. Ell aporta, però, el toc americà; de veg
ades una mica ingenu, quasi infantil, descobrint Europa i els seus habitants, però sense caure en el tòpic de l'americà ridiculitzat. La protagonista femenina, Julie Delpy, era coneguda en aquell moment per la pel.lícula "Blanc" de Krzysztof Kieslowski i per tant representa perfectament el punt de vista europeu i independent.
La pel.lícula es mou totalment al voltant dels dos protagonistes al llarg de la seva curta estança a la ciutat de Viena. Una trobada accidental en un tren (accident molt rohmerià) propicia que l'acció es desviï cap a la capital austríaca on anirem aprofundint en el progressiu coneixement de les dues persones (i de les dues cultures).
Les interpretacions freguen la improvisació com si es tractés d'una pel.lícula d'Eric Rohmer amb actors no professionals, la qual cosa transmet una sensació de
vivacitat i frescor que poc a poc va calant. Veure com els actors viuen el seu personatge i en gaudeixen fa que ens sentim molt propers a ells.
Tot això amb diàlegs, molts diàlegs. De tal forma que la pel.lícula podria passar més per francesa q
ue per americana; de la mateixa manera que potser passaria més per obra de teatre que no per pel.lícula. Així doncs, és una pel.lícula d'actors i de diàlegs; de diàlegs i d'actors. És per això que no puc evitar reproduir algun diàleg que espero pugui transmetre l'esprit de la pel.lícula i provocar en el lector un desig per veure-la.


"Què és un problema per tu? TU, probablement"
"Anava jo conduint el cotxe amb el meu company. Ell és un ateu total. Ens aturem a prop d'un indigent i el meu amic
agafa un bitllet de 100 dolars. S'aboca per la finestra i li diu: 'Creus en Déu?' I el pobre se'l mira, mira els diners i diu 'Sí, hi crec' El meu amic diu: 'Resposta equivocada' i ens vam marxar."
"Saps? Penso que l'amor és una escapatòria per a dues persones que no saben viure soles. És divertit com la gent sempre parla de l'amor com un donar totalment desinteressat, però si hi penses no hi ha res més egoïsta"
"Si hi hagués un déu no estaria en cap de nosaltres. Ni en tu, ni en mi, sinó en aquest petit espai entre nosaltres. Si hi ha algun tipus de màgla en aquest món estaria en l'intent de comprendre algú, compartint alguna cosa. Sé que és quasi impossible triunfar-hi, però a qui li importa? La resposta ha de ser en l'intent."
"Mai he estat a cap lloc on no hi hagués estat. Mai he donat un petó on jo no fos un dels dos besadors. Mai he anat a veure una p
el.lícula on no fos part de l'audiència. Mai he anat a jugar a la bolera si no hi era fent acudits estúpids. Crec que és per això que la gent s'odia a ella mateixa. Estan fastiguejats de trobar-se amb ells mateixos"


L'element negatiu de la pel.lícula és justament el seu propi estil: et pot portar el seu temps entrar-hi i si abandones al primer diàleg estàs perdut. D'altra banda no deixa de tenir un cert punt de misteri intentant descobrir quin pot ser el final de la història. En resum, una pel.lícula fresca, jova i on hi ha molt per escoltar